Nobels occidentals

Ahir, dia internacional dels Drets Humans, se celebrà el lliurament oficial dels premis Nobel 2010. Els guardonats, eminències en la seva professió –i eminents ximples en altres matèries– van rebre per fi aquest preuat guardó de mans del rei de Suècia. Em crida l’atenció, d’entre tots, el premi Nobel de la pau concedit al xinès Liu Xiaobo. La resta de premis –física, química, medicina i literatura– guardonen la bona feina executada per algú, en una determinada professió. El de la Pau no, ningú pot definir-se com a pauòleg. Aquesta singularitat permet, en teoria, que qualsevol persona activista per la pau al món pugui ésser guardonada. Molt maco. Però per òbvia desgràcia, la impossibilitat de definir què és i què no és treballar per a la pau, amb un criteri universalment acceptat, pot acabar desfigurant-ne l’essència. M’explico.

En Liu Xiaobo és un xinès activista pels Drets Humans a la Xina, país on fer prevaldre aquests drets no és precisament la principal prioritat del govern de Hu Jintao. Entre d’altres, en Liu és un dels autors de la Carta 08, signada per 300 intel·lectuals i activistes xinesos i publicada a les acaballes del 2008, per promoure la reforma política i la democratització de la Xina. I és que la República Popular Xina, tot i ser la segona potència econòmica mundial, és un altre món. No els entenem. Som conscients i denunciem que s’hi censura, s’hi coarta la llibertat d’expressió i s’hi trepitgen drets fonamentals de les persones. I en una magnífica exhibició de coherència i de saveur faire, premiem els xinesos dissidents com en Liu Xiaobo que, des de dins, s’oposen al règim xinès i esbomben les misèries del seu govern, sigui pel canal que sigui. Perquè aquesta dissidència, dissortadament, no els surt pas barata; en Liu és a la presó i ahir no va poder anar a Oslo a recollir el seu Nobel. La seva cadira buida fou reiteradament subratllada i remarcada en tots els telenotícies.

Tota aquesta situació, gairebé subconscientment, se m’ha dibuixat igual, però diferent. No és cap joc de paraules. He imaginat una sèrie de països compartint el mateix sistema econòmic i la mateixa idea de llibertat i democràcia. Posem-hi que s’autoanomenen “món lliure”. Els governants d’aquests països fan guerres “portadores de democràcia” allà on no n’hi ha; fan guerres en nom de la Pau. I parlen a diari de llibertat, de democràcia, Drets Humans i pacifisme. I arrufen les celles molt enfadats per condemnar altres règims, com el de la Xina, que no és evidentment tan lliure com el seu. I proclamen als quatre vents que ells tenen la panacea, la veritat absoluta, que no hi ha res millor. Però –ai!– un bon dia un senyor de dins d’aquest món lliure, posem-hi que es diu Julian Assange, decideix fundar quelcom que, no sé, podríem anomenar Wikileaks. Allà, de tant en tant, hi publica filtracions de documents confidencials de diferents governs. Així que els governs democràtics del món lliure, escollits pel democràtic poble lliure, observen atònits com a la Xarxa lliure hi apareixen, una rere l’altra, les proves de les seves barbaritats, de la seva corrupció i de les seves conspiracions per esdevenir els amos del món. I vet aquí que el senyor Assange és arrestat i acusat –oh, casualitats de la vida– d’absurds delictes que diuen que va cometre fa no sé quants anys. I vet aquí que la gent que li dóna suport, també.

En Xiaobo és un dissident. Com l’Assange. Publica informacions que el seu govern no vol publicar i denuncia situacions que el seu govern vol ocultar. Com l’Assange. I és a la presó. Com l’Assange. A més, compta amb un bon grup de gent que malgrat el seu arrest, continua treballant per la veritat. Com l’Assange. En Xiaobo no va poder venir al món lliure de visita a recollir el seu merescudíssim premi Nobel. L’Assange no és premiat pel món lliure; és arrestat, detingut, imputat i si pot ser, condemnat.

Benvinguts a Occident.

Bixo

Quant a elbixo

Rojoseparatista animalista de Barsalona. Can Fanga. Catalunya. Reino de España.