Les set races-arrel de l’antropogonia teosòfica (II) – La raça hiperbòria

En els nostres dies, la superfície de la Terra, l’orbe o, si més no, la part emergida i habitada d’aquest món, l’ecumene, sembla que ens cap en el palmell de la mà. La il·lusió que ens generen els mapamundi, i els discursos sobre política o economia mundials, ens fan creure en la cosmòpolis. És, però, en el coneixement profund d’una o més localitats, que hom arriba a la conclusió que no és tan petit el món. En èpoques pretèrites passava just al contrari. Cada localitat era el centre del seu món, i les altres localitats eren definides en funció d’aquest centre. Hi havia localitats i pobles al nord, al sud, a l’est o a l’oest. El comerç d’objectes i d’idees connectaven les localitats, especialment les que compartien una llengua més o menys similar. El món semblava inacabable, ja que darrera de cada país poc conegut n’hi havia un altre de menys conegut encara. Així doncs, per exemple, en el món de les polis gregues, il·liris, macedonis i tracis ja eren prou “exòtics”. Però més al nord d’aquests pobles n’hi havia d’altres, els gàlates, els teutons o els escites. I més al nord, encara n’hi havia d’altres. En aquesta direcció, en la qual bufa el bòrees, devia haver, a la fi, un poble al nord del qual no hi hagués cap poble. D’aquesta noció deriva el mite dels hiperboris. Els hiperboris devien estar ben adaptats a un clima fred, d’hiverns foscos i hostils, i d’estius breus i lluminosos. La implacabilitat del clima, sumia als hiperboris en el primitivisme més extrem. O això imaginàvem des de la Mediterrània. A La doctrina secreta, Helena Blavatsky pren el nom dels hiperboris per construir la “segona raça-arrel”.

Els hiperboris en l’antropogonia teosòfica

Els hiperboris substitueixen la primera raça-arrel, els eteris. Si eteris vivien en el Mont Meru, el “primer continent” de la terra primitiva, els hiperboris vivien en el “segon continent”, Hiperbòria.

Si els antics grecs, situaven Hiperbòria només un xic al nord de Tràcia (que ja era considerada el súmum de clima fred), Helena Blavatsky identifica Hiperbòria amb un “continent àrtic”, centrat en el pol nord. Aquest continent, Hiperbòria, s’hauria enfonsat posteriorment, deixant com a relíquies les terres i illes del nord del Canadà, de Grenlàndia, d’Islàndia, d’Escandinàvia, de Kamtxatka i el litoral extrem de Sibèria.

En contradistinció amb els eteris, els hiperboris són ja una raça de carn i pell. Blavatsky els atribueix un color groc o daurat. D’aquesta manera, hi ha una identificació entre la raça hiperbòria i la primera raça d’antropogonia hesiòdica. Els hiperboris, doncs, s’identifiquen amb “l’edat daurada” o “d’or”. En els mites greco-llatins, la “raça daurada” és la primera humanitat, creada per Cronos o Saturn, i que viu en un estat de “benaurança”. És el “paradís terrenal”, l’Edén de la mitologia jueva, l’era de la innocència. La Grècia clàssica també s’havia imaginat una “humanitat primitiva”, menjadora d’aglans i habitadora de coves (troglodita), però la “raça daurada”, si bé és una raça caçadora-recol·lectora en la majoria de versions, també excel·leix en sofisticació cultural.

Els hiperboris de Blavatsky s’anomenaven ells mateixos “kimpurshas”. El nom esotèric d’Hiperbòria és Plaksha.

