L’autor de “Homes artificials” (1912), Frederic Pujulà i Vallès havia nascut a Palamós el 12 de novembre del 1877. No obstant, Pujulà es va criar a Cuba, on va viure amb la família fins el 1887. Aquests anys s’emmarquen en allò que s’ha anomenat la “lluita dels 30 anys (1868-98)” per la independència cubana. Alguns anys després, Pujulà declararia que fou a Cuba, en contacte amb els fills del país, que va aprendre a “estimar la llibertat dels poble i a fer-se’n un ideal”. El 1887, tornada a Cuba, la família de Pujulà s’instal·la a Barcelona. Després de completar els estudis al col·legi Vilar, es matriculà a la Universitat de Barcelona, per estudiar dret. Els estius els passa a Palamós, on comença a fer col·laboracions literàries en el setmanari La Senyera. A Barcelona, col·labora amb la revista IV Gats i freqüenta la cerveseria del mateix nom que regentava Octavi de Romeu. En el tombant de segle, doncs, ens trobem amb un Frederic Pujulà en el qual s’empelta l’ideari republicà i federalista de les terres empordaneses, el modernisme barceloní, l’internacionalisme de vocació europea i l’admiració per la lluita reeixida de l’independentisme cubà.
Si Frederic Pujulà s’identifica amb un dels dotze homes artificials que genera el doctor Pericard és amb Iota. Iota és un artista vocacional. Després de l’incendi que destrueix el laboratori del doctor Pericard (i que, en conseqüència, impedeix la generació de nous lots d’homes artificials), Iota arreplega uns quants trossos de fusta carbonitzada i alguns dels pocs folis en blanc que s’han salvat del foc. Amb aquest material, Iota es planta davant d’un arbre del jardí, i comença a fer-ne el dibuix, al carbó.
No ben bé ha acabat, Iota es troba amb la primera oferta de compra d’una obra. Gamma, el comerciant, li ofereix una ració de brou a canvi del dibuix de l’arbre. Iota accedeix de grat, però just en aquest moment s’interposa Delta, el crític, que considerava que els dibuixos de Iota no valen una ració de brou. Comença llavors una baralla a tres.
Qui té raó? Delta o Iota? El cert és que Iota, com a pintor, és d’una tècnica depurada. Ha transmès l’arbre al paper “igual que un aparell fotogràfic”. Quan Delta menysprea el dibuix de Iota, Iota el repta a fer ell mateix el dibuix tal com cregui oportú. És la manera amb la qual Pujulà respon a les males crítiques: que el crític faci l’obra que ell cregui convenient si no li avenen les que fan els altres.
Dídac López
Des de la Mediterrània 