La crisi, la gran estafa del segle

Cada vegada més, sorgeixen veus clamant en contra de les fórmules imposades pels poders econòmics per sortir de la crisi; de fet, més que fórmules per a sortir de la crisi són fórmules per gestionar-la de tal manera que no l’hagin de pagar els seus causants, sinó les seves víctimes. La crisi no va venir perquè sí, sinó que ja era anunciada de temps pels especialistes, i no ha empitjorat perquè sí, perquè els seus gestors ja són conscients del disbarat que estan cometent, però és el que els surt més rendible.

Ja fa anys que en l’escena internacional es parlava de la pèssima gestió de Rodrigo Rato, que es dedicava a incentivar entre els seus amics la bombolla immobiliària. Afortunadament per pell, la bombolla va esclatar en mans dels seus successors que tampoc van saber-la aturar ni van saber-hi fer front. Rodrigo Rato se’n va anar a dirigir el Fons Monetari Internacional on va portar a terme una gestió més que dubtosa; entre altres coses se li retreu no haver previst la fallida de part del sistema bancari americà, i en conseqüència de l’Europeu, i que va ser el detonant de l’esclat de la bombolla immobiliària a l’Estat. De fet, ell mateix, així com les falses i fraudulentes agències de qualificació, donaven tot el crèdit i la màxima qualificació de solvència a entitats com Lehman Brothers just abans de la seva fallida. Rodrigo Rato va deixar el FMI per incorporar-se a Caja Madrid, amb l’objectiu de sanejar-la; i els seus amics del Banc d’Espanya van ordir una trama per provocar fusions, maquillant i falsejant les dades per fer-nos creure que el problema eren les petites caixes territorials com les catalanes. L’operació va assolir l’objectiu d’eliminar el sistema català de caixes, objectiu fonamental, però va agreujar la situació de Caja Madrid reconvertida amb Bankia; els dirigents de Caixa Laietana, per exemple, sabien perfectament que lliuraven la seva petita caixa cap a la fallida, a canvi d’una recompensa personal. La gestió de Rato a Bankia no ha fet sinó agreujar la seva situació fins a portar l’entitat directament a la fallida, a l’espera que el seu amic, company de partit i nou ministre d’economia aconsegueixi salvar-la a base de fer-nos pagar als contribuents el seu desastre. Un, ministre que, no és pas casual, prové justament de Lehman Brothers.

I aquí ve l’estafa. Tots els elements que han intervingut en el procés s’han enriquit quan la bombolla els funcionava, amb l’excusa que és la llei del mercat: si ells han estat capaços de fer negocis brillants, els beneficis són seus. Però, quan la seva pèssima gestió ens ha portat la crisi a tot el país, però també a les seves entitats financeres, aleshores els seus amics dels banc d’Espanya i del Govern espanyol surten a rescatar-lo prenent els diners dels ciutadans. En una entrevista televisiva un Catadràtic d’Economia de la Pompeu Fabra deia que ho estan fent tan malament que no superarien el seu curs a la universitat. El que passa és que ni el Banc d’Espanya, ni el Govern espanyol no se serveixen de criteris econòmics, sinó estrictament polítics i de partit. Seria de jutjat de guàrdia, si el sistema judicial no estigués igualment implicat en la trama.

Josep Romeu
http://blocdejosepromeu.blogspot.com.es/

Arxivat a Cultura i Societat
9 comments on “La crisi, la gran estafa del segle
  1. Oriol López ha dit:

    Fa por pensar en mans de qui estem…

  2. yeagov ha dit:

    Completament d’acord. La meva teoria personal és que aquesta crisi econòmica ha estat provocada intencionadament. Ho rebenten i ho privatitzen tot.

  3. voro monjo ha dit:

    Els treballadors esdevindrem una simple titella en mans dels Senyors de la Guerra. Un nou sistema feudal ens tornarà a esclavitzar inminentment…

  4. Josep Romeu ha dit:

    D’això es tracta. D’allargar la crisi el temps suficient com per a desmuntat tot l’estat del benestar i crear un nou marc legal més proper, sinó al vassallatge feudal sí al capitalisme salvatge del segle XIX. I se n’estan sortint!

  5. Un ganxó ha dit:

    Jo en penso que: Un espanyol no pot ser intel·ligent i honest. Només passa una vegada de cada 100.000 naixements. altrament digueu-me en quin estrat de la societat no hi ha corrupció podrida, començant des de l’estament més alt de l’estat, passant per la judicatura, passant pels polítics i acabant pels amics d’aquests.

  6. Un ganxó ha dit:

    És la seva opinió. València: Majories absolutes del PP, aquell partit de qui nosaltres, bé una gran majoria de nosaltres en fuig com de la fam. Madrid, ídem de ídem. Resta d’espanya excepte Euskalerria i Andalusia, han votat massivament aquell partit. Llavors, vol dir que tota aquesta gent que els ha votat, estan en sintonia amb la seva política. I a Catalunya, els nostres governants s’hi fan petons. I encara no en teniu prou de les amenaces de boicots a Catalunya, i de tots els espectacles denigrants que s’escolten i veuen en ocasió dels partits de futbol ???. No enteniu prou dels comentaris que es veuen a la xarxa, especialment als diaris digitals catalans ???. Jo ja estic fart del seny català, i com que no sóc Jesús, no paro l’altra galta. Per tant discrepo si amb totes aquestes circumstàncies, no es pot caracteritzar un poble.

  7. Josep Romeu ha dit:

    Ganxó,
    És cert que hi ha molta gent que accepta les decisions polítiques encara que vagin contra el seu interès i contra el país. És l’èxit o el fracàs de la política: aconseguir convèncer la ciutadania i fer-la anar cap allà on es vol. A Valencià, er exemple, la victòria del PP no consisteix en tenir una majoria de vots, sinó en aconseguir que una majoria de la població ja vegi bé que la llengua desaparegui. De la mateixa manera que la victòria dels conservadors, arreu d’Europa ha estat aconseguir que una majoria de la població s’autoculpabilitzi dels errors comesos per la banca i accepti que s’ha de retallar els serveis bàsics per tal de salvar els interessos dels poderosos.
    És en aquest sentit que els ciutadans, i en especial els catalans, estem essent derrotats. Perquè, no ens enganyem: no sé si hi haurà algun canvi, però avui per avui ens estan guanyant la partida, en l’àmbit econòmic i en l’àmbit nacional.

  8. Un ganxó ha dit:

    Romeu,
    Bon dia. Parcialment d’acord amb el seu comentari. Mireu, sóc una persona gran i he viscut els últims anys de la guerra civil, i durant tota la meva vida he procurat viure-la sent fidel a les meves idees i tractant que la dignitat no m’abandonés. He procurat respectar les idees polítiques dels altres, sempre i quan em respectin les meves, cosa que des de que tinc vida, encara ara no se’m respecten. Per tant, jo no puc combregar amb el pensament que ofega aquesta societat per la manipulació i intoxicació mediàtica dels poders a l’ombra i no tant a l’ombra. En general quin altra tema de debat existeix a la societat que no sigui en Guardiola, al qual respecto i en Messi, etc. etc ??? I a can Madrid en Mou que li diuen, en Ronaldo, etc. etc. ???. Que potser visc en una bombolla ??? Doncs potser sí, però hi visc amb dignitat. Precisament pel què dieu, a l’últim paràgraf, és el què em fa pensar i opinar tal com ho he fet, perquè estem a l’últim tram d’una batalla d’èxit totalment incert que determinarà si aquesta guerra la guanyarem. És una guerra permanent la qual immoralment són els espanyols qui l’atien, qui la mantenen i qui no deixen que s’apagui, des de fa més de 300 anys ençà, això sí, actualment amb l’inestimable ajut de CiU. Salutacions.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: