El primer submarí

[…] Monturiol explicita allò que vol: «Una nau que sigui capaç de descendir dintre del mar, d’aturar-se allà on vullgui, de moure’s en totes les direccions, de tornar a la superfície i navegar-hi, i que pugui restar indefinidament submergida, sense mantenir cap contacte amb l’atmosfera exterior».
[….]
La nau prengué forma amb rapidesa als tallers de Nuevo Vulcano de la Barceloneta, amb la col·laboració del mestre d’aixa Josep Missé, tripulant habitual en les primeres immersions. El 28 de juny de 1859 tingué lloc l’avarament al port de Barcelona. Monturiol havia batejat la nau amb el nom d’Ictíneo, simbiosi d’ichtys, «peix», i «nau».

Aquest primer submarí tenia set metres d’eslora, tres i mig de la quilla a la cúpula i dos i mig de mànega. Posseïa dos bucs: l’un, l’interior, de set metres cúbics de capacitat, podia allotjar cinc tripulants, quatre d’ells destinats a accionar manualment l’hèlix (la força motriu era, doncs, el que aleshores se’n deia de sang) mentre que el tripulant restant, el timoner, s’encarregava de les delicades operacions de la immersió i l’emersió, del viratge i de mantenir l’estabilitat de la nau. Aquest primer buc era envoltat per un altre que tenia forma de peix.

Els dos bucs eren fets amb quadernes de fusta d’olivera i l’interior, l’anomenat de pressió, folrat amb coure. El sistema de dos bucs representava a la pràctica una estanquitat absoluta, un èxit de Monturiol. El primer.

Per tal de poder immergir-se (o emergir, naturalment) disposava d’unes veixigues de flotacions que no eren més que uns compartiments de coure, situats entre els dos bucs, i repartits a babord i estribord, plens d’aire; quan hom volia immergir-se només calia obrir les aixetes de sortida de l’aire i les d’entrada de l’aigua perquè els dipòsits s’omplissin d’aigua i la nau s’immergís. Quan, amb els dipòsits plens, la nau restava entre dues aigües, una hèlix horitzontal (d’eix vertical) permetia desplaçar el submarí verticalment. Per sortir, calia expulsar l’aigua amb aire a pressió prèviament emmagatzemat.

El sistema motriu, accionat per quatre tripulants, permetia atènyer una velocitat, segons Monturiol de 1,67 m/s, tot i que semmbla que la velocitat mitjana obtinguda rondava els 0,5 m/s i que mai es va superar la d’un m/s.

D’altra banda, els càlculs s’havien fet per arribar als quatrecents metres de profunditat teòrics que quedaven reduïts a la pràctica a quaranta (coeficient de seguretat: 10); tot i així, els desperfectes soferts en el moment de varar la nau reduïren la profunditat assequible a la meitat.

El problema principal de la nau era, però, la puresa de l’atmosfera, una dificultat que no es va resoldre fins al segon Ictíneo. Així, doncs, la durada de les immersions es fixava a priori: «A les dues hores començàvem a experimentar alguna dificultat en la respiració i algun símptoma d’asfíxia. La temperatura havia pujat cinc graus». Calia retornar a la superfície i obrir l’escotilla. Sembla que algunes vegades els tripulants introduïen una espelma, de manera que quan s’apagava iniciaven les operacions per tal d’emergir a la superfície.
[…]
El segon submarí, que tenia 17 m d’eslora, tres i mig de la quilla a la cúpula i tres de mànega, tal com ja hem dit més amunt, continuava tenint dos bucs, igual que el germà petit, per tal d’obtenir una estanquitat perfecta, però la capacitat interior s’havia quadruplicat (29 m3). El buc intern estava construït bàsicament amb quadernes de fusta d’olivera i revestit amb xapa de coure de 2 milímetres. La forma seguia sent la d’un peix, tot i que diferia de la del primer Ictíneo en detalls perceptibles a primer cop d’ull (només cal examinar amb atenció les maquetes existents al Museu Marítim de Barcelona).
[…]
El dia 2 d’octubre de 1864 es va avarar al port de Barcelona el segon Ictíneo…
[…]
Quant al sistema motriu, inicialment Monturiol emprà el mateix del primer Ictíneo, però els inconvenients es presentaren aviat. Així, la velocitat màxima prevista no es va poder atènyer (en superfície s’aconseguiren 2 milles per hora, és a dir, aproximadament 1 m/s, i en la immersió no es van superar els 0,5 m/s), amb l’inconvenient afegit que l’esforç que havien de fer els 15 o 16 homes dedicats a aquesta tasca malmetia ràpidament l’atmosfera, fins a fer-la irrespirable abans del que hom esperava.
[…]
En canvi, el sistema d’immersió-emersió, vàlid ja en la primera nau, fou millorat de tal manera que, tot i mantenir les veixigues de flotació per tal de tenir un moviment vertical dins de l’aigua, hom substituí l’hèlix horitzontal per una veixiga natatòria que aconseguia el mateix resultat amb molta més suavitat.

Pel que fa a l’atmosfera interior, Monturiol va instal·lar un ventilador a popa que xuclava l’aire viciat i l’impulsava a la cambra purificadora, on el CO2 present reaccionava amb l’aigua alcalina (hidròxid càlcic) i precipitava en forma de carbonat càlcic. L’aire, ja sense CO2 , rebia l’oxigen necessari -28 litres d’oxigen per hora i persona- i la mescla era impulsada de nou a la cambra. El procés era continu, ja que l’oxigen es produïa en un senzill generador mitjançant la descomposició del clorat potàssic.

Ara només calia resoldre l’últim problema, el més important: dotar l’Ictíneo II d’un altre sistema motriu. Monturiol va pensar d’instal·lar una màquina de vapor dins del primer buc pensant que resoldria el problema de la navegació per la superfície del mar, com així va ser.
[…]
Però, tal com hem dit, el problema no raïa en la navegació per la superfície, ja que, si es feia servir l’oxigen de l’aire exterior, el funcionament era correcte, sinó en la immersió, perquè el coc, a més de requerir molt d’oxigen, produïa una quantitat elevada de gasos nocius (CO i CO2) que calia eliminar amb rapidesa. Llavors, amb Damas i Calvet, van pensar en l’única solució possible: una reaccció exotèrmica com a substitució del coc, la calor de la qual vaporitzés l’aigua de la caldera. Aquesta reacció no era altra que la del clorat potàssic (ClO3K) amb zenc (Zn) en presència de biòxid de manganès (MnO2). Nogensmenys, les dificultats s’anaren presentant a mesura que es provava el sistema alternatiu: tot amb tot, es produïa CO2 i el rendiment era minso. Monturiol va resoldre la producció de CO2 emmagatzemant-lo en un dipòsit lateral, però la manca de rendiment va ser insuperable, tot i que va encabir, en els 29 m3, una màquina motriu, més petita que la convencional, que només es feia servir en les immersions.
[…]
Des de 1862 fins a 1867 l’Ictíneo II va viure continuades dificultats econòmiques i tècniques. Les tècniques, tal com ja hem explicat, s’intentaren resoldre però les econòmiques van representar, al capdavall, la mort de l’aventura. Quan l’amenaça de l’embargament de Navegación Submarina va ser un fet real, els accionistes es negaren a pagar els 78.311 rals que l’havien causat i l’embargament s’executà el 21 de febrer de 1868. L’Ictíneo II va ser desballestat i venut com a ferro vell, exceptuant la màquina de vapor, que es va aplicar a un molí paperer que va funcionar fins l’any 1958.

Autor: Santiago Riera i Tuèbols

El text anterior pertany a El segon “Ictíneo” de Narcís Monturiol, de Santiago Riera i Tuèbols, que va ser publicat dins del llibre Grans moments de la història de Catalunya (2006), de diversos autors. Ens explica la invenció i construcció per Narcís Monturiol (1819-1885) del primer submarí. El 1888, 29 anys més tard del primer Ictíneo de Narcís Monturiol, Isaac Peral desenvolupà un submarí amb un sistema de llançament de torpedes apte per a l’ús militar que ha passat, erròniament, com el primer submarí de la història.

Oriol López

Quant a Oriol López

M'agrada llegir i el món de la tecnologia