No tinc personalitat

No tinc personalitat. De petit la meva mare sempre m’ho recordava: nen, no tens personalitat, – em deia sense cap eufemisme, ni por de fer-me mal -. El pitjor de tot és que tenia raó. La meva vida ha estat una recerca infructuosa per donar-li forma a la meva personalitat absent. Tot i que, si he de ser honest, encara desconec el verdader significat de la paraula personalitat. Perquè… què és això de la personalitat. Es pot comprar? I de ser així… on la venen? Dic això perquè quan era un adolescent pensava que si em comprava roba de marca o si, quan tingués un cotxe, el tunejava, podria aconseguir alguna cosa semblant a la personalitat. El temps em va demostrar que estava equivocat.

Fa molts anys, en una nit d’angoixa, vaig decidir que si no podia trobar una personalitat, les tindria totes. Observaria altres congèneres, estudiaria els trets característics d’aquells que m’envoltaven i alimentaria d’aquesta manera una mena de personalitat multiusos, com aquelles navalles que es fan servir per anar a la muntanya.

Modèstia apart, la meva idea em va semblar genial. No seria una persona fàcilment etiquetable, seria totes alhora. Era conscient que el meu projecte vital em condemnava a sortir a totes les estadístiques, suposava deixar de ser un número per ser tots d’una sola tacada. A partir d’aquell moment, la meva ideologia, les meves actituds, els meus punts de vista, els meus valors serien tots al mateix temps. Exploraria el sincretisme més radical fins a les últimes conseqüències.

No cal dir que vaig necessitar uns anys de pràctica. Aquella nova vida que crearia un esborrany del meu futur havia de ser dibuixat de mica en mica. Precisava una anàlisi minuciosa de totes les personalitats amb les quals em relacionava. I la dificultat era màxima perquè l’ésser humà pot ser contradictori, incomplet o, simplement, indesxifrable.

Però sense que m’adonés, i a mida que anava coneixent altres persones, creia que el meu projecte era una mena d’utopia impossible d’aconseguir. Assistia acomplexat a personalitats difícils de definir, com si la bipolaritat s’hagués instal·lat completament en una societat paranoica i addicta a la por. Sentia que jo no volia ser un més. Tot i així, amb el temps i molt esforç, vaig anar trobant els engranatges i els automatismes en les relacions humanes. Es perfilava a la meva ment un mapa que em possibilitava no perdre’m en la manera d’apropar-me a la resta de persones. I és que vaig arribar a un punt del meu projecte en el què tot semblava previsible. Llavors vaig prendre la gran decisió de la meva vida: treure profit de la meva personalitat múltiple. El mètode per aconseguir-ho va ser tan fàcil com fer-me polític.

La meva personalitat o, millor dit, les meves personalitats, fascinaven a tothom. Sempre donava la raó, sempre semblava comprendre els punts de vista de la resta de persones, sempre m’abraçava a l’empatia més militant… És clar que queia bé a tothom! M’adoraven. Els empresaris creien que els defensava, els sindicats s’empassaven les meves promeses sense protestar, els votants estaven encantats amb mi perquè podia tenir paraules que reconfortaven a tots els col·lectius. En el fons, tot era qüestió de no ser especialment radical i, si les coses anaven maldades, trobar algú per desplaçar la culpa. Aquell algú havia de ser dèbil i sense cap possibilitat de defensar-se amb credibilitat. Sóc el polític sense personalitat, aquell que somriu a tort i a dret, que et defensa d’aquells a qui ataques i que sempre compta amb tu.

Per cert, no sóc usuari de cap xarxa social. Al cap i a la fi, no tinc personalitat i no sabria què escriure en el lloc on pregunta: què et passa pel cap? T’ho diria si sabés qui ets. Aleshores posaria tots els meus esforços en semblar-me a tu.

 

Quant a

Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.

Arxivat a Cultura i Societat
6 comments on “No tinc personalitat
  1. Oriol López ha dit:

    Em sembla que en tenim uns quants de polítics amb aquest perfil.

  2. Crec que, de gent sense personalitat, n’hi deu haver molta. Només cal fixar-se en la quantitat de persones que es llencen a sobre del darrer producte publicitat a la TV o altres mitjans de comunicació (sense ànim d’ofendre a ningú, perquè aquests també renten cervells). Un altre bon exemple és el jovent, tots vestits iguals; si està de moda portar pantalons caiguts, tots en porten sense plantejar-se si sòn còmodes o no (jo considero que deuen ser per ensopegar i caure de nassos!).

    D’altra banda, també crec que, en una societat com la nostra, tenir personalitat pot ser un gran desavantatge. Et pot portar a la marginació sota l’etiqueta de “raro” i, el que és pitjor, en marginar-te i impedir-te així portar una vida normal, et pots acabar convertint realment en “raro”!

    De fet, i a efectes de ser sincera, parlo per experiència pròpia, la qual cosa no garanteix que tingui raó però sí un coneixement directe del que pot significar no ser capaç de comportar-se com un altre “be” del ramat…

    PD: que quedi clar que això no vol dir que vagi per la vida fent coses rares!

    • Álex Ribes ha dit:

      En una sola cosa no estic d’acord amb el teu comentari. Parlo de la roba del jovent. A mi els que sempre m’ha semblat que vesteixen igual són els executius que es veuen per la Diagonal o per Passeig de Gràcia. Ells sí que van “d’uniforme”. D’altra banda, crec que és important “tenir personalitat” però no com a causa, sinó com a efecte. L’efecte de buscar els teus propis camins, gestionant una llibertat que ens pertany i que ningú ens pot treure. Però, en certa manera, la llibertat és un estat mental, una manera de relacionar-se amb el món. Hi ha artistes (el director de cinema Albert Serra, per exemple) que es refugien en actituds estranyes, en un intent de diferenciar-se de la resta. Crec que pot resultar fins i tot patètic. L’important és trobar un lloc en el món, un espai en el què aconseguir que el pensament sigui lliure, trencant amb normes si aquestes t’oprimeixen o abraçant-se a actituds iconoclastes sense importar-te gaire el que és “políticament correcte”. Gràcies per la teva aportació

  3. Àlex, téns raó, però no havia pensat en els executius que comentes. Vols dir que tenen personalitat? A mi em semblen màquines…

  4. Olga ha dit:

    Fantàstica definició d’un polític!

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: