Quan els vots fan més pànic que les bombes

Ahir el Tribunal Suprem espanyol va decidir que Sortu no pot presentar-se a les eleccions municipals del maig. Condemnar i rebutjar explícitament qualsevol tipus de violència es veu que ja no és suficient per poder participar d’allò que ells anomenen “joc democràtic”, joc al qual juguen amb les cartes marcades i amb unes regles redactades per a que sempre guanyi el mateix, per a que sempre venci la Unidad de España. Hom podria pensar que potser la condemna explícita de la violència no és requisit suficient però sí indispensable per no ser maquiavèl·licament il·legalitzat en aquest Estat. S’equivocaria de mig a mig. O és que pot justificar-se d’alguna manera, sense citar l’arbitrarietat dels tribunals espanyols, la immunitat de què gaudeixen determinats grupuscles neofeixistes que no s’amaguen a l’hora de mostrar els seus anhels franquistes (veure actes del 12-0)? A aquestes alçades de la pel·lícula em sembla que ningú amb dos dits de front no gosaria argumentar que l’enaltiment d’un dictador com el fill de puta d’en Franco no constitueix en absolut enaltiment de la violència i del vessament de sang innocent.

La conclusió que n’extrec de tot plegat és que aquesta diferència de tracte a l’hora de vetar o no vetar l’entrada de determinats jugadors a la timba privada d’Espanya, només pot comportar un únic final que tothom sap quin és i que a ben pocs agrada. Jo també condemno i rebutjo totalment la violència de qualsevol tipus, sobretot la violència d’Estat perpetrada pels exèrcits, però si no existeix diàleg, si no existeix democràcia, quina altra sortida els deixen? Salvant les evidents diferències, estaria bé que Espanya mirés i comprengués què passa i per què passa tot això dels països àrabs. Hi ha revoltes per un excés de democràcia? Per permetre que tothom qui ho vulgui, amb les idees que vulgui, pugui concórrer a les eleccions? No, just a l’inrevés. A menys democràcia; més conflictivitat. A més censura, més veto i més dictadura; més violència. No sé si m’he explicat, diria que no és tan difícil de veure.

I per acabar, la direm grossa: el veredicte és que a les altes esferes de la política i la judicatura espanyoles no els interessa acabar amb ETA. Em sembla quelcom evident, claríssim. Han tingut la fi de l’organització armada a les seves mans, només els calia obrir-los la via dels vots. Però els vots del poble basc, senyores i senyors, els fan més pànic que les bombes d’ETA. I és que a les urnes poden aconseguir-se objectius polítics reals, tangibles, i amb la lluita armada tan sols uns quants litres de sang. Potser sona cruel o massa dur, però he volgut llegir entre les línies de l’esquizofrènia política espanyola i malauradament això és el que hi he trobat.

Bixo.
http://elblocdelbixo.blogspot.com

Quant a elbixo

Rojoseparatista animalista de Barsalona. Can Fanga. Catalunya. Reino de España.