Ja vam veure la setmana passada que els “eteris” es reproduïen asexualment per bipartició. Seguint l’esquema de la biologia del seu temps, Blavatsky atribueix als “hiperboris” un sistema de reproducció asexual més sofisticat, la gemmació. En la bipartició, l’individu, en arribar a un determinat estat de “plenor”, s’escindeix en dos individus-fills. Els dos individus-fills són idèntics, i cadascun d’ells pot reclamar-se el legítim continuador de l’individu-pare anterior. En la gemmació dels hiperboris, la cosa era diferent. Un hiperbori adult començava a desenvolupar un “bony”, a partir del qual s’escindiria un nou hiperbori fill. La identitat de hiperbori adult no s’escindeix en dues, sinó que apareix una nova identitat en l’hiperbori fill. Després d’un nombre de gemmacions, l’hiperbori deixarà de reproduir-se.

Aquest esquema reproductiu és el que segueix el llevat del pa (Saccaromyces cerevisiae). El llevat és, avui ho sabem, un fong ascomicet que ha evolucionat cap a una forma de vida essencialment unicel·lular i una reforma de reproducció asexual. Cada cèl·lula de llevat pot entrar en diversos cicles de gemmació i de cada gemma apareix una nova cel·lula, nítidament més petita que la cèl·lula mare. La divisió cel·lular és, doncs, asimètrica.

Eventualment, Hiperbòria s’enfonsà en l’oceà, tot sobrevisquent únicament la perifèria de l’antic continent, encarnada avui dia en les terres àrtiques. El lloc ocupat pel continent d’Hiperbòria és ara omplert per l’Oceà Glacial Àrtic. Blavatsky imaginava aquesta geologia de continents que s’alcen i s’enfonsen en consonància amb els coneixements del període, que ignorava encara el mecanisme de la tectònica de plaques. Blavatsky ens explica que l’enfonsament d’Hiperbòria posà fi a l’existència física dels hiperboris.

Els hiperboris en la literatura

La Hiperbòria de Blavatsky és una terra de clima tropical. La Terra era encara massa càlida. A més, ens explica Blavatsky, com que l’eix de rotació de la Terra encara no s’havia inclinat respecte del pla de translació, no hi havia ni estiu ni hivern.

En l’oda més antiga coneguda de Píndar, dedicada l’any 498 a.C. al jove tesali Hipocles, vencedor de la carrera doble en els Jocs Pítics, el gran poeta beoci ens parla dels hiperboris. Hipocles era natural de Tesàlia, la terra situada al nord de Beòcia, i país que juga entre els límits de la “civilització grega” i la “màgia bàrbara”. Els hiperboris habiten un país situat molt més al nord de Tesàlia, al qual no es pot accedir ni per mar ni per terra. Píndar els descriu com un poble adorador d’Apol·lo, amador de les arts i preservat de les malalties i de la vellesa, així com dels treballs i de les lluites.

En la literatura grega, Hiperbòria ocupa el mateix lloc geogràfic que Thule, mite amb el qual rivalitza. Són, en tot cas, els països de l’extrem nord. Els mites grecs se situaven en una realitat bé remota en el temps o bé remota en l’espai. Així doncs, és possible creure que realment els hiperboris viuen mil anys, car ja és sabut que el fred fa córrer més lentament el temps.

Quant al vincle entre els “hiperboris” i la “raça daurada” de la qual parla Hesíode, s’ha pensat en el fet que l’ambre (l’elektron) arribava als grecs procedent de terres del nord.

El nom d’hiperbori fa referència a qui viu més enllà de l’origen del vent del nord. Per això, s’especulava amb el fet que el clima d’aquesta regió polar podia ser més càlid que el de les regions subpolars. Ja sabem que això no és cert, si bé sí que ho és el fet que el clima polar té menys precipitacions que el clima subpolar.

Dídac López

Arxivat a Cultura i Societat
One comment on “Les set races-arrel de l’antropogonia teosòfica (II) – La raça hiperbòria
  1. […] els qui viuen “nord enllà”). Ja vam veure en el seu moment, com els hiperboris constituïen la segona raça-arrel en l’antropogonia teosòfica. En el 1918, el “Studiengruppe für germanisches Altertum” esdevingué la […]

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: