Corbates de destrucció massiva

Fa temps vaig donar una conferència que em va deixar fora de joc. Tot just a l’arribar se’m va apropar un home d’edat avançada i, atabalat per una més que evident indignació, em va cridar que els conferenciants havien de dur corbata. Després vaig aplicar un marcatge visual a aquesta persona mentre esperava que en qualsevol moment boicotegés la meva exposició. He de dir que, modèstia apart, al final va aplaudir amb força i em va donar les gràcies. Déu n’hi do amb els maleïts prejudicis!

Això de la roba que esculls per moure’t pel món resulta una tasca realment complicada. Sembla normal que els bussos portin un vestit de neoprè o que els bombers facin servir roba ignífuga. Però, per donar una conferència és necessari l’ús de la corbata? No serà més important focalitzar l’atenció en el contingut de l’activitat i en la capacitat comunicativa del responsable? En cap moment vaig tenir la sensació d’acudir a un passi de models. Volia ser convincent i no pas elegant. Ah, es pot ser tot a l’hora? Bé, d’acord. La propera vegada que atraqui un banc ho faré amb una corbata de marca. Què dius? Que el poder de convicció m’ho donarà el revòlver? Buff… cada vegada entenc menys les convencions socials!

De fet, els darrers mesos he començat a desconfiar de les corbates. Ho dic perquè per la pantalla del meu televisor ha desfilat tot un esquadró de corbates camí dels jutjats. Els delinqüents que les portaven feien goig amb els seus vestits caríssims. No obstant, s’havien omplert les butxaques de manera fraudulenta. Polítics corruptes, empresaris sense escrúpols, líders mundials incapaços de fer front a la crisi i megalòmans italians addictes a les jovenetes i als líftings han fet de la imatge una raó del seu èxit. Sense arrugues en les americanes, nets, ben pentinats, maquillats si s’escau i amb un etern somriure d’autocomplaença. Quan els veus sents una incontenible força que et porta a votar-los o a consumir els productes que fabriquen. Si us plau, que algú porti una urna! Vull dipositar ràpidament el meu vot! I és que vesteix tant i tant bé! I aquest empresari que defrauda a Hisenda? Com n’és d’elegant! Quina classe! Sembla un anunci!

Després d’imaginar-me a aquests respectables ciutadans m’han vingut ganes de deixar-me emportar per la seva pròpia medecina: la demagògia. El que llegiran a continuació és un exercici de demagògia. Perquè, no ho és convertir l’anècdota en categoria o inventar-se situacions que mai han succeït? Odio les corbates perquè Bush portava una quan va assegurar que Irak tenia armes de destrucció massiva. Detesto les corbates perquè hi ha una llegenda urbana que assegura que en una boda algú va voler tallar-li la corbata al nuvi amb una serra elèctrica i va acabar tallant-li la… Àlex, no creus que t’estàs passant amb la teva demagògia barata? Ah, i obligar a vestir-se d’una determinada manera quin nom rep? Ja t’ho dic: intolerància. Des d’aquestes línees vull fer una crida: no m’obliguin a conquerir països que al final no tenen armes de destrucció massiva, no em convidin a cap boda, i, sobretot, no m’obsequiïn amb cap corbata.

Quant a Àlex

Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.