Estem preparats per conviure amb l’Alzheimer? (vídeo)

Estem preparats per acceptar una malaltia com l’Alzheimer, o altres malalties amb deteriorament cognitiu, i adaptar-nos-hi?

La malaltia d’Alzheimer provoca una progressiva pèrdua de la memòria, deteriorament de les capacitats cognitives, canvis psicològics i alteracions de comportament. Això afecta les habilitats socials i la pròpia independència per atendre la cura personal diària (vestir-se, rentar-se, pentinar-se, alimentar-se, …), les persones afectades per aquestes malalties augmenten el seu grau de dependència dia a dia.

Alzheimer, de Jon Díez SupatSi es produeix l’eventualitat, ens interessa, entre altres:
Acceptar la nova situació en la que es troba la persona que la pateix i els canvis que representarà per a la família.
Entendre les característiques i l’evolució d’aquest tipus de malalties ens permetrà gestionar, en millors condicions, la cura i les atencions específiques que requereix.
Organitzar-nos per atendre els nous requeriments que ens han sobrevingut.
A més a més, ens interessa:
– Adoptar estratègies que ens facin amable la convivència, simplificant al màxim els quefers diaris i quotidians.
– Desdramatitzar la situació.
– Entendre que no hi ha culpables.
– Aprofitar l’oportunitat per tornar-li, a la persona malalta, l’afecte que ens ha regalat.
– Adoptar mesures per reduir i gestionar l’estrès, la nova situació representa una sobrecàrrega que ens pot ultrapassar.

Per adaptar-nos a la nova situació ens convé:
– Identificar-la, com més aviat millor; conèixer les característiques d’aquestes malalties ens ajudarà a entendre millor com ho està vivint la persona que la pateix i a gestionar la nova situació.
– Adoptar mesures per atendre la cura que requereix la persona malalta, degudament, sense que la situació ens desbordi.
Si no aconseguim adaptar-nos a la nova situació ens estressarem, i això encara afegirà més pressió a la situació.

Sophia Blasco Castell

Articles relacionats:
La vitamina C, antídot de l’Alzheimer
L’estrès, a ratlla! (e-Book)
Compartir és estimar, de Jose Mondo

Coach personal

Arxivat a Cultura i Societat
6 comments on “Estem preparats per conviure amb l’Alzheimer? (vídeo)
  1. Oriol López ha dit:

    De com s’abordi la situació dependrà que la vida del malalt i de les persones que són a la vora del malalt es converteixi, o no, en un infern.

  2. Maria Boix ha dit:

    És una malaltia molt cruel, jo he estat a prop d’una persona que la pateix, vaig ser la primera a notar que li passava alguna cosa (no sabia què) i d’això ja en fa 10 anys i veure com es deterioren fa molt mal, a part, ells a estones són conscients del que els passa i pateixen molt. Per algun motiu que desconec amb mi era més sincera que amb la família i plorava dient que no recordava les coses i que no podia fer les coses. Ara em confòn amb la seva cunyada (jo tinc uns quaranta i tants anys menys) després d’una bona estona angoixada perquè em recorda i no sap qui sóc, primer li explicava qui era i li recordava estones que havíem passat juntes, però es veu que no és capaç d’entendre què li dius, al final quan deia qui creia que era jo li deia que sí, és molt trist. Aquestes malalties no haurien d’existir, ningú es mereix passar per això, ni els malalts ni els familiars.

    • Sophia Blasco ha dit:

      És ben cert, és una malaltia cruel, ens segresta la llibertat i la independència.
      Com que recordar se’ls fa difícil, centrar-nos en ajudar-los a recordar, allò que no recorden, posa damunt la taula que la memòria els falla i, això, encara els angoixa més. Millor centrar-se en l’ara i, així, desdramatitzem la situació de no recordar. No importa si no recorda, si no sap qui som, si no sap el nom d’una fruita, el diem nosaltres, amb naturalitat, com si no recordar fora una cosa natural i normal.
      No és un càstig diví, ningú es mereix una malaltia degenerativa. Però es dóna, i ens interessa adquirir recursos i estratègies que ens en facilitin la gestió si s’arriba a produir l’eventualitat.

  3. migrubio ha dit:

    Gràcies!!!!! Estic passant aquesta situació amb el meu avi, i si, és cert que és una malaltia molt complicada, i no només per ell, sinó per tota la gent que l’envolta… El meu avi ha deixat de parlar, de poder fer qualsevol cosa pel seu propi peu… però, hi ha una cosa que no cal oblidar mai: continua essent una PERSONA, i com a tal mereix el tracte que li dediquem…
    Gràcies, de veres!! ;)

    • Sophia Blasco ha dit:

      Aquestes malalties ens han agafat de nou i necessitem aprendre a gestionar les noves situacions que es creen amb la major naturalitat possible, desdramatitzant la situació, sense culpabilitzar i, com bé apuntes, amb molta estimació.
      Gràcies pel teu comentari.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: