Avui és dia 6 de desembre. No importa pas l’any. El 6 de desembre sempre és una data assenyalada en vermell al calendari. És un pont maco. Sobretot si el dia 7, que no és festiu, feu festa i empalmeu el dia 6, la Constitución, amb el dia 8, la Immaculada Concepció.
És curiós, el dia 6. Se suposa que celebrem que el 6 de desembre de 1978 s’aprovà en referèndum vinculant la Constitució espanyola, vigent encara avui dia. La norma suprema de l’ordenament jurídic. La cega obediència dels súbdits al Rei i la pàtria. L’etern bastió de la indivisible unitat d’Espanya. Fa 32 anys els ciutadans i ciutadanes de l’Estat espanyol van votar majoritàriament Sí a la constitució. I avui encara és plenament vigent, malgrat els evidents símptomes polítics i socials de que aquí, avui, hi ha quelcom que no encaixa. És plenament vigent malgrat tractar-se d’un text que justifica i reclama l’ús de la violència per preservar la integritat territorial de la pàtria espanyola (article 8). No és exagerat afirmar, doncs, que la Constitució espanyola fa apologia de la violència, de l’anti-democràcia i el colpisme, ni és difícil comprendre quin és el procediment transitiu que seguiren tots aquells partidaris del règim que no han estat mai jutjats ni castigats pels seus crims.
Sigui com sigui, és evident i indiscutible que el 1978, aquesta Constitució era un ferm avenç en llibertats individuals, col·lectives, polítiques i socials. Després de 40 anys de dictadura militar, no crec pas que això tingui massa mèrit. Però ha de continuar essent vàlida avui, una carta magna aprovada fa 32 anys, tot just després d’una sagnant dictadura? La resposta lògica és no; hem evolucionat social i políticament, ja no existeix aquella basarda, aquella por a que torni l’obscuritat, i cal que aquesta “norma suprema” evolucioni i reflecteixi l’època actual. La resposta política és sí; Espanya s’està trencant i estovar la norma més ferma en favor de la utòpica unitat del territori seria interpretat des de la caverna mediàtica com una claudicació davant els independentismes, cada dia més forts.
Com que la lògica, normalment, sempre perd la batalla amb la política, la Constitución, més que una norma, és ja una mena de Sagrada Bíblia Hispànica Intocable, els màxims intèrprets de la qual són els magistrats del Tribunal Constitucional espanyol. El resultat: ja hi ha un bon munt de municipis que, arrel de la sentència adversa a l’Estatut d’autonomia de Catalunya aprovat pel poble català el 2006, s’han declarat moralment exclosos de la Constitució.
I jo, per si en teníeu cap dubte, també em declaro moralment exclòs de la Constitució espanyola, i em declaro condemnat, de moment, a ser espanyol per imperatiu legal. Només per imperatiu legal. Bon pont tingueu.
Bixo
Rojoseparatista animalista de Barsalona. Can Fanga. Catalunya. Reino de España.
Des de la Mediterrània 
De fet, la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut ha estat una veritable reforma constitucional de fet, interpretant el text en el sentit més restrictiu possible, de manera que tota una sèrie de possibilitats que permetia el text de la Constitució, un cop el Tribunal Constitucional ha indicat com s’ha d’interpretar i entendre aquest text, ja no són possibles, condemnant al fracàs la via autonòmica.
Oriol López
El cert és que personalment no interpreto la sentència com un “fracàs” de la via autonomista, sinó com una reafirmació d’aquesta via. L’autonomisme, evidentment, té uns límits. Si s’ultrapassessin molt –amb un gran traspàs de competències, per exemple– aquesta via quedaria desnaturalitzada, desdibuixada, i la cosa seria similar a una mena de federalisme autonòmic. Sospito que amb la sentència el que han volgut és deixar clar que per la via constitucional no passarem de l’autonomisme més estricte i pelat. És per això que opino que no té cap mena de sentit reclamar més autonomisme o un utòpic federalisme, si ja ens han deixat clar que no cediran. L’única via vàlida, si és que volem més autogovern i més llibertat, és la de la independència. No ho permet la Constitució –la seva Constitució– però d’això es tracta, precisament, de no dependre d’ells.
Gràcies pel comentari,
Bixo