La nostra següent parada és un tipus especial de cúmul estel·lar obert. Amb 220 milions d’anys d’antiguitat, es troba ja prou difós en l’espai. No prou, perquè no sigui encara distingible com un núvol estel·lar, una densificació d’estels en el marc del Pla Galàctic. Des de la Terra, amb uns prismàtics recolzats en un trípode, podríem prendre una imatge d’aquest Núvol i comptar-hi fins a 1000 estels, sense moure’n el camp. En fixar el rumb des del cúmul obert M23 al núvol estel·lar M24, haurem de fer una aproximació. Si l’M23 és un objecte puntual a escala galàctica, l’M24 és un objecte més irregular i difús i, en conseqüència, haurem d’adreçar-nos al punt mig de l’objecte. Haurem de recórrer, a través del disc galàctic, una distància de 7.900 anys-llum (2,4 kiloparsecs = 7,5•1019 m). Si prenem el Centre Galàctic com a punt de referència, ens hi haurem atansat 7.500 anys-llum (fins a situar-nos a uns 17.000 anys-llum de distància). Pràcticament, també haurà estat un viatge radial d’allunyament respecte del Sistema Solar, arribat a una distància de vora 10.000 anys-llum. Els nostres lectors de la Terra, malgrat tot, ens veuran encara en el mateix quadrant de la constel·lació del Sagitari.
La descoberta i el coneixement del Petit Núvol del Sagitari
La classificació de l’M24 és un xic incerta. La primera referència que trobem en la literatura astronòmica és del propi Charles Messier, que en reporta la descoberta en la nit del 20 al 21 de juny del 1764:
En aquella nit, vaig descobrir en el mateix paral·lel que el cúmul estel·lar esmentat [l’M23], i prop de l’extrem de l’arc del Sagitari, en la Via Làctia, una nebulositat considerable, d’un grau i mig d’extensió. En aquesta nebulosa hi ha diversos estels de diferents magnituds; la llum que hi ha entre aquests estels es divideix en diverses parts. Vaig determinar aproximadament la posició del centre d’aquest núvol de llum; l’ascensió recta és de 270º26’ i la declinació és de 18ºS26’.
Messier en el seu dietari parla de “cúmul estel·lar”, però també de “núvol de llum”. Messier considera que es tracta d’un objecte mixt, format per l’agregació d’estels però també per una rica presència de llum interestel·lar.
Més o menys de la mateixa opinió és Johann Elert Bode, que parla d’aquest objecte en l’entrada 51 del seu catàleg. El refereix com a “cúmul estel·lar nebulós”.
William Herschel va fer una observació de l’objecte el 2 d’agost del 1783, limitant-se a assenyalar que hi veia “estels considerables en gran nombre”.
En aquesta època, es cataloguen entre els estels de l’M24, un parell d’estels dobles (HS 264 i HS 263).
El 15 de juliol del 1830, l’observa John Herschel. El descriu com una “part gloriosament concentrada de la Via Làctia, que gairebé forma un cúmul globular”. Assigna a magnituds de +14 i +15 els estels integrants.
La nit següent, el tornà a observar. Reavalua la magnitud dels estels en +15, i diu que és força homogènia. Reitera, referint-se a la part més interna del núvol, que té una forma rodona i un diàmetre aparent de 6 minuts d’arc. En tot cas, tal com suggeria el propi Messier, Herschel diu que l’objecte sembla connectat amb la Via Làctia, és a dir que formaria part del disc galàctic tal com l’observem des de la Terra. En el catàleg de Herschel del 1833, l’M24 apareix en l’entrada 2004.
En el catàleg de Bedford, William Henry Smyth col·loca l’M24 en l’entrada 642. L’assigna a la constel·lació de l’Escut de Sobieski, per dir que és “un camp bell d’estels, per sota de la base esquerra de l’escut polonès, i en una porció ricament agregada de la Via Làctia”. Smyth diu que l’objecte és “resoluble” en estels, si bé admet que hi ha també una concreció de pols interestel·lar (referència probable a l’NGC 6603, que veurem més endavant). Per trobar l’objecte, recomana fer una línia entre Altair (Alpha Aquilae) i Lambda Antinoi.
En el Catàleg General de John Herschel, l’M24 apareix en l’entrada 4397. I en el Nou Catàleg General de John Dreyer, el trobem en l’entrada 6603.
