La veritat és que desconeixia que hi hagués en la Llei espanyola de l’esport un article on s’imposés l’obligatorietat de competir amb la selecció espanyola. L’article 47 de la Llei diu textualment: “Es obligación de los deportistas federados asistir a las convocatorias de las selecciones deportivas nacionales para la participación en competiciones de carácter internacional, o para la preparación de las mismas”. I sort que diu que l’obligació és per als “federats”, perquè si no, qualsevol dia ens podrien convocar per a participar en ves a saber quina competició. Com a la mili, vaja.
La intencionalitat de la Llei sembla clara: cobrir-se les espatlles per evitar que algun club o grup d’esportistes faci un boicot a la selecció espanyola. Però l’obsessió del nacionalisme espanyol per evitar els desafectes al règim és tan gran que no van parar compte ni en la forma com redactaven la llei. Seria una bajanada imaginar que a un esportista el poden obligar a competir, més enllà del que té contractat amb el seu club, pel sol fet que a un seleccionador li ha passat pel cap. De fet, quan Esquerra va presentar al Congrés la proposta de modificació de la llei per tal d’evitar aquesta obligatorietat, els nacionalistes espanyols més radicals, els del PP i del PSOE, van aïrar-se patriòticament argumentant que ‘Representar Espanya és un honor i un privilegi‘, i que tots els esportistes desitjaven ser seleccionats perquè això incrementava el seu prestigi i la seva cotització professional; cosa que no tenia res a veure amb la proposta d’Esquerra d’eliminar-ne l’obligatorietat. Algú s’imagina que la Llei catalana de l’esport digués que els esportistes federats a Catalunya tenen l’obligació de participar amb la selecció catalana? No solament plourien crítiques i acusacions d’imposició i de politització, sinó que de ben segur que qualsevol tribunal constitucional conclouria que és un atemptat a la llibertat individual de les persones.
Hi ha hagut molts casos d’esportistes, catalans o espanyols, que per raons personals, professionals o del tipus que sigui han renunciat a participar amb la selecció espanyola, sense que tingú els hagi dit res, ni els hagi tirat en cara que estaven incomplint la Llei. Senzillament, perquè la Llei no pretén ni defensar els jugadors, ni els clubs ni l’esport en general, sinó simplement mantenir un control polític del que ells consideren un emblema nacional.
Josep Romeu
http://blocdejosepromeu.blogspot.com/
Des de la Mediterrània 
Com que tenen la paella pel mànec, es fan les lleis a la seva mida…
S’hauria de veure, de manera legal i seriosa, que passaria si un esportista o un grup, en fessin front.
Imagino que l’embolic legal seria fantàstic. De vegades, fins que no es prova, no se sap fins on es pot arribar.
S’hauria de veure que diria el Suprem, el Constitucional, Brussel•les, el Tribunal dels Drets Humans.
Esperem que algú ho provi.
No sé si recordaran, companyes i companys, el cas de l’Oleguer Presas, independentista declarat, que fou convocat per la selecció estatal espanyola quan era dirigida per en Luís Aragonés. Va presentar-s’hi i va fer -diria- un parell d’entrenaments. Després, va xerrar amb l’Aragonés i, misteriosament, mai més no va ser convocat.
La imposició de competir obligadament amb la selecció espanyola em sembla una aberració democràtica (com tantes altres que, per desgràcia, patim en aquest Estat de nyigui-nyogui) però també opino que qui ho vulgui, amb seny, arguments i diàleg, podria provar de fer tal com va fer l’Oleguer. El fet que ningú més ho hagi intentat és quelcom simptomàtic de la manca de compromís de futbolistes catalans i bascos amb la defensa dels Drets i Llibertats dels seus respectius països.