Al capdamunt de l’arbre
cantaven els ocells.
Els uns eren ben joves,
els altres eren vells.
El cant els ajuntava,
cantaven xics i vells.
Fill meu, les mans allarga
i salta als meus genolls.
Ets l’ocellet de casa
i encara vols cançons.
Agafa’t i no caiguis:
irem a Maçanet.
Pels corriols del somni,
que no s’hi triga gens.
Són blanques les masies
i negres els turons.
Ja es veuen les suredes
amb aquell verd tan fosc.
La caminada és llarga,
se’ns cansa el burriquet.
Pels corriols del somni
ja som a Maçanet.
I molt més lluny iríem
si el teu afany hi va.
Com un ocell,
les ales et porten cel enllà.
Avui en ta rialla
el món palpita i viu.
Demà potser la cendra
voldrà colgar el caliu.
Recorda’t aleshores
de l’arbre i els ocells.
Els uns del niu sortien,
els altres eren vells.
El cant els ajuntava:
cantaven xics i vells.
Tomàs Garcés
El poema anterior, Impromptu dels ocells, pertany al llibre El caçador (1947) de Tomàs Garcés i Miravet (1901-1993).
Oriol López
M'agrada llegir i el món de la tecnologia