La relació entre l’M24 i l’NGC 6603 és, però, una mica més complexa. Si atenem a la descripció del catàleg, l’objecte seria un cúmul remarcable, molt ric, molt comprimit, rodó, i d’estels de magnitud +15. Aquesta descripció encaixa amb una regió limitada del Petit Núvol del Sagitari, i no pas amb tot el conjunt.
Angelo Secchi havia denominat l’objecte “Delle Caustiche”, per la disposició peculiar dels estels en raigs, arcs, corbes càustiques i espirals entrelligades. E. E. Barnard cataloga el Petit Núvol com a AN 4239, alhora que en el 1913 hi va descriure dues nebuloses fosques (B92, B93). Dreyer cataloga el Petit Núvol com a IC 4715, i s’hi refereix com d’un “gran núvol extremadament gran d’estels i de nebulositat”. En el 1905, Agnes M. Clerke assenyala que, a ull nu, se’l veu com un tènue nuvolet prop de Mu Sagittarii.
El Petit Núvol de Sagitari en xifres
Imatge de l’M24. Les àrees més fosques es corresponen a les nebuloses B92 i B93, formades per material interestel·lar que impedeix el pas de la llum dels estels situats al fons. També s’hi observa el cúmul estel·lar obert NGC 6603.
La constel·lació de Sagitari és la que conté el centre galàctic. Malgrat que el cinturó de la Via Làctia, vist des de la Terra, sembli força uniforme, la concentració assolida en la constel·lació del Sagitari ja va ser percebuda en el segle XIX (i dugué a posar de manifest la posició perifèrica del Sistema Solar en la Via Làctia). La Via Làctia, com a formació astronòmica, és una nebulosa. Galileu ja havia proposat que la llum de la Via Làctia era deguda a estels massa petits com per resoldre’ls a ull nu. Però el material interestel·lar també contribueix a la lluminositat de la Via Làctia, a través de nebuloses d’emissió i de reflexió. Unes altres nebuloses, les nebuloses fosques, absorbeixen la llum del fons, i contribueixen a morfologies com les descrites per Angelo Secchi.
Sigui com sigui, la constel·lació del Sagitari és marcada pel pas de la Via Làctia, del camí principal, de les ramificacions i d’algunes taques associades. Al nord dels estels Gamma i Delta Sagittarii s’ha descrit una de les més importants d’aquestes taques o núvols, anomenada sovint Gran Núvol del Sagitari. Per això, l’M24 es designada el Petit Núvol del Sagitari. De totes formes, gran o petit, els núvols de Sagitari no tenen res a veure amb els Núvols de Magalhaes, molt més distingibles. Els núvols de Sagitari, fins i tot en una nit clara, passen per ser una extensió més del torrent de la Via Làctia.
Val a dir que això es deu a la perspectiva de la nostra posició perifèrica en el disc galàctic. Si poguessim veure la galàxia des de munt, veuríem com l’M24 fa part de l’anomenat Braç de Sagitari, un dels braços principals de la nostra Galàxia. El nostre Sistema Solar es troba en un altre braç, l’anomenat Braç d’Orió:
L’M24 ocupa força espai. El diàmetre mitjà és de 600 anys-llum. En tot aquest espai s’hi encabeix un nombre molt elevat d’estels. Amb uns prismàtics o un telescopi poc potent, ja s’hi pot observar un miler d’estels. Aquesta agregació d’estels es deu probablement a una gran regió de formació estel·lar, activa fa uns 220 milions d’anys.
Dins d’aquesta regió, probablement associat també a aquella formació astrogènica, hi ha l’NGC 6603. Es tracta d’un cúmul estel·lar obert, d’uns 27 anys-llum de diàmetre, en el qual s’amunteguen uns 30 estels. L’edat de l’NGC 6603 també s’avalua en uns 220 milions d’anys, com testimonia el fet que els estels de temperatura superficial més elevada pertanyin ja al tipus espectral B9 (amb una magnitud aparent de +14).
Bona part del material interestel·lar associat a l’antiga formació d’estels es troba recollit en les nebuloses fosques B92 i B93. Les peculiars formes depenen de la perspectiva des de la qual s’observi el conjunt.
L’M24 es troba ja doncs en una fase avançada d’integració en el disc galàctic. Amb el transcórrer d’uns pocs més de centenars de milions d’anys, els seus components perdran l’actual nivell d’agregació, per fondre’s amb els diferents corrents estel·lars del braç de Sagitari.
Des de la Mediterrània 