Cada cop que la banda terrorista ETA acabava amb una vida, les places de tota Espanya s’omplien de persones disposades a guardar un minut de silenci en contra de la violència. Fins aquí res a dir. Ben al contrari. La negació de la violència ha de ser un dels principis democràtics prioritaris. Però no deixa de sorprendre les diferents mobilitzacions socials que té.
Cada any moren a Espanya prop de 70 dones a causa de la violència domèstica. Aquestes dones són víctimes, en primer lloc, de les seves parelles i, en segona instància, de l’escassa ressonància social que tenen les seves morts. Per què no sortim al carrer quan mor una dona desprès de rebre un munt de punyalades? Ens estem acostumant a un cert tipus de violència? El terrorisme ens fa por perquè afecta a tothom i, en canvi, veiem la violència de gènere com un “problema de parella”? Hi ha morts de primera i de segona classe?
Sé que és molt difícil parlar de determinats temes sense trepitjar els límits que separen la sinceritat de la demagògia i que anar contracorrent sempre pot ferir sensibilitats. Però quan es tracta de la violència, de la imposició d’idees amb coartades discutibles i amb instruments fastigosos, quan cadascuna d’aquestes històries masclistes i cavernícoles esmicolen la confiança en el nostre sistema, hom ha d’assumir que Disneylandia queda molt lluny i que la realitat mossega fins a fer del dolor la màxima expressió de la seva injustícia. En quin moment neix la solidaritat i per què ho fa? Per què les imatges que ens arriben de l’Orient Mitjà ens amarguen els sopars i uns minuts desprès plorem quan la dona del protagonista, de no sé quina pel·lícula, mor en mans del dolent provocant els desitjos de revenja, no tant sols en l’heroi cinematogràfic, si no també en l’espectador? Això és demagògia o és veritat?
Un minut de silenci és el que necessitem, però no únicament per rebutjar la violència, si no sobretot per reflexionar i qüestionar totes aquelles accions que assumim com a normals i que no ens atrevim a discutir pel què diran o perquè s’allunyen de l’establishment. Però el que més es troba a faltar és la sensibilitat. No som herois. Potser creiem que no podem canviar allò que ens envolta perquè ja tenim bastant amb remoure el que no ens agrada de nosaltres mateixos. Em fa l’efecte que durant els minuts de silenci que guardem a causa del terrorisme hauríem de dedicar trenta segons per recordar els rostres anònims que no han estat desposseïts de vida per culpa de cap banda armada però sí de la violència. I també hauríem de gaudir del fet de veure a determinats polítics callats encara que sigui durant un minut.
Àlex Ribes
http://alexribes.wordpress.com/
Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.
Des de la Mediterrània 
Molt ben dit, contra TOTES les violències.
Bona reflexió.
Com dius hi ha coses en aquest país que no es poden dir, o en tot cas dir-les amb la boca petita i a més, demanant perdó per endavant.
Per molt que s’omplin la boca dient que tenim una democràcia i una constitució, la veritat és que tot està agafat amb “palillos”.
D’algunes coses no es pot pràcticament parlar. D’altres millors no fer-ho i de segons qui ja ni esmentar-lo, no sigui que algú es molesti.
Hi ha exemples que podríem esgrimir per reforçar el que s’ha dit.
Per a mi la mort d’una dona a mans d’un desgraciat té el mateix calat que la mort d’una altra persona morta en un acte terrorista. Ara bé, el tractament de la premsa i de la classe política no és el mateix en els dos casos.
La dona morta pel seu company o el que fos, passa a formar part d’una estadística. L’altra mort, esdevé primera notícia dels telediaris de tots els colors, surt a primera plana dels diaris de tots els colors del dia següent i potser fins i tot li dediquen algun programa especial.
No, no tots els morts per violència tenen la mateixa consideració.
En aquest país encara s’arrosseguen moltes rèmores del passat. La Transició no va fer més que amagar moltes coses que hores d’ara fan mala olor.