El desencant

Revisant fa uns dies El desencanto (1976) el brutal i demolidor documental que Jaime Chávarri va rodar sobre la família Panero, em vaig quedar amb una frase que en algun moment, a mode d’epíleg, pronuncia Michi, el menor dels germans, i que d’alguna forma connecta amb la manera de viure el moment actual. No pot haver-hi desencant si no ha hagut una situació prèvia d’encant, de felicitat, venia a dir, de forma il·lustrativa.

Per no allargassar la introducció, alguns ens mirem amb un cert distanciament l’estat deshock, la incomprensió i desconcert amb què una majoria aclaparadora de la societat viu l’actual moment de crisi. El personal contempla la davallada com un accident sobtat, com si estiguérem vivint un col·lapse sorgit per generació espontània. Assimilen l’explicació barroera que tots, com a col·lectiu, hem viscut per damunt de les nostres possibilitats, admeten la seua part de responsabilitat en aquest hipotètic escenari de guinyol i, per tant, engoleixen les solucions institucionals com l’única eixida del laberint. És, de fet, la seua única esperança, la corda llançada un instant abans de ser deglutits per la marea.

Hi ha docilitat en aquesta actitud. O, més aviat, pànic. Quan no t’has fet mai les preguntes adients és molt difícil generar respostes pròpies. I si et planteges massa tard què és el que no ha funcionat, corres el perill d’embolicar-te en argumentacions moltes vegades peregrines, com li passa a sectors importants del valuós però desconcertat moviment 15-M. Com deia alguna activista veterana en una de les assemblees que vaig poder veure, “alguns i algunes portem més de 20 anys indignats”. Alguns, afegiria, fa temps que ho vèiem vindre, i correré el risc de resultar pedant. Però no recorde massa moments en les dècades precedents que no em sentira estafat, desplaçat i aliè als corrents majoritaris.

Tal volta perquè la professió periodística ha estat sempre un pou infamant de precarització laboral, una mena de front fossilitzat de la Primera Guerra Mundial on enviàvem milers de noves generacions de llicenciats en periodisme al filferro i el foc enemic, a una mort  (professional) quasi garantida. Penses en les conseqüències a curt termini de la reforma laboral aprovada pel PP, això és, augment de l’atur fins a extrems poc suportables, baixada generalitzada de sous, contractes precaris i futur incert, i la música sona inquietant però familiar, com el nom d’un vell enemic que l’oblit no ha dissolt. En bona part, va ser culpa nostra, dels periodistes, enlluernats per unes expectatives que sabíem poc realistes per a la gran majoria. Culpa d’un col·lectiu solipsista i no massa solidari. Ho hem pagat. I Internet i la crisi estan reblant els darrers claus en el taüt.

Tampoc no tindria major conseqüència tot allò, més enllà de la pèrdua de qualitat informativa, si fóra l’únic sector en crisi. No seria la primera professió que s’ha de reciclar a fons. Molts ho han fet. El que passa és que tota la societat va a experimentar, ho està fent ja, aquella medicina, la solució mediocre i incerta de devaluar el treball i els drets per guanyar competitivitat. És un erro gravíssim. Per aquella via, i la comunicació és una mostra gens neutra, el que s’obté és una devaluació de la qualitat del producte o del servei. Tot just quan el que es necessita és canviar els paràmetres i deixar enrere aquell projecte pervers d’un país de paletes, hostesses i cambrers. Tot just quan es necessita que el talent que tant ha costat de formar no emigre…

Àcid en la ferida. Una bena als ulls per no afrontar les autèntiques causes que ens han portat fins ací: la tolerància al clientelisme i la corrupció d’alta i de baixa intensitat, les cultures empresarials de baixa estofa, el corporativisme progre malsà (sindical, sí, d’una part del funcionariat, també, polític, sens dubte: l’enemic a casa que no hem sabut veure), el desclassament, l’empobriment intel·lectual, la glorificació de la xaranga i la pandereta, el discurs grandiloqüent i buit en el fons i en les formes, la renúncia familiar a l’educació… En un context com el present, la dreta té tots els números per traure rèdit. Li ho han posat fàcil. Hi ha innegables motius de reflexió també per una esquerra que ha proveït de munició argumental a la dreta fins a extrems irresolubles. Un magma fètid larvat des de fa dècades que no va a solucionar-se cremant uns quants contenidors i edificis ni agafant-li el pols amb una vaga general a un malalt moribund i poruc.

Tot això no significa que no s’ha de fer front a la gran orgia neoliberal. Tan sols s’ha de ser conscients que, al mateix temps, s’ha de construir alguna cosa diferent i creïble.

sotalacreueta.blogspot.com

Quant a

Periodista independent i escriptor, amb dues novel·les publicades, "Si no ho dic, rebente" i "Els neons de Sodoma". També faig tertúlies de ràdio i televisió, guions i gestió de comunicació.

Arxivat a Cultura i Societat
2 comments on “El desencant
  1. Oriol López ha dit:

    Efectivament, la protesta sola no ens porta enlloc. Cal que vagi acompanyada d’una proposta d’alternativa.

  2. Xavier Aliaga ha dit:

    I d’una reflexió prèvia sobre el que s’ha fet malament, que també és bàsic. Fàcil no és, en qualsevol cas.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: