La pulsió per llegir alguna novel·la Maruja Torres, una excepcional periodista que forma part de la meua educació professional i, d’alguna forma, sentimental, es va produir mentre llegia una curiosa entrevista publicada en la revista de la Federación de Asociaciones de Periodistas de España (FAPE), organització en la qual s’integra la nostra Unió de Periodistes Valencians. En algun moment de l’entrevista, Torres li reprotxa al periodista, d’aparent bon rotllo, que es nota que no ha llegit cap de les seues novel·les. Em vaig adonar que jo tampoc. I era estrany, atés que, sobretot en la dècada dels noranta, llegia amb deler totes les seues columnes, entrevistes i reportatges.
Fou a l’inici de les vacances, quan estàvem instal·lats al secà dels meus sogres. Allí vaig trobar Mientras vivimos, Premi Planeta de l’any 2000, en una edició amb una portada espantosa de Círculo de Lectores adquirida en temps memorial, una dècada enrere o així, per la meua sogra. Només començar-la, l’argument em tirava de tos: una escriptora madura i en crisi creativa que coneix una xicota de classe baixa que l’admira i vol ser com ella. Situació que, òbviament, marca un paral·lelisme amb uns fets del passat.
En unes altres mans, un camí a la perdició. Sortosament, la ploma àcida de Torres, la seua magnífica prosa, alguns tocs d’humor i un esperit de sofisticació distanciada salven parcialment el llibre i fan la lectura agradosa i banal, que de vegades també està bé. La sensació, amb tot, és d’haver errat el tret a causa de la meua indolència. Més productiu, segurament, hauria estat l’abordatge a ¡Oh es él! Viaje fantástico hacia Julio Iglesias(1986), Un calor tan cercano (1998), Mujer en guerra. Más másters de la vida (1999),Hombres de lluvia (2004) o la molt recent Fácil de matar (2011). S’admeten suggerències: en atenció al personatge, potser reincidirem.
Periodista independent i escriptor, amb dues novel·les publicades, "Si no ho dic, rebente" i "Els neons de Sodoma". També faig tertúlies de ràdio i televisió, guions i gestió de comunicació.
Des de la Mediterrània 
Jo no sé com hi ha gent que diu que no sap què llegir… En canvi, un home gran es lamentava l’altre dia que amb els anys que li quedaven de vida no tindria temps de llegir ni una petita part dels llibres que volia llegir, tot i haver-ne fet una acurada tria.
Jo necessitaria tres vides completes per llegir, escoltar i veure tot el que m’agradaria. I un bon cabàs de diners, tot siga dit. Eixa desgana de què parles la conec bé: gent que no decodifica els llibres i, per tant, els costa trobar alguna cosa que els agrade. Una disfunció.
Coincidim en que jo tampoc he llegit cap llibre de la Maruja Torres, si bé fa uns anys seguir i buscava les seves columnes i cròniques a la premsa escrita.
No sé perquè ha estat així, potser he pensat (sense més argument) que preferia la periodiste àcida i inquisitiva que l’escriptora.