‘Caure’, de Laia Noguera

Tot i la seua exultant joventut, a Laia Noguera i Clofent (Calella, 1983) li segueix l’ombra d’una abundosa obra poètica adornada amb premis i distincions. Artista polifacètica (és guitarrista de la formació metal Red for more i una excel·lent recitadora, entre d’altres vessants), amb el seu darrer poemari Caure (Edicions 62, 2011) va guanyar el XLIX premi Ausiàs March de Gandia.
Caure és un poemari juganer i de senzillesa aparent, d’una radical renúncia a la pirotècnia per apostar per imatges i conceptes que s’han de revisitar per extraure’n tot el suc. Poesia del “jo” que guanya en segones i terceres lectures, que incita a la reflexió i que connecta d’alguna forma amb la sensació col·lectiva de caiguda lliure, de davallada. A Laia Noguera, però, les crisis no la bloquegen ni la limiten. “No em fan por les crisis, són necessàries. De fet, ara tenim una gran oportunitat de reconduir tota aquesta merda que nosaltres mateixos hem generat, d’eliminar la noció que ens havíem creat del món”, va dir de forma bastant precisa en una entrevista.

El poema que reproduïm el va recitar en l’acte de recollida del seu premi on un servidor va fer de teloner com a receptor del premi de narrativa en la mateixa edició, la darrera celebrada. I fa temps que ens havíem compromés a reproduir-li ací. Allà va, doncs:

Jo no camino.
És la terra que em camina.
Em caminen les alzines.
Els líquens i les pedres em caminen.
En caminen els ocells.

Em camina tot el cel sobre l’esquena,
sobre el cap.
Em camina sota els peus,
sota el cor i la mirada.
I jo no sóc.

Jo no sóc res.
Sóc la fulla,
l’ombra petita de la fulla,
la mica d’airet que fimbreja
dintre de l’ombra petita de la fulla.

Jo no camino.
No camino ni parlo,
perquè és ella la que parla:
la terra que em camina per damunt
de tot el que em penso que sóc.
Quant a

Periodista independent i escriptor, amb dues novel·les publicades, "Si no ho dic, rebente" i "Els neons de Sodoma". També faig tertúlies de ràdio i televisió, guions i gestió de comunicació.

Arxivat a Cultura i Societat
3 comments on “‘Caure’, de Laia Noguera
  1. Tomàs ha dit:

    Doncs felicitats a tots dos. Rebre el reconeixement públic no és senzill, en aquest món molt poques coses es regalen i segur que aquests premis són el producte d’una bona feina.

  2. Xavier Aliaga ha dit:

    Això espere, Tomàs, que els lectors opinen el mateix. Gràcies.

  3. Oriol López ha dit:

    Xavier, em sumo a la felicitació del Tomàs.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: