Potser semblaré una mica boig si dic que sempre hi han espurnes de bellesa en la tristesa. Estar trist és objectivament quelcom que ningú desitja. Tot i així, quan hom està fotut, és més fàcil connectar amb el jo interior. Es produeix l’estranya necessitat de buscar el silenci per reciclar tot allò que ens fa nosa i que provoca la nostra tristor. I això torna a demostrar-nos que estem vius, física i emocionalment. I sentir-se vius no és la finalitat d’aquesta experiència tan estranya que és la vida? És molt possible que confiem més en les persones que transmeten alegria però no és menys cert que és fàcil desconfiar d’aquelles persones que mai estan tristes. Perquè… no senten res? O potser és que han trobat la seva Disneylandia interior i són més felices que la Hello Kitty?
Fa poc he descobert a un grup americà que es diu Death Cab for Cutie i que tinc la impressió que es convertirà en el meu grup adoptat per l’estiu. Són poc coneguts a Europa, però en una època de Lady Gagas i Justin Biebers és tot un plaer trobar-te amb bandes que escriuen lletres que van molt més enllà del I love you, I need you, Forever and ever i Move your body. De totes les cançons del grup americà hi ha una que aquests dies treu fum al meu iPod. Es diu Brothers on a hotel bed. I de què parla una cançó escrita per un grup de pop rock? No parla del desamor, no parla de moure el teu cos a la pista de ball, no parla de drogues. Parla del fet d’envellir. I això és comercial? No ho sé, però resulta tota una sorpresa. Al menys si es compara amb altres grups. Això sí, tenen una altra cançó encara més “heavy” i que recomano perquè et canviarà la vida. El seu títol és I will follow you into the dark. I quin és el tema de la cançó? Parla de la mort! I a la gent li agrada que una cançó parli de la mort i que et faci recordar que tens data de caducitat? A mi sí! Però si vols tanca els ulls i imagina’t que ets immortal. Veuràs a la foscor les paraules Game Over.
Però tornem a la cançó de Brothers on a hotel room. Una cançó que té tones de tristesa i, per descomptat, de bellesa. He fet una traducció menys o més lliure al català.
GERMANS EN UN LLIT D’HOTEL
És possible que et cansis de mi,
com el nostre sol de desembre que es pon,
perquè ja no sóc el que vaig ser.
Ja no sóc algú que poder mirar.
Aquestes arrugues disfressen de manera magistral
al noi que hi ha darrera,
que es va creuar amb tu
i va veure alguna cosa que no estava buscant:
un principi i un final.
Però ara viu dintre d’algú que no reconeix
quan es veu reflectit per accident en un mirall.
En el seient posterior d’una moto,
estenent els braços, intentant volar,
deixant tot enrere.
Però ni tan sols anant a tota velocitat
vam poder apartar-nos del concret,
a la ciutat on encara vivim.
I he après que inclús els amants sense mar
volen ser mariners.
Perquè ara ens diem bona nit
en costats separats.
Com germans en un llit d’hotel.
En principi, pot semblar una lletra una mica confusa, però intentaré argumentar la meva versió. Crec que el protagonista (d’uns 40 anys? Com jo?) estableix una mena de diàleg interior amb el jove que un dia va ser. El conflicte d’aquesta dualitat queda establert en el següent vers: però ara viu dintre d’algú que no reconeix quan es veu reflectit per accident en un mirall. Doncs sí, ni el jove reconeix a l’adult en el què s’ha convertit, ni l’adult es veu reconfortat pel passat. Mai he trobat una millor definició de la crisi dels quaranta.
Quan arribes a aquesta edat te’n adonés fàcilment que el futur és la trampa més gran que t’han inoculat des de petit. Als quaranta estàs en el futur. Molt bé… i s’assembla en alguna cosa al que imaginaves? No! I mil vegades, no! El futur no existeix! Ho va inventar algú incapaç d’entendre el present que, d’altra banda, és el més important que tenim.
El passat és el motor de l’enyorança. El futur és l’excusa de qui no sap canviar el seu present. El present, en canvi, és tot el que som, ara i aquí. El present ets tu gaudint d’una xerrada, d’una troballa casual, d’un raig de llum que se’t fica a l’ànima, d’una imatge que perfora amb bellesa les teves retines… o d’una cançó que escoltes una i altra vegada fins que el teu cor explota. El futur no existeix! El futur ets tu lamentant-te de no ser qui volies ser. El futur és renunciar a coses a canvi de res. El futur és una espelma que s’ha apagat mentre pensaves en ell, quan ja no hi foc per tornar a encendre-la. I al final… què queda? Queda el jo adult i el jo jove. Dormint en llits separats, com germans en una habitació d’hotel. Germans que s’estimen però que no poden arribar a res mes.
Escolta la cançó sense pensar en el futur. Jo també he aprés que inclús els amants sense mar volen ser mariners.
Àlex Ribes
http://alexribes.wordpress.com/
Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.
Des de la Mediterrània 
Vaig a cal Grooveshark a fer-me una sessió de Death Cab for Cutie…
Quan es té més cura de la forma que del fons, amb cançons amb lletres que sovint no aporten res de nou o simplement que no tenen cap intenció de dir-nos res, genial trobar lletres com aquestes i grups com aquest. Gràcies per donar-nos a conèixer Death Cab for Cutie.
Ahir vaig topar amb aquest article per Twitter… m’agrada molt l’article i la teva interpretació, és una gran cançó!
M’encanta Death Cab des de fa temps, et recomano que escoltis un dels seus àlbums anteriors, “Transatlanticism”. Les lletres són genials i plenes d’imatges evocadores com aquests “germans al llit d’un hotel”.
Fa 2 o 3 anys els vaig veure tocar a la Bikini, a veure si tornen aviat!
No saps l’enveja que tinc (sana, però enveja) per haver vist als Death Cab en directe. Efectivament, m’encanta Transatlanticism. Bé, de fet, m’agraden tot el que han fet. Vaig descobrir-los l’any passat i ja sóc fan. Gràcies pel teu comentari.