Sóc un friky

El canvi de segle va portar a Barcelona una certa nostàlgia del 92. Els Jocs Olímpics havien llegat una ciutat més moderna i cosmopolita. Ja no li donava l’esquena al mar i els nous equipaments i les noves infraestructures la situaven en l’elit de les ciutats europees. Passejar pels seus carrers constituïa tot un plaer per a la vista. Podies perdre’t pels carrerons del barri gòtic, admirar després el modernisme del Passeig de Gracia o agafar el metro i plantar-te en el nou barri de la Vila Olímpica per a captar els aires de l’urbanisme més avantguardista. Els barcelonins s’enorgullien de la seva ciutat i de la imatge que havien sabut projectar a tot el món. S’anunciava un nou mil·lenni amb l’optimisme de qui se sap important.

La dècada dels noranta havia portat també un nou concepte de televisió al país: les cadenes privades. Antena 3, Tele 5 i Canal + competien, no només entre elles, sinó també amb TVE i amb les autonòmiques, per assolir un lloc en el mercat televisiu que les fes competitives i que garantís la seva continuïtat, així com beneficis a tots els seus accionistes.   Va ser una altra manera, diferent de la dels Jocs Olímpics, d’entendre la post-modernitat.

Excepte Canal +, que va incorporar una nova fórmula, – la de pagar per obtenir una programació de qualitat -, Antena 3 i Tele 5 no van aportar grans novetats. Igual que les altres cadenes, els seus plantejaments passaven per convertir-se en televisions generalistes: oferien tot tipus de programes per a tots els públics. Contaven amb informatius, pel·lícules, sèries, concursos i grans gal·les musicals. Encara que, segurament, la seva major contribució en aquell moment a les graelles va ser la importació d’un format que ja duia diversos anys d’èxit a EEUU: els reality shows. En poc temps, es van instal·lar en els televisors de tot el país programes en els quals es buscava a persones desaparegudes, a presumptes delinqüents, o en els quals s’intentava reconstruir, – no sempre amb èxit -, matrimonis ferits de mort per l’avorriment i la indiferència. L’efecte d’aquest tipus de programes entre la població no es va fer esperar i a poc a poc, es van poblar les pantalles de persones, fins llavors desconegudes, que amb una sola aparició en televisió es feien creditores de petites o grans dosis de popularitat. La televisió es va obrir a nous sectors socials. Ja no es jutjava necessari pertànyer a la intel·lectualitat, o a la classe política, o estar considerat com esportista d’elit per aparèixer a la televisió. Bastava amb ser un simple divorciat que reclamava la custòdia dels seus fills per disposar d’uns minuts en la petita pantalla. O, en el pitjor dels casos, era suficient haver desaparegut, – perquè amb una estranya lucidesa havies arribat a la conclusió que la teva família semblava fabricada a l’infern -. Després, això sí, havies de suportar com l’investigador d’un d’aquests programes descobria el teu parador en algun país sud-americà. El preu que pagaves era el d’abraçar en un plató a un germà al que vas deixar de parlar quan es va ficar al llit amb la teva dona.

Era, i segueix sent, la televisió realitat. Una televisió que es nodreix de personatges reals, de carn i os, que gaudeixen o pateixen vides reals. Són aquest forner que et serveix cada dia una baguette calenta, o el carter que et deixa el correu puntualment en la teva bústia, o la perruquera que t’aconsella que canviïs de xampú perquè si no et quedaràs calb.

El que ven ara és la realitat. Una realitat que no sempre entenem però que, al cap i a la fi, és la realitat en la qual vivim. Una realitat de guanyadors i de perdedors, de marits gelosos, d’addictes als videojocs, de solituds castigades per la deshumanització de la vida urbana. Després, la televisió adoptarà aquesta realitat, – no tota la realitat sinó la part que més li convé, – i la transformarà en un espectacle amb talls publicitaris inclosos. L’espectador únicament haurà de prémer un botó i asseure’s en la seva butaca favorita per  assistir des de la seva llar a tota una orgia d’infidelitats, crits, insults, parelles trencades, dolor i sentiments molt íntims revelats sense cap tipus de pudor, per adonar-se que la cultura porqueria s’ha instal·lat definitivament en el canvi de segle. Una cultura nascuda per ser escombrada en molt poc temps i perquè així deixi espai a més escombralls culturals. Les relacions humanes, el menjar, el cinema, l’entorn, la televisió, la nostra vida, tot respon als mateixos criteris de caducitat. L’error, l’extravagant, són celebrats a manera de cultura alternativa. Perquè, com va dir un expert en màrqueting: l’alternatiu ven. Ja no hi ha una cultura oficial perquè no ven. L’oci està tan buit com buida és la nostra existència. La televisió, no només no escapa d’aquests paràmetres, sinó que a més ha crescut com la principal difusora d’escombraries. Per a ella, les misèries d’una societat cada vegada més mediàtica i més paradoxal, constitueixen la coartada perfecta per trobar una escletxa d’humanitat precisament en el seu costat més inhumà.

 

Quant a

Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.

Tagged with: , , , ,
Arxivat a Cultura i Societat
2 comments on “Sóc un friky
  1. Afortunadament encara hi ha algun canal com TV3 que no ha caigut en aquests baixeses i bajanades…
    Jo sóc dels que mai he mirat un programa d’aquesta tant vomitius i de tant baixa categoria, realment frikis com tu dius…

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: