Estic llegint un llibre sobre en Pepe Rubianes. Em venia molt de gust, sincerament. És clar que llegir-lo, tot i que la gran majoria de textos que hi apareixen estan transcrits literalment de les seves paraules, no és el mateix que sentir-lo parlar en un del seus monòlegs o en una entrevista qualsevol. En Pepe era un paio que sabia fer riure sota mínims, sense grans muntatges ni grans despeses dineràries. Ell i la seva oratòria, res més. Era capaç de fer-te somriure amb quatre grolleries inserides en l’instant precís, amb un “cojones” en el moment oportú. Amb una tromba de paraules i quatre gesticulacions, et podia descriure autènticament una situació totalment surrealista, o brutalment quotidiana. O plasmar el seu ideari amb una contundència de tres parells de collons, malgrat els fatxes –els odiava– que intentessin fer-li la punyeta. I quan acabava, t’adonaves que reies. Sense més misteri. Un home dient coses que et feia riure. Molt poques persones poden presumir de tenir aquest do.
Sempre he pensat que fer riure a un desconegut és molt més difícil que fer-lo plorar. Fer comèdia, sota el meu parer, és infinitament més complicat que fer un drama. La vida en sí ja té molts més trets de drama que de comèdia; quin mèrit té, doncs, tocar-nos la fibra si ja la portem masegada? Cap ni un, però la gent sempre tira cap allò més fàcil. Només cal mirar la cartellera del cinema, per exemple, i comptar quantíssims drames –i de quants tipus– hi apareixen; de comèdies, en canvi, ben poques (i ben poc bones). De fet, tinc la ferma impressió que avui dia, qualsevol pel·lícula que no pugui catalogar-se de “drama”, “terror”, “ciència-ficció” o “bèl·lica”, la cataloguen de comèdia. I es queden tan amples. I després, és clar, vas al cine amb ganes de riure, amb ganes de descollonar-te, i resulta que allà no hi riu ni la puta mare del guionista. Com a màxim, un somriure. I si surts del cine sense estar de mala llet i/o sense un nus a l’estómac, ja has anat a veure una “comèdia”. En realitat el que és, és una puta merda. Jo vull riure, petar-me. M’agrada molt descollonar-me fins que em fa mal la panxa. Això, en Pepe, ho podia aconseguir amb quatre frases. D’altres no poden ni amb quaranta mil putes pel·lícules.
Bixo.
Rojoseparatista animalista de Barsalona. Can Fanga. Catalunya. Reino de España.
Des de la Mediterrània 
El Pepe era un home excepcional, a mi també m’encantava sentir-lo en la seva gran espontaneitat, era brillant, exhuberant, simpàtic, entranyable. Va ser una gran pèrdua. I estic molt d’acord amb el que dius d’ell.
En Rubianes era una persona de principis i un dels millors humoristes dels darrers temps.
Oriol López
Era capaç de fer riure fins i tot sense parlar. El vaig anar a veure quan feia l’espectacle “Sin palabras” i només amb gestos i onomatopeies va aconseguir que tothom sortis del teatre amb mal de barres i costelles.
Ah, i pel que fa al cinema tens raó: l’oferta que generalment hi ha és molt pobra, apta només per fer riure si tens la maduresa d’un nen de 10 anys. Tan difícil és fer humor intel·ligent? (potser sí).
PS. Pel llenguatge emprat en el post, es nota que estàs llegint un llibre seu (hahaha!) ;-)
Gràcies per evocar-nos al Pepe Rubianes!
Un mestre!
Tens tota la raó, pel que fa al cinema, hi ha ben poques comèdies.
Fa temps vaig tenir l’oportunitat de veure “L’aventure, c’est l’aventure” doblada al castellà “La aventura es la aventura”
Dirigida per Claude Lelouch
Protagonitzada per Lino Ventura, Jacques Brel, Charles Denner, Johnny Hallyday, Charles Gérard, Aldo Maccione, Nicole Courcel, Yves Robert, André Falcon, Juan Luis Buñuel
Produïda per Les Films 13 / Les Films Ariane / Les Productions Artistes Associés / Produzioni Europee Associati (PEA)
La sinopsis: Cinc lladres de poca alçada de la vella escola decideixen reciclar-se i aprofitar-se de les contradiccions de l’època a la França dels anys 70.
No podíem parar de riure, i encara ara, quan recordo certes escenes se m’escapa el riure.
Us la recomano!
Celebro que us hagi agradat l’apunt. Em sembla que som moltes les persones que trobem a faltar veure el Pepe al teatre, a la tele, o sentir-lo a la ràdio de tant en tant. Es feia estimar, el tio.
Pel que fa a la pel·lícula que recomana la Sophia Blasco, ja l’he anotada a la llista de les properes que he de veure. Si em fa riure la meitat del que explica la Sophia, em sembla que ja valdrà molt la pena :)
Bixo