‘The Whole Love’: Wilco tanca el debat

Sols una ment tan fèrtil però sinuosa com la de Jeff Tweedy, el líder absolut de Wilco, podia convertir una banda que havia obert nous camins per al rock americà d’arrels amb discos suprems com ara Yankee Hotel Foxtrot (2002) i A Ghost Is Born (2004), en una formació a l’ús que va esborrar qualsevol astre d’inquietud i recerca en els seus dos àlbums posteriors, el correcte Sky, blue Sky (2007) i, sobretot, l’insípid Wilco, The Album(2009).

A les entrevistes d’aquell període, Tweedy assumia carregat de raons la involució. I fins i tot l’indestructible i poderós directe de la banda es ressentia per l’obligada atenció en les actuacions a un cançoner rutinari i poc substanciós, com es va poder comprovar en l’edició del Primavera Sound de 2010, problemes de so a banda i salvant glorioses excepcions com l’enorme Impossible Germany. Sols els més fans podien obviar el debat. Wilco mai no havia estat una banda experimental, això és cert, però s’havia convertit per refer els cànons en una de les millors agrupacions musicals del planeta.

The Whole Love (2011) tanca, de moment, aquell debat. El nou disc de la banda de Chicago no és el millor de la seua trajectòria, però frega l’excel·lència de les seues gravacions d’inicis de la dècada passada. I tampoc no és  el millor del que portem d’any en la divisió americana, perquè no arriba ni de bon tros a l’emoció i la densitat desplegada pels Fleet Foxes i el seu inabastable Helplessness blues (2011). Però recupera bona part d’aquell encant, la capacitat de penetrar amb eficàcia i bon gust en registres com el del rock o el folk tot i afegint l’esperit discretament exploratori.

L’inici electrònic i orquestral d’Art of Almost i el final desbocat del guitarrista Nels Cline n’és una mostra. I Might és més convencional, però és un gojós tema pop, com també l’agitada Dawned on Me. Mentre, Sunloathe genera climes i textures més complexes que la banda havia abandonat, uns rèdits repetits a Black Moon i el seu acompanyament de cordes. Pujades d’intensitat que faciliten que cançons relativament estàndard com Born aloneOpen mindStanding o Rising Red Lung s’escolten de forma receptiva i agradosa, com una part de la proposta, no com el nus de la mateixa.

I deixem clar que la capacitat melòdica de Tweedy mai no ha estat en perill, però les cançons transmeten i et transporten, com la que dóna nom al disc, The Whole Love, amb línies de guitarra que remeten, segurament, als Lloyd Cole and The Commotions del magnífic Rattlesnakes (1984). Fins arribar als dotze minuts (!) plàcids i colpidors de One sunday morning. Ací una grandíssima banda. Ací un fan reconciliat. Debat parcialment tancat: el seu millor disc està per vindre? Em negue a descartar-ho. Fa uns mesos no haguera apostat.

sotalacreueta.blogspot.com

Quant a

Periodista independent i escriptor, amb dues novel·les publicades, "Si no ho dic, rebente" i "Els neons de Sodoma". També faig tertúlies de ràdio i televisió, guions i gestió de comunicació.

Arxivat a Cultura i Societat
2 comments on “‘The Whole Love’: Wilco tanca el debat
  1. Oriol López ha dit:

    Hi ha molts grups que ve un moment que sembla que hagin perdut la capacitat creativa i queden atrapats en més del mateix o/i en fórmules convencionals, i ja no surten d’aquí. Sembla que no és el cas de Wilco.

  2. xavieraliaga ha dit:

    Noooooooo, tenim sort, de moment. La música necessita aquesta versió del grup, veurem si ho fan durar.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: