Les morts del mediterrani

La nit vestida de foscor s’ajupia damunt de la mar, el cel desaparegut i els estels campen com fantasmes, un escenari idíl·lic per un paisatge hostil, un silenci que amaga els sorolls de les víctimes d’aquest estret de Gibraltar.

Les batalles lliurades, els cadàvers compartits entre la mort  i els peixos carronyers. Records inexorables del racons escombrats per la marea, que es fan petits, molts petits, mentre camina el temps, cap l’horitzó, esborrats per l’ànsia de controlar el món i que els pobres s’enfonsen més en la seva misèria, quina llàstima!! Tots els morts eren persones, almenys així és com penso jo. No conec ningú d’ells, però crec que els he vist la cara, quan eren vius i quan van desaparèixer. Potser que els seus rostres tinguin les mateixes expressions d’un peix fora de l’aigua, o un ocell en la boca d’una gos de caça. Em fa nosa pensar que ser  persona i prou no pot ser suficient  motiu per tenir el dret a viure, el dret a escollir el teu destí.

Per aquest estret  ha passat Tarik ibn ziad per conquerir l’andalús, i per aquí també, han arrossegat la cua molts anys després els moriscos traïts i expulsats.

Aquesta línia divisòria que separa el nord del sud ha sigut sempre un camí real i a la vegada imaginari per a gent que recerca el paradís o s’escapa de l’infern.

Al mig d’aquest llimb també han quedat moltes ànimes perdudes, cossos abandonats a un destí que només els deixava escollir entre una mort lenta de gana i set, o un ofegament davant dels ulls d’un món que vigila el petroli preuat, mentre que les pasteres són invisibles si no porten drogues o armes. Així pot ser que tots arribem a pensar que aquelles  persones són fantasmes i no han existit mai.

 Hossain Mechaal Aouriaghel

sóc una ànima rondaire que habita aquest cos, la fusta que s'en recorda de l'àrbre el pa de cada dia, repartit entre dos. entre trossos de la vida només, sóc un tros.