El fi i els mitjans

Era un diumenge assolellat i sortia jo de casa, de bon matí, per fer una volta. Des que estic jubilat que tinc aquest sa costum de passejar quan els carrers són encara pràcticament buits. En arribar al carrer ample, vaig veure passar, a corre cuita, un grup de sis o set joves encaputxats, amb la cara tapada fins el nas i tots amb una motxilla. Com vaig poder, els vaig seguir. Mantenia sempre, això sí, una distància que a mi em semblava prudencial, augmentant-la involuntàriament a cada passa, ja que les meves cames no responen pas igual que fa uns anys. Per sort, vaig veure, de lluny, com s’havien aturat tot just davant d’una de les sucursals de La Coixa que tenim al barri. M’hi vaig apropar.

Un dels nois va despenjar-se la motxilla i en va treure quelcom que des de la meva posició no vaig saber identificar. Era alguna cosa molt semblant a una ampolla de cervesa amb una mena de drap que li sortia pel coll. Els altres joves també van apropar-se a la motxilla i van treure’n artefactes idèntics. Quan tots en tenien un a la mà, van girar-se cap a la sucursal i després de manipular, no sé com, les seves respectives ampolles, les van llençar, ara una ara, ara una altra, cap els vidres de la sucursal. Allò va incendiar-se en qüestió de segons i els nanos, completada la malifeta, fugiren corrents carrer avall. Els vaig seguir.

Minuts més tard tornaven a aturar-se, ara davant d’una sucursal del Banc Pixa. Els meus sorpresos ulls van comprovar com repetien la violenta acció amb una coordinació gairebé mecànica. Després, tornaren a fugir corrents. I jo darrere.

La tercera sucursal de la seva ruta era del Banco Timander. Tot igual. Van acabar fugint mentre l’establiment cremava i en sortia una llarga columna de fum enfilant-se cap al cel que, afegida a les dues anteriors, dibuixava al barri una mena de postal un pèl dantesca.

Quan van aturar-se per quarta vegada, ara davant d’una oficina d’Especulunya Caixa, no vaig poder aguantar més i els vaig fer un crit tot aturant, per sorpresa, el seu curós mecanisme de coordinació incendiària. Ep, nois! En un primer moment es varen espantar, eren a punt de fugir esparverats, però en veure que qui els cridava l’atenció no era pas cap agent de l’autoritat sinó un iaio amb poca pinta autoritària, varen calmar-se i m’esperaren fins que vaig arribar allà on eren.

Us estic seguint de fa una bona estona i he vist com heu incendiat aquells tres bancs –els vaig dir– i si em permeteu, m’agradaria dir-vos que comparteixo totalment els vostres ideals i la vostra manera d’entendre el món, però heu de saber que aquest fi no justifica en cap cas els mitjans que esteu fent servir. Tots ells em miraven amb curiositat. O almenys això és el que semblava, ja que els ulls eren l’única part visible de les seves cares. Doncs m’estranya molt això que ens diu, senyor, –va respondre un d’ells, amb la veu ofegada pel paravent que li tapava la boca– perquè en aquest cas trobo que és evident que el fi justifica plenament els mitjans que utilitzem: el nostre únic objectiu és cremar tots els bancs.

No vaig saber què dir i em vaig quedar allà, palplantat, sense paraules. Aquella resposta era tan contundent com les ampolles incendiàries que tot just en aquell moment impactaven, de nou, contra els vidres del banc que tenia al davant. Jo m’ho mirava, amb la ment en blanc, veient-los córrer cap el seu proper objectiu. Al cap de poca estona les columnes de fum negre que s’elevaven cap al cel, talment com els pilars d’un nou món, ja no podien comptar-se amb els dits d’una mà.

Bixo.
http://elblocdelbixo.blogspot.com

Quant a

Rojoseparatista animalista de Barsalona. Can Fanga. Catalunya. Reino de España.

Arxivat a Cultura i Societat
One comment on “El fi i els mitjans
  1. Oriol López ha dit:

    Igual com aquests nois de la història que expliques no cercaven altre objectiu que cremar els bancs per cremar-los, està clar que els violents que van assetjar i agredir els parlamentaris el passat dia 15 no estaven defensant ni la llibertat ni la democràcia. A l’acampada BCN sembla que s’hi han infiltrat talps de l’extrema dreta, com el cas que s’explica a: http://www.naciodigital.cat/noticia/32688/indignat/espanyol

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: