Saben aquell que diu que són cent mil xinesos jugant a futbol en una cabina telefònica? De sobte s’escolta Gooooool!!! Poc després el porter crida indignat: és que em deixeu sol! L’acudit és dolent però reflecteix una trist realitat. Em consta, això sí, que aquest establiment no el regentava el president de Ryanair, amb la seva tendència a “esferificar” passatgers.
Com s’està posant el sector hoteler! Primer va ser el bingo per la nit, més tard el karaoke amb la Puerta de Alcalá com a hit indiscutible, després el iaio vestit amb una americana de paper Albal interpretant Los Pajaritos amb el seu acordió… i ara, els hotels-cadira.
Sort que ha intervingut la policia perquè ja me’ls imagino jugant al joc de la cadira per saber qui dorm assegut. Ja sabeu: una única cadira i dos xinesos donant voltes per seure quan s’acabi la música. Com Humor amarillo però sense trompades sàdiques.
Tot i així és bo saber que existeixen aquests establiments (no tan sols per tancar-los immediatament) sinó sobretot per ser conscients que si veiem a un grup de ciutadans xinesos que caminen encorbats no és perquè estiguin participant en el rodatge de Caçadors de bolets, sinó que és a causa d’haver passat la nit en una cadira.
Acabo amb una petita reflexió: a que no sabeu com es deia l’hotel? Tinc la resposta: Aki yang zulos.
Àlex
Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.
Des de la Mediterrània 
No sé si queda lloc per a l’humor amb una notícia com aquesta. Persones com tu i com jo que s’han de veure en aquestes condicions per sobreviure… I, en canvi, els especuladors sense escrúpols i altres de la mateixa “calaña” dormint en hotels de luxe que els paguem entre tots, muntats en l’euro i vivint a cos de rei. No hi ha justícia.
Quan vivia a L’Hospitalet, en el meu bloc, hi havia un pis que havien llogat una habitació amb dues lliteres a dotze persones diferents, quatre per torns de vuit hores. No sé preus, però, la finestra donava al pati i anaves veient com canviava la gent. També passava a Fabra i Puig. És una vergonya que hi hagi gent tan desesperada i gent disposada a aprofitar-se’n.