Quan el doctor Pericard valora finalment la conveniència de posar fi als deu homes supervivents del primer i únic lot generat d’homoides artificials, comença a preparar els xarops letals. Es tracta de xarops injectables, i que produeixen la mort d’una forma recapitulativa. Els efectes dels injectables són, en principi, rejovenidors: “llurs cossos disminuïrem de volum, llurs carns esdevingueren novament endres de mica en mica, llurs caràcter s’infantitzaren”. Abandonaren les dèries d’homes adults per compartir l’enjoguissament de la infantesa. Però el procés continua: “llurs passes esdevingueren incertes, perderen la noció de caminar i de la paraula”. En qüestió d’una setmana, els homoides han retrocedit vint-i-cincs anys biològics. Han quedat convertits en “uns quants òvuls i uns quants espermatozoides”. Uns espermatozoides que tenen la tendència de vibrar per allunyar-se dels òvuls dels quals han emergit. Fou així com “sense corrupció, sense podridora, sense dols ni dolors” desaparegué una humanitat artificial.
Una trajectòria (no tan) insòlita: el fanatisme de Theta
Frederic Pujulà, quan escriu Homes artificials (1912), Catalunya encara es troba sota l’influx de la Setmana, de final de juliol del 1909, que uns deien “tràgica” i uns altres “gloriosa”. El fet més frapant per a federalistes com Pujulà és el caràcter iconoclasta (en el sentit literal del terme) que pren l’aixecament. Es cremen esglésies, s’assalten convents, s’agredeixen religiosos, es profanen mòmies de monges, etc. L’anticlericalisme d’aquestes accions contrasta amb l’anticlericalisme intel·lectual no únicament en les formes sinó també en el fons. Per Pujulà, l’anticlericalisme popular respon a un gir de 180º del fervor religiós: les mateixes masses que en els pobles d’origen eren fanàticament catòliques ara, en la ciutat, tornen fanàticament anticatòliques. És aquesta visió la que traspua la construcció de Theta.
Theta és, per ordre de naixença, el vuitè homoide. Dels dotze embrions inicials, un es mor en el trànsit, Èpsilon, i d’aquesta manera es converteix en símbol de la mort, del misteri. El contacte amb la mòmia d’Èpsilon, conduirà Beta pels camins de la filosofia analítica, perpètuament qüestionadora. Theta també contacta amb el pot d’alcohol que conserva el cos no-nat d’Èpsilon, però la reacció és diferent, i li desvetlla una inquietud religiosa.
Beta té prou amb l’esguard de la mòmia d’Èpsilon per iniciar el seu camí filosòfic. Theta, per contra, té la necessitat de posseir el pot. Per això quan accidentalment es cala foc al laboratori del doctor Pericard, Theta s’afanya a apropiar-se de la relíquia.
Després del foc, el doctor Pericard s’adona de l’absència de Theta. Mi el condueix a la gruta artificial on s’ha refugiat Theta. És un lloc inhòspit, de fredor glacial a l’hivern i de calor fornal a l’estiu. Ni Mi no gosa entrar-hi, i es limita a indicar que Theta ha declarat que s’ha retirat a la gruta per sempre més.
Pericard troba a Theta de genolls, amb els colzes sobre una roca, i esguardant amb devoció el pot d’alcohol que conté les restes d’Èpsilon. Theta ha pres el camí de l’ascetisme i de la reclusió. S’alimenta exclusivament de les herbes que creixen entre les roques. El mantra de Theta és “som matèria i a la matèria hem de tornar”. El doctor Pericard prova infructuosament de fer-li veure que és matèria, però matèria viva.
Més tard, quan el doctor Pericard comença el cicle de converses amb els onze homoides supervivents, també fa cridar Theta. Però Theta no vol venir, ni tan sols per la força, i el doctor Pericard es decideix a tornar a la gruta. Troba a Theta en attitud contemplativa. Theta declara que vol “esguardar en pau el qui fou el meu semblant, el cos del qual resta aquí, per esbrinar en quina regió jeu l’alè de la vida”, és a dir que vol conèixer l’impuls vital que diferencia el cos viu del cos mort. Theta es troba en el dilema de si és indigne de conèixer el misteri o si, encara més terrible, no hi ha misteri i no som més que matèria.
Pericard vol guarir Theta del fetitxisme, i li porta a la cova una sèrie de llibres. Són llibres de “metafísica, de teologia, de fe, de misteris”. I és que Pericard ha pres la determinar de guarir Theta a través del principi homeopàtic (similia similibus), però a grans dosis, per tal de produir-ne un enfit. Pericard aconsegueix l’efecte… però en un grau excessiu.
Dies després, Theta surt de la gruta. En mig del jardí llença per terra el pot d’Èpsilon, esmicolant-lo. També llença els llibres religiosos, a gran distància. Maleeix la memòria d’Èpsilon i insulta el nom del doctor Pericard. Llavors és qui Pericard qui reacciona, à la Jehovà. Theta també es llença a interrogar els seus germans per tal que declarin que “Èpsilon és llavor de femer, i el doctor Pericard no existeix!”. Theta continua aquest camí fins topar amb la força de Kappa, que el calma durant algunes hores.
Pericard, doncs, considera que el pas de Theta des de la “mania religiosa a l’ateisme” no ha alterat, de totes formes, una personalitat fanàtica.
Dídac López
Des de la Mediterrània 