Em pose a la tasca de desbudellar amb delectació les quasi quatre hores de George Harrison: Living in the material world (2011) el documental que el polièdric Martin Scorsese va dedicar a la vida del membre de The Beatles més desconegut, juntament amb Ringo Starr, i, d’alguna forma, el perfil menys escodrinyat de la formació de Liverpool, comparativament parlant. Amb aquest material, Scorsese completa la seua santíssima trinitat de la música anglosaxona, iniciat amb la difícilment superable No direction home (2005), sobre Bob Dylan, i l’entretinguda Shine a light (2008), un concert benèfic filmat dels Rolling Stones (teniu ací l’explicació de la falla). Sense oblidar que uns anys enrere havia filmat L’últim vals (1978), amb The Band com a protagonistes.
La primera part de la pel·lícula sobre Harrison és un festí per als seguidors de The Beatles. Scorsese aprofundeix en l’etapa a Hamburg , amb la personalitat musical i humana dels seus components en formació, els vincles entre ells, la sensació que hi ha alguna cosa gran, peluda i incontrolable a punt de succeir. El director barreja molt de material inèdit, entre imatges i fotografies, i interessants testimonis d’aquells anys, amb Harrison en un segon terme: és el més jove i, a més, assisteix a la lluita de titans dels colossos Paul McCartney i John Lennon. Un talent musical, a qui els seus influents companys reconeixen el valor com a instrumentista, però no tant com a compositor, lluitant per emergir d’aquella lluita de fang. Personalment, sempre m’havia fascinat la figura d’un membre secundari capaç de col·locar pocs però enormes temes en els discos.
De l’etapa Beatles Scorsese no deixa res: l’ascens, el cansament de les gires, l’eclosió creativa, la transició de Harrison de l’LSD a la meditació com a eina, la relació amb Ravi Shankar i la seua (profitosa) influència personal i musical… La descomposició. I la lluita per reivindicar-se enmig d’aquell ambient enrarit. Impagable un fragment on Yoko Onoexplica que, en algun moment, el grup decideix que la meravellosa Something tinga tractament de single, el primer de Harrison. Paul sempre ocupava la cara A dels singles i John la B, ve a dir la japonesa amb fina ironia, i Lennon lluitaria perquè Somethingtinguera el tractament de single. “John sempre el protegia”, revela Ono.
Sense deixar de ser un festí beatlemaníac, la segona part del documental, ja amb la banda dissolta, té més punts d’interés perquè aborda un periple menys conegut. Hi ha les primeres gravacions en solitari de Harrison, de la mà en la producció de Phil Spector (el creador del mur de so), amb cançons memorables com ara My Sweet Lord(al film no apareix la polèmica per un suposat plagi a The Chiffons) o What is life. El concert per Bangladesh del 1971, el primer benèfic de la història, i que sona meravellosament, els següents discos, les primeres crítiques negatives per Dark House(1974) i la seua tortuosa gira, amb Shankar en un paper estel·lar no sempre comprés pel públic i Harrison amb una persistent afonia.
Tampoc no manca l’explicació, trobe que edulcorada, d’un dels triangles amorosos més cèlebres de la història del rock, amb Eric Clapton i Patti Boyd en els altres vèrtex de la difícil equació. O la relació amb els Monty Phyton, amb Harrison com a productor i extra de la sensacional La vida de Bryan (1979). I tampoc no es deixa sense contar la breu existència dels The Traveling Wilburys, un dels súper grups més estranys de la història, amb Tom Petty, Roy Orbison, Bob Dylan i Jeff Lyne. Us estalviaré el diagnòstic musical d’aquell encontre, però suporta malament el contrast amb la trajectòria precedent. Perquè no ho havíem dit, però el maneig de la banda sonora que fa Scorsese és absolutament impecable. No seria per manca de material.
La part final és ombrívola i una mica tediosa per moments, amb la segona esposa de l’ex beatle, Olivia Harrison, en un paper preponderant (nogensmenys és una de les productores de la pel·lícula, la qual cosa hipoteca lleugerament el resultat final: les seues són les explicacions menys interessants). El primer assalt contra el càncer, la mort de Lennon o l’intent d’assassinat que patiren els Harrison donen aquest to funerari, esmorteït per alguna pinzellada mística final un tant discutible amb el relat del cadàver de l’ex guitarrista dels Beatles emetent lluminosa energia (Olivia dixit). Flower power a banda, un documental imprescindible.
Periodista independent i escriptor, amb dues novel·les publicades, "Si no ho dic, rebente" i "Els neons de Sodoma". També faig tertúlies de ràdio i televisió, guions i gestió de comunicació.
Des de la Mediterrània 
Me l’apunto a la llista dels documentals que em cal veure.
Moltes ganes de veure’l!!! Soc molt fan dels Beatles, i particularment de George Harrison ( el meu fill es diu Harrison en honor a ell) . Cançons com Isn’t it a pity, While my guitar gently weeps, Something, el disc pòstum ( Brainwashed) i una joia poc coneguda, la banda sonora de la pel·lícula Wonderwall. Fou un visionari en l’ ús d’ instruments de corda aplicats al pop ( Rickenbacker 12 cordes, sitar, ukelele). en resum, un gran, molt gran
Tot i que als documentals sobre músics l’explicació de la música sol passar a un absurd segon terme, emprada com a banda sonora de les peripècies vitals (n’hem tingut exemples recents amb fluixes pel·lícules sobre Kings of Leon o Foofighters), en el d’Scorsese sí que es dedica temps a les qüestions que esmentes i a la capacitat musical i instrumental de Harrison. Potser fins i tot es podria haver fet més, però vaja, ho podem donar com a bo. L’heu de veure.
me l’ acabo de comprar a play.com. trigare una setmana a tenir-ho… ja us diré!
doncs he trigat bastant, pq no m’ és fàcil treure quatre hores per seure, però finalment l’ he vist i he de dir que val molt la pena, particularment el segon CD. La primera hora del primer CD és prescindible si has vist l’ Anthology dels Beatles o si no t’ interessa particularment l’ època Hamburg. Es posa interessant a partir del moment on apareix Ravi Shankar.
Alguns dels que apareixen com testimoni ja són morts fa temps ( Peter Harrison, Neil Aspinall, Billy Preston, i algun altre) . M’ ha agradat molt la elecció musical tot i que trobo que falten cançons de l’ època 1976- en endavant. Jo també crec que la vídua pren massa protagonisme, quan es podria haver aprofitat per donar veu a més artistes , com per exemple Michael Palin, a qui es troba a faltar. Pero sí, s’ ha de veure
A mi sí que m’agrada la part d’Hamburg, com una forma de fixar la personalitat de Harrison i la resta de beatles. I coincidim amb el tema de la vídua (inevitable, supose, en tant que productora). Però trobe que sí, que s’ha de veure.