The King of Limbs

Ni tan sols a Radiohead se li pot exigir que pose el panorama musical cap per avall en cada disc. Creativament parlant, almenys. Una altra cosa és que el seu model de gestió, l’oferiment de descàrregues en diferents nivells de qualitat i continguts, atenent a la diversa capacitat adquisitiva dels seus fans, emprat en el seu darrer llançament, The King of Limbs (2011) siga una pista vàlida de com pot evolucionar el mercat discogràfic. Ací, amb tots els matisos, marquen la pauta. Però musicalment parlant, la formació d’Oxford sembla haver arribat a un (discret, disculpable, provisional?…) atzucac.

Cada vegada més llunyà en el temps el terratrèmol provocat pels dos seus magistrals àlbums de referència, Ok Computer (1997) i Kid A (2000), la banda de Thom Yorke, Philip Selway, els germans Greenwod i Ed O’Brien ha aprofundit en lliuraments posteriors en el seu univers musical amb treballs d’acurat disseny visual i una marca de fàbrica inquieta, inquietant i d’indubtable qualitat. Discos que, amb major o menor densitat i volada, han solidificat el prestigi de la banda. Fins i tot deixaren recentment un àlbum extraordinari, In Rainbows (2007), la seua millor i més emocionant agrupació de cançons en el segle XXI malgrat ser, en realitat, un compendi de les experiències sonores prèvies.

En acabant, de Radiohead podem esperar això, amb una certa periodicitat. Però no serà a The King of Limbs, un àlbum correcte (per a ells: facturat per qualsevol altre estaríem fent salts), que sap i sona a Radiohead, amb alguns grans moments, però que no ocuparà cap lloc en el pòdium dels discos esmentats abans.

Que tampoc no sonen les alarmes. Separator és estupenda: evocativa, amb una preciosa línia de guitarra i una melodia colpidora, els minuts àlgids del disc, juntament amb Give up the ghost, un tema bellíssim, delicat i bastant orgànic, amb unes cordes espectrals i la veu de Yorke multiplicada, que remet a In Rainbows. En Little by little, mentre, demostren que no han perdut la capacitat d’inquietar ni de jugar amb les percussions, les bases i els instruments de forma imaginativa, hereva de les textures d’Amnesiac (2001). Molt diferent a Codex, aparentment senzilla però amb un punt d’emoció que no abunda en el disc. Ací s’acaba la munició de gran calibre.

Uns altres talls, com ara Bloom o Feral remeten a visions anteriors d’ambient i electrònica dislocada, obsessiva i amb un punt d’insània que, malgrat encerts puntuals, no supera els cims precedents de la banda i tampoc alguns dels possibles models del segell Warp. Morning Mr. Magpie és una nerviosa i efectiva composició que, personalment, no citaria entre les millors trenta de Radiohead. I el mateix es pot dir de la lleugerament rutinària Lotus Flower.

Huit temes i menys de quaranta minuts de marca de fàbrica. Útils per a renovar la memòria sonora dels fans o perquè els neòfits entren en el ric univers de la banda. Rellevant en tant que un nou disc d’una de les millors bandes del planeta, amb prestacions a l’abast de molts pocs músics. Irrellevant en el context de la seua discografia tot i algunes cançons valuoses. A l’altra serà.

Xavier Aliaga

sotalacreueta.blogspot.com

Quant a

Periodista independent i escriptor, amb dues novel·les publicades, "Si no ho dic, rebente" i "Els neons de Sodoma". També faig tertúlies de ràdio i televisió, guions i gestió de comunicació.

Arxivat a Cultura i Societat
3 comments on “The King of Limbs
  1. MadeByMiki ha dit:

    Interessant la crítica, ara em toca escoltar-lo a veure quina sensació em dóna la nova creació.

    Si algú vol escoltar-lo també:

  2. Oriol López ha dit:

    Suposo que a moltes bandes els passa que, un cop assoleixen un cert prestigi i reconeixement amb determinats sons i una fórmula que els funciona, la innovació i l’experimentació els fa una mica de basarda (a ells i als seus editors/productors); no ho justifico, però ho puc entendre. En tot cas, sempre ens quedaran les aportacions al món de la música que, en el seu moment, van fer.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: