El dret (natural?) a córrer

És sabut que a nord-amèrica es considera un dret constitucional el posseir armes, i que qualsevol iniciativa política tendent a la restricció d’aquest dret està condemnada al fracàs, en uns estats més que en altres. La poderosa National Rifle Association of America (NRA) té prou pes en els cercles polítics i econòmics, tant locals com federals, per a promoure o abatre polítics a la seva conveniència. Ningú que aspiri a una carrera política cometria la insensatesa d’enfrontar-s’hi. Als europeus això se’ns fa estrany, però hi ha una base social a nord-amèrica que sustenta l’existència de la NRA i el dret a posseir armes, el qual implícitament porta aparellat el d’usar-les quan sigui necessari. A la seva web en espanyol, la NRA declara com a objectiu principal el de protegir i defensar la Constitució dels Estats Units, especialment en el que té relació amb els drets constitucionals inalienables del ciutadà americà “d’adquirir, posseir, col·leccionar, exhibir, transportar, transferir i gaudir del dret a utilitzar armes, per a que les persones puguin estar en disposició d’exercir els seus drets individuals legítims d’auto-protecció i defensa de la família, persona i propietat, i servir efectivament en milícies apropiades per a la defensa comú de la república i les llibertats individuals dels seus ciutadans”.

El dret constitucional a posseir armes estaria recollit, segons els seus defensors, en la segona esmena de la Constitució, que data de 1789, tan sols dos anys després de la promulgació de la Carta Magna. És un text força curt: “essent necessària per a la seguretat d’un estat lliure una milícia ben organitzada, no s’haurà de coartar el dret del poble a posseir i portar armes”. Favorables i detractors de les armes no es posen d’acord en si aquesta esmena garanteix el dret individual a les armes, o sols garanteix el dret dels estats a tenir una milícia, però de moment són una majoria aclaparadora els que pensen que els dóna dret a tenir armes de tota mena a casa seva (i a utilitzar-les, si és necessari). Des d’una perspectiva europea, aquesta llibertat en la tinença i ús de les armes no sembla justificada. Ja que el crim està perseguit, com a tot arreu, i que existeixen unes forces de l’ordre per a protegir al ciutadà, com a tot arreu, està de més que el ciutadà honrat també tingui armes, i a major abundància d’aquestes, més perill del seu ús injustificat.

Hi deu haver, doncs, raons culturals i ideològiques que permeten l’armament ciutadà entre els americans i que fan innecessària una justificació moral de la mateixa. Igual que no es posa en qüestió el dret a la inviolabilitat del domicili, no s’hi posa tampoc el dret a tenir un Colt a la butxaca o a la tauleta de nit. Tant admeses són les armes, que fins i tot tenen recolzament constitucional. No tenim a Espanya un bagatge moral com aquest que faci admissible la proliferació d’armament entre la ciutadania, ni molt menys una base legal que el sustenti. Aquí, en general, triomfa la sensació de perill davant les armes. No és així amb altres artefactes i costums quotidians, en el que aquesta sensació de perill no es fa present de forma majoritària, i no perquè no existeixi. Parlem, per exemple, de les ganes de córrer tot el que podem. Una activitat, per cert, que a nord-amèrica està bastant més restringida i força més castigada que aquí. Que a Arizona et pari la policia de trànsit pot ser un problema molt greu si vas a 130 km/h, no si portes un fusell metrallador a la guantera. Aquí seria al revés.

El cas és que afortunadament no estem disposats a matar-nos a trets, ni que sigui per accident, però si que per a molta gent sembla existir un dret, sinó constitucional sí natural, a córrer per la carretera tant com es vulgui i les circumstàncies ho permetin. No és que això sigui can pixa, perquè hi ha unes normes de trànsit i uns límits legals de velocitat que, qui més qui menys, procura complir, més per a estalviar-se multes indesitjables que per a prevenir hipotètics accidents, però sí que hi ha una certa similitud amb l’esperit del dret al rifle americà. A l’igual que per a la NRA el dret a les armes és tan natural que no mereix ni tan sols justificació, per als conductors espanyols les ganes de córrer i el dret a prémer l’accelerador són innats i no precisen de cap explicació. Així com qualsevol mesura legal tendent a la restricció del dret d’armes és vista als Estats Units com una limitació als drets ciutadans i està condemnada al fracàs, qualsevol restricció de velocitat o de costums viàries en el nostre país està condemnada, sinó al fracàs, al menys a ser considerada com uns obstacle gratuït de l’administració a la llibertat de moviments i com un insult a la responsabilitat ciutadana que tots creiem tenir. Per molt que des de l’administració es facin campanyes i s’expliquin les mesures, sempre són vistes per amplis sectors de la ciutadania com a instruments recaptatoris (curiós que pensem més en la butxaca que en la pròpia vida).

Aquí, el que pensem a l’agafar el volant és com córrer sense que ens multin. En el perill s’hi pensa quan t’hi trobes de cara, …..si te’n surts. No és estrany, per això, que alguns polítics defensin mesures liberalitzadores del trànsit com si de drets humans es tractés. Fins i tot un ex-president del govern espanyol es va permetre en el seu dia posar en qüestió que l’estat pugui regular el límit de velocitat (també va defensar el beure tant com un volgués, però això no està prohibit, encara que sigui força desaconsellable). I sense anar més lluny, l’actual Conseller d’Interior defensa els 130 km/hora per a “apropar-nos a Europa” (en quina Europa deu pensar? o vol dir que corrent més s’arriba abans a la frontera?), encara que, afortunadament, no ho veu com una prioritat.

Ha explicat algú quin és el benefici de córrer més a les carreteres? Ha desmentit algú que l’excés de velocitat sigui directament proporcional a l’augment de la sinistralitat? Algú ha posat públicament en dubte que la imprudència d’uns és el perill per als altres, a més de per ells mateixos? S’han explicat raons econòmiques, culturals, socials…. que aconsellin no posar límits a la velocitat ni a certs usos al volant? La resposta a totes aquestes preguntes és que no i, tanmateix, la consideració en que molts ciutadans i alguns polítics tenen al Codi de la Circulació sembla treta de la mateixa inquisició. A diferència d’Amèrica i les seves armes, aquest suposat “dret natural a córrer” no té un reflex legal en el nostre país on, pel que sembla, sofreix la repressió d’una administració (o de part d’ella) entestada en protegir la vida dels seus ciutadans. Per quan una Associació Espanyola de Conductors Sense Inhibicions? Tot arribarà.

Octavi Rodin

Arxivat a Altres
One comment on “El dret (natural?) a córrer
  1. Oriol López ha dit:

    Jo no entenc com no s’entén que córrer més a la carretera és augmentar el risc per a un mateix i per als altres, és convertir el cotxe en una arma perillosa.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: