Ahir a la tarda, tot passejant per Barcelona, vaig divisar un anunci publicitari que em va cridar força l’atenció. Deia alguna cosa com ara “¿Casado? ¡Revive la pasión! ¡Ten una aventura!” i hi apareixia una adreça web. Vistos els nombrosos artificis de què es nodreixen avui dia els publicistes, vaig pensar que l’empresa responsable d’allò no seria el que realment semblava que era, que potser es tractava d’una campanya d’aquestes que en diuen virals o de ves a saber quina collonada propagandística. Però el cas és que, en arribar a casa i introduir l’adreça al navegador, pam, allò volia dir realment el que volia dir. Que si està vostè casat o casada, li foti les banyes a la seva parella, vaja, ras i curt.
El web en qüestió (victoriamilan.es) és una mena de xarxa social on les persones infidels poden contactar-se amb total confidencialitat per veure si sorgeix això que l’empresa denomina “aventura” i que es veu que pot oscil·lar d’una relació virtual a través d’Internet a fotre algun clau amb qui els faci el pes. Suposo que això és emprenedoria i la resta, ximpleries.
El que més em sorprèn de tot plegat no és, tanmateix, el fet que existeixin les persones infidels. Els humans canviem constantment, canviem de caràcter, de pensaments, d’opinions, de gustos…canviem gairebé de tot. Opino que l’amor, el fet d’estar enamorat d’algú, consisteix, en gran part, en saber i en voler canviar plegats. En evolucionar tots dos junts. Això pot ser fàcil si es comparteixen, més o menys, els mateixos objectius vitals. Considero, per tant, que la vida en parella estarà definitivament condemnada al desastre si cadascú evoluciona en sentits oposats. No sé per què passa això, ni com pot arribar a passar, però passa. I es considera normal. Les persones s’enamoren d’altres persones i es divorcien. Gairebé sense adonar-se’n, gairebé sense voler, se’ls apaga la flama. Fins aquí tot és més o menys acceptable. En canvi, em sembla totalment obscè que algú, conscient que la flama ja no és tan viva, decideixi, amb premeditació i traïdoria, acudir als serveis de Victoria Milan. No és casualitat, no és sense voler; enganya, amb tota la mala fe del món, una persona que probablement l’estima. Amb el cor a la mà, això és cosa pròpia de persones menyspreables i fastigoses.
Sigui com sigui, el poc respecte per l’ètica, per la veritat i la sinceritat, que dia rere dia demostra tenir la societat en què vivim, probablement propiciarà que l’empresa Victoria Milan no obtingui els resultats econòmics que moralment mereix –la bancarrota– i pugui continuar incitant les persones a l’engany, la mentida i l’obscenitat.
Bixo.
http://elblocdelbixo.blogspot.com
Rojoseparatista animalista de Barsalona. Can Fanga. Catalunya. Reino de España.
Des de la Mediterrània 
Ens vam trobar amb la mateixa publicitat i ens va intrigar, com a tu; i avi tu fas l’article que posa al descobert la crua realitat, sembla que hi ha per a qui tot s’hi val mentre sigui rendible.
Es podria dir ponloscuernos.com. Felicitats. Un post genial
Curiós de veritat, no ho coneixia. D’ací a proposar coses més idiotes encara hi ha un pas. Tampoc no inventen res: veges qui són els usuaris de les pàgines de contactes. Exclusivament separats/ades, vidus/dues, fadrins/nes? Va a ser que no.
Quan vaig veure l’anunci, també pensava que no oferirien el servei que semblava, sinó que era una mena d’argúcia per acabar venent alguna altra cosa, com un viatge o alguna cosa així, però, després de l’aclariment al respecte en aquest article, és evident que anava errat.
Fa un temps va existir una empresa que et donava “cobertura” de feina per les teves aventures. Es a dir tu volies tenir una eventura i per justificar l’absencia inventaves una reunió, viatge o similar i l’ampresa et muntava una mena d’oficina virtual per i et trucava la etva parella diguesin que estaves reunit o de viatge o el que fos i després et passaqven l’avís a tu. L’empresa va tenir un cer éxit a America i alguns llos d’Europa i no se si es va arribar a instalar a casa nostre.