Una vegada el doctor Pericard dels “Homes artificials” (1912), de Frederic Pujulà, ja disposa dels òvuls i de l’esperma artificials, arriba el moment de la fecundació. Com a úter artificial, Pericard s’ha fet fer, en nombre de dotze, “una campana de vidre col·loca sobre tres peus, els quals sostenien àdhuc un fogonet destinat a mantenir una temperatura constant a l’interior del dipòsit nutritiu”. Les funcions de matriu, les fa un “coixí cel·lular”, dipositat en la campana. El dispositiu, reconeix Pujulà, es basa en una “incubadora nach Lyon” de la Medizinische Wereinhaus. Com a substància nutrititiva per als embrions, Pericard empra una dissolució líquida de fibrina, lecitina i sucre, comercialitzada per la casa Merck, de Darmstadt (hi ha cases que no canvien ni en cent anys!). Aquesta dissolució líquida arriba a l’embrió a través d’un cordó capilar, fet de la mateixa substància que l’òvul (és a dir, de vitel·lina, lecitina, àcid nucleic, mel de Xipre i sals d’estalagmita). El jorn de la fecundació, Pericard convida “les eminències més universalment conegudes en el món de les ciències antropològiques”. Es tracta d’assistir a una reproducció “lliure de la part bestial i exclusivament miserable que uneix els dos sexes”. Pericard col·loca els òvuls en els claustres artificials, i després hi posà en contacte l’esperma. Ens descriu la fecundació in vitro: “els òvuls estengueren com uns llavis petoners envers les espermes, aquestes s’hi aproparen i, com embriagues d’amor, s’hi deixaren absorbir i encloure”.
Delta: la crítica dels crítics d’art
Dels dotze claustres artificials, en naixeran dotze homes artificials. El quart és Delta, com la quarta lletra de l’alfabet grec, la De llatina, o la Daleth hebrea.
Accidentalment, els onze homes artificials supervivents es veuran implicats en l’accident que cremarà al laboratori. El doctor Pericard s’adona, de seguida, que Delta és desproveït de qualsevol aptitud. En les cendres del laboratori, amb tot l’instrumental en desordre, Delta pica vidre en un morter.
Malgrat la manca d’aptituds, Delta no calla, i no s’està de jutjar les aptituds dels altres o de donar-hi consell. Quan Gamma, el negociant, vol comprar un dibuix a Iota, l’artista, Delta s’hi creua pel mig, s’erigeix en “crític” i aconsella Gamma de no adquirir l’obra de Iota. Iota protesta, i li diu que, si la seva obra no li plau, Delta és ben lliure de fer-la tal com l’entengués i que no cal que menyspreï la faisó d’altri. La conversa degenera en una baralla que tan sols Mi i el doctor Pericard podran aturar.
Pujulà empra Delta per escarnir els crítics d’art, als quals considera la combinació fatal d’una personalitat “d’artista” i d’una manca completa d’intel·ligència o habilitat. “Vestir-se de la toga de crític”, fa possible que aquesta personalitat trobi compliment. Quan el doctor Pericard intenta conversar amb Delta per esmenar-lo, ho fa amb poca confiança de reeixir. Per Pujulà, d’entrada, l’única cosa que “pot donar a l’home serenitat en el judici, imparcialitat en la crítica i amplitud de punts de vista” és el diner. Sense diner, oprimida per les cadenes de la indigència, Pujulà no s’està de dir que la crítica “d’un cert poble” (el català) és el cas “més trist de misèria espiritual que s’hagi donat en aquest món”.
Pujulà ens descriu la migradesa de mitjans de la crítica catalana de la seva època, la mateixa crítica que “treballa” per a “empreses de minsos papers rotatius”, ofegades per manca de subscriptors. Què cobra aquest crític per la feina? Un salari en espècies: “el llibre que un autor ha enviat al director”, “el paperet que dóna dret a asseure’s davant un escenari”, “la cartolina que permet entrar el primer en una exposició de teles pintades” i “el vale que us ofereix una cadira i un cobert al voltant d’una taula a la capçalera de la qual s’asseu un homenatjat”. Amb aquest salari, el crític no té més remei que córrer a revendre el volum en el mercat de llibres venturers, a munyir de l’actor poruc una pesseta per rebre una bona crítica, etc. En conseqüència, la crítica es fa sovint més induïda per aquestes circumstàncies (per la qualitat del sopar) que no pas per la qualitat de l’obra criticada. O, directament, el crític es deixa comprar o ensarronar per l’artista que té mitjans.
Pujulà contrasta aquesta crítica catalana, amb la crítica europea que “pren volades de nova art i té ressonàncies harmòniques i tot”. Ja no és una crítica de dir “això és, això és dolent”. És una crítica que “fa història, analitza personalitats, destil·la essències”. El doctor Pericard ofereix aquesta forma de fer crítica a Delta, i la contrasta amb “la butaca venturera del xafarder de teatres”. Delta, no cal dir-ho, s’estima més la crítica tradicional, car l’altra demana aptituds que no té.
Dídac López
Des de la Mediterrània 