El nostre univers no hagués pogut produir vida intel·ligent com la que coneixem si no hagués partit d’unes condicions inicials molt concretes o si hagués evolucionat seguint unes lleis físiques diferents de les que coneixem. Alguns han vist en això la mà del Creador que, al principi dels temps, va establir les condicions inicials i les lleis naturals idònies. Però, com ens explica Stephen Hawking en el seu llibre Història del temps. Del big bang als forats negres (1988), versió catalana de l’original en anglès “A brief history of time. From the big bang to black holes” (1988), el principi antròpic afirma que possiblement hi hagi o molts o infinits universos, o moltes o infinites regions dins d’aquest, cadascuna amb les seves pròpies condicions inicials i les seves pròpies lleis físiques i que en la majoria d’aquestes regions les condicions no han estat les adequades per a engendrar vida intel·ligent; tan sols en aquelles poques en les quals així ha estat hi ha algú preguntant-se per l’origen de l’univers i per les lleis que en regeixen el funcionament i l’evolució.
Malgrat això, alguns continuen dient que l’univers no pot haver sorgit del no-res, i que, doncs, encara és necessària la figura del Creador. Però si, per sorgir del no-res cal un creador, qui va crear el Creador? Argumenten aleshores que el Creador existia des de sempre, fins i tot des d’abans de l’inici dels temps, que no necessitava cap creador. Llavors, doncs, si el Creador no va necessitar ningú que el creés, potser l’univers tampoc?
Oriol López
M'agrada llegir i el món de la tecnologia
Des de la Mediterrània 
Segons el meu punt de vista, no correspon a la Ciència explicar la possible existència de Déu. Una altra cosa és que els científics especulin amb això o sobre qualsevol altre tema que els plagui. El teu post m’ha suggerit un altre que vaig escriure amb motiu de la controvèrsia, Papa inclòs, sobre les afirmacions fetes al llibre de què parles, post que et convido a llegir: http://blogdeltoni.alcalleop.cat/2010/09/12/deu-ciencia-vatica%E2%80%A6-i-vendre-llibres-coi/. Estic pensant de refer-lo i publicar-lo de nou a Des de la Mediterrània. A banda de tot, em resulta més difícil explicar l’existència d’una cosa que mai ha estat creada que d’un univers aparegut espontàniament. Un remolí en un riu, al capdavall, és una figura molt ordenada que apareix espontàniament enmig del marasme. Com l’Univers.
Però en el fons tots creiem el que volem creure.
Aclarir que en el llibre de Hawking que esmento en el meu post el que es diu és que, a diferència del que passava a l’antigor, l’origen, l’evolució i el funcionament de l’univers, actualment es poden explicar sense introduir la idea de Déu, que no és necessari que existeixi un Déu Creador per a que el món sigui com és, però tampoc no se’n nega en cap moment explícitament la seva existència. Imagino que el llibre posterior de Hawking, que confesso que encara no he llegit, i que esmentes en el teu post, deu anar en la mateixa línia.
De tot s’ha de parlar i l’innegable esperit de l’ésser humà per saber qui és i d’on ve ens ha portat a tota mena de teories. Unes basades en la ciència i d’altres en paranoies més o menys messiàniques.
D’haver existit un Déu (amb el nom que sigui), no va ser més que un creador amb encerts i errades i per tant tan subjecte a l’adoració com a la crítica.
Vivim en un món on encara part de la societat occidental no creu en l’evolució. Per tant, la ciència es veu segons el color del cristall amb el qual es mira.
Jo no em preocuparia tant dels problemes metafísics i em centraria en els més terrenals, dels quals en tenim a dojo.
Jo també crec que un bon equilibri entre els temes més metafísics i els temes més terrenals ens donen una bona perspectiva sobre la realitat.
L’existència de Déu va passar a ser un problema ben terrenal des del moment que es va utilitzar com a eina de domini. L’imperi romà va triar el cristianisme com a única religió per mantenir el poder polític i des d’aleshores tot va anar com ha anat. Quantes barbaritats no s’han fet en el nom de Déu! O d’Al·là!, tant li fa. Se’m remouen els budells cada vegada que veig la caterva de bisbes vestits d’or i ficant-se en les qüestions més íntimes dels individus, de tots els individus, dels socis i dels qui no hi combreguem…
Però això és anar-se’n del tema del post de l’Oriol, oi?
El no saber explicar el qué i el cóm, fruit de les limitacions humanes — com a individu que és part i fruit del mateix univers —, no pot implicar una solució simplona com és l’existència d’un creador. Com bé dius, no soluciona el problema (si el creador no te principi ni final existencial, perquè l’ha de tenir l’univers i les seves possibilitats?). Hem d’acceptar que estem fets per viure i assumir el nostre entorn, i que probablement mai no entendrem el cosmos en la seva totalitat i magnificència. Això no implica, per suposat, que no tractem de donar explicació a tot el que ens sigui possible. Però de la part que no entenguem, deixem de donar-li caire religiós. Hi ha un misteri, però no el “solucionem” amb màgia.
Estic totalment d’acord amb tu, David. Gràcies per la teva aportació.
Totalment d’acord, David. Deu ser de naturalesa humana especular sempre sobre el desconegut i atribuir màgia a tot allò que no sabem explicar raonadament. Personalment em sento més a gust confessant la meva ignorància que no pas recorrent a la màgia o a la religió (la qual a més a més, s’ha utilitzat sempre per sotmetre la llibertat dels individus), perquè en el fons la màgia i la religió no són res més que ignorància sense reconèixer.