El tercer espai

Des de petits ens han educat per viure en dos móns diferents: el de la ficció i el de la realitat. Quan encara conservàvem la capacitat per a la sorpresa, vam clavar la mirada en els ulls d’adults que patien l’estranya necessitat d’explicar grans o petites històries. I ells i elles ens van parlar de monstres que s’apareixen als nens que es porten malament, de princeses captives que viuen en algun castell a la espera que arribi el seu príncep blau per rescatar-les però, sobre tot, ens van omplir el cap de somnis en forma de contes. A la vegada, aquells adults que s’entestaven en contagiar-nos la màgia de la fantasia ens advertien que vivim en la realitat, que ens la juguem en el dia a dia, en una rutina que a vegades ens atrapa en laberints de difícil sortida malgrat que, al cap i a la fi, ens proporciona un espai en el que créixer per adquirir la condició d’adults més o menys desorientats.

Hem après a viure a cavall entre dos universos paral·lels. Tanmateix ens trobem envoltats de centenars d’històries. La ràdio, la televisió, el cinema, la literatura, el teatre o la simple conversa amb els amics ens donen, gràcies a les imatges i a la paraula, la possibilitat d’apropar-nos a situacions que cada vegada semblen menys llunyanes. És una manera com una altra d’entendre el món. Però segurament es tracta de la possibilitat més fascinant i màgica alhora de captar l’essència d’allò que som, de sobrevolar per damunt dels abismes que de sobte ens obsequia aquesta experiència que és la vida. De fet, molt sovint associem la ficció a una mena d’escapisme que ens permet girar l’esquena als nostres problemes i viure tot tipus de conflictes en personatges amb els que compartim certa identificació emocional. Després, quan s’encenen els llums de la sala de cinema o tanquem el llibre que ens ha acompanyat en els viatges diaris en el metro, tornem a la realitat amb l’equipatge dels somnis aliens. I en la realitat ens sentim enganxats en una teranyina sense la possibilitat de viatjar en el temps com ho va imaginar H.G. Wells, o de veure monstres en simples molins de vent com Don Quixot o, perquè no, de penedir-nos d’haver deixat que Ilsa s’anés amb Victor Laszlo després d’agafar un avió en l’aeroport de Casablanca. Sempre ens quedarà Paris.

Tinc la sensació que intentem revelar-nos en contra d’una educació que ens ha assegurat que hem de mantenir separades la ficció de la realitat. Queda clar que viure sempre en la ficció constitueix un exili que no ens allunya de la realitat sinó que ens apropa al psiquiatra. I si mai aconseguim deixar-nos atrapar per una bona història, un dia ens adonarem que hem fet del nostre microcosmos un lloc segur i confortable però a la vegada tan petit com la nostra perspectiva de l’ésser humà.

Diuen les enquestes que el cinquanta per cent de la població espanyola no té l’hàbit de la lectura i que la mateixa proporció d’espanyols no va mai al cinema. Però com la meva estatura és bastant discreta veig sempre l’ampolla mig plena. És per això que penso en les persones que viuen en un tercer espai a mig camí entre la ficció i la realitat. Sentiràs els seus plors en l’obscuritat del cinema o les veuràs submergint els ulls en un mar de paraules. T’envolten. Són com ombres que omplen les voreres de la teva ciutat convivint amb Hamlets que venen cotxes en un concessionari. Potser la seva parella s’assembla cada dia més a Madame Bovary, però per la tarda intenten en el gimnàs convertir-se en una mena de Dorian Gray urbà. Saben exiliar-se en la ficció quan convé o conciliar-se amb la realitat si defrauda les seves expectatives. I quan la història arribi al final en el darrer fos abans dels crèdits, o en la darrera paraula d’una novel·la, o quan les cortines del teatre donin la funció per finalitzada, acabaran pensant el mateix que Woody Allen: “no m’agrada la realitat però és l’únic lloc on puc menjar-me un bon bistec de carn”.

Quant a Àlex

Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.