Perdut en la insubornable poètica de Terrence Malick

Amb el director nord-americà Terrence Malick i la seua extremada voluntat de convertir cada segon de les seues pel·lícules en petita obra d’art visual, més entroncada amb una particular poètica que amb la narrativa fílmica, per molt experimental que siga, he estat capaç de viatjar a sensacions inèdites, moments de fascinació hipnòtica que cap altre director de cinema ha estat capaç de proporcionar.

Em va passar sobretot amb les primeres pel·lícules de la seua reduïda i exquisida filmografia, Badlands (Males terres, 1973), Days of heaven (Dies de cel, 1978) i The thin red line (La prima línia roja, 1998). Amb The New World (El Nou Món, 2005), tanmateix, part de la màgia es va esvair en tant que les renúncies a una narrativitat convencional i la seua substitució per una superposició d’imatges agradoses i frases d’infinita transcendència no eximeix de posar sobre el tauler les cartes. Algunes cartes, almenys. Ni tan sols un creador de talent sobrenatural com Malick és capaç de capta l’atenció de l’espectador durant 120 minuts o més sense, almenys, fer-lo entrar d’alguna forma en la narració. Perquè, a la seua manera, hi ha una història, no hi ha una renúncia absoluta a ella. Hi ha, per tant, una lectura global a fer-hi.

Tota aquesta llarga introducció ve al cas de la seus darrera pel·lícula. Els primers trenta o quaranta minuts de The tree of life (L’arbre de la vida, 2011), són absolutament encisadors, hipnòtics. Intueixes que, darrere de cada bellíssima seqüència, de cada plànol perfecte, planificat fins l’extenuació, de cada frase, hi ha un discurs, un pols a l’espectador. El sentit de la vida? L’existència de Déu? La lluita entre naturalesa i divinitat? Aleshores vas entrant en una història contada amb la sintaxi dislocada i inaprehensible però que va deixant peces. Una família dels anys 50 al sud dels Estats Units. Tres germans. Un pare autoritari i melòman. Una mare creient. La mort.

T’emociona fins a la médula pensar que a través de la trajectòria d’aquests personatges Mallick va a respondre’t a les preguntes llançades al principi. A la seua manera. I com que ja has vist almenys una dotzena d’imatges inesborrables (posem per cas, l’eixida nadant cap a la llum d’un dels fills, amb la seua habitació inundada; una seqüència que encadena amb el moment del part: una cosa sobrenatural) creus que hi haurà algun moment on entrarem en farina. I la farina, que ja saps que serà sense refinar, es converteix en una interminable descripció d’un moment puntual de la infantesa i el trànsit a la pubertat dels germans. Allò que s’ha vist mil vegades però, això sí, contat amb una sensibilitat  i una admirable capacitat de generar imatges enlluernadores. Però la narració avança a pas de puça. I et remous en la cadira. I la bellesa de les imatges ja no t’arriba igual perquè no hi ha text que suporte una concatenació infinita de metàfores. Una sensació que s’acosta perillosament al tedi.

I el pitjor està per vindre, quan en la part final la insondable poètica de Malick comença a semblar-te cursi, com de fragment d’anunci intel·lectualitzat (plànols inacabables de mans, mirades perdudes, esguards encreuats en èxtasi col·lectiu…). I per la lectura entre línies esbrines una idea, un concepte, que et posa els pèls de punta: els retrets de la primera part al Déu inaprehensible, absent i arbitrari, es converteixen en comprensió i en assumpció de l’ordre diví, cosmològic, una tesi que malbarata un valuós missatge latent d’amor universal.

Pregues als déus pagans que no siga això, que no ho has entés bé. I, desconcertat, revises i li fas mil voltes a el que has vist, donant les gràcies per allò miraculós que ha retingut la teua retina i maleint el dia que et perderes com un xiquet en una fira en la insubornable poètica del geni, la nit de Tots Sants en què no fores capaç de decodificar la immensitat del mar. I penses, perquè no pot ser d’una altra manera, que la teua ment no està a l’altura del seu talent. Perquè açò té tota la traça de ser l’obra artística definitiva sobre l’essència humana. El que passa és que no has estat capaç de penetrar en la corfa de la proposta. I per això t’has acabat avorrint. Ha de ser això.

sotalacreueta.blogspot.com

Quant a

Periodista independent i escriptor, amb dues novel·les publicades, "Si no ho dic, rebente" i "Els neons de Sodoma". També faig tertúlies de ràdio i televisió, guions i gestió de comunicació.

Arxivat a Cultura i Societat
2 comments on “Perdut en la insubornable poètica de Terrence Malick
  1. Oriol López ha dit:

    He de veure aquesta pel·lícula, sens falta!

  2. xavieraliaga ha dit:

    Sobretot s’ha de veure, perquè es presta a lectures molt diverses. Ja em diràs

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: