Ara ens toca fer un nou salt entre cúmuls oberts. Deixarem l’M24, un cúmul obert de 200 milions d’anys, esdevingut ja un núvol estel·lar, per passar a un cúmul obert com cal, l’M25. L’M25, pel fet d’ésser relativament més jove (uns 90 milions d’anys d’antiguitat) encara manté una considerable agregació dins d’un volum de 19 anys-llum de diàmetre. Entre l’M24 i l’M25 hi ha 8.000 anys-llum de distància (2,5 kiloparsecs, és a dir 7,6•1019 metres). En bona mesura, es tracta de caminar per un dels radis de la Via Làctia, passant d’una distància al centre de 17.400 anys-llum a una de 25.000 anys-llum, allunyant-nos-en 7.600 anys-llum. Vist des de la Terra, es tracta pràcticament d’un viatge completament radial, ja que passem d’una distància al nostre Sistema Solar de 10.000 anys-llum a una de tan sols 2.000, sense moure’ns del mateix sector de la constel·lació del Sagitari. En començar el viatge, l’M25 se’ns presenta com un modest objecte de magnitud +7,6. Progressivament, creix en magnitud i en diàmetre aparent. I, en ser-hi a dins, ens resulta difícil de reconèixer l’objecte, més enllà de reconèixer l’augment de la densitat d’estels propers i brillants.
L’atzarosa història de les descobertes i redescobertes de l’M25
El primer registre d’aquest cúmul obert el trobem en el catàleg de Philippe Loys de Chéseaux, que el devia observar per primera vegada entre el 1745 i el 1746. En aquest catàleg, presentat a l’Acadèmia Francesa de Ciències, l’objecte és registrat com una nebulosa en l’entrada n. 5: “una altra entre l’arc i el cap del Sagitari, l’ascensió recta de la qual és de 274º17’ i amb una declinació austral de 19º11’30’’”.
Tobias Mayer, superintendent de l’observatori de la Universitat de Göttingen, en la mateixa posició, anota la presència de diversos petits estels, però no els identifica pas com un cúmul.
Ja hem dit diverses vegades que Charles Messier mai no va ser conscient de l’existència del catàleg de De Chéseaux (el qual, de fet, restà pràcticament desconegut fins el 1892, quan el publicà Guilhem Bigordan) ni tampoc l’obra de Tobias Mayer. Així, cal considerar la de Messier com una descoberta independent. Aquesta segona descoberta es produeix la nit del 20 al 21 de juny:
En la mateixa nit, vaig determinar la posició d’un altre cúmul estel·lar en el veïnat dels dos anteriores [M23 i M24], entre el cap i l’extrem de l’arc del Sagitari, i gairebé en el mateix paral·lel [-19ºS] que els altres dos. L’estel conegut més proper és d’una magnitud de +6, 21 Sagittarii. Aquest cúmul l’integren estels petits que hom veu amb dificultat amb un telescopi ordinari de 3 peus. No conté cap nebulositat, i la seva extensió seria de 10 minuts d’arc.
Messier determina la posició d’aquest cúmul estel·lar a través de la comparació del pas del meridià de Mu Sagittarii: ascensió recta de 274º25’, i declinació de -19º05’. És rellevant el fet que Messier, a diferència de De Chéseaux, ja identifiqui l’objecte com un cúmul estel·lar i, a més, com un cúmul estel·lar pur, és a dir sense nebulositat interestel·lar.
Johann Elert Bode, en canvi, en el seu catàleg, el defineix com un “cúmul estel·lar nebulós”, i el situa en l’entrada 56 del catàleg. En el 1782, Bode revisa i amplia l’edició de l’atlas de Flamsteed, enfocat especialment als estels petits. En aquesta obra, Bode recull observacions no tan sols del propi Flamsteed, sinó també d’Hevelius, de Tobias Mayer, de Lacaille, de Messier, de le Monnier, de Darquier i d’ell mateix. En l’entrada 79 de la constel·lació del Sagitari, parla dels estels assenyalats per Tobias Mayer, i els contrasta amb el petit cúmul estel·lar descrit per Charles Messier (i que apareix en l’entrada 162 de la constel·lació del Sagitari d’aquesta mateixa obra). En tot cas, com hem vist, Bode s’inclina per la interpretació de Messier, bo i afegint un caràcter nebulós al cúmul estel·lar.
El 30 de juliol del 1783, els germans William i Caroline Herschel observen diversos objectes de Messier, entre ells l’M25. William diu que hi ha “estels molts grans i alguns de febles”. En total, hi compta 70 estels, però també afirma que n’hi deu haver molt més de menys consideració.
En el catàleg de Bedford confegit per William Henry Smyth, l’M25 apareix en l’entrada 651, assignat a la constel·lació del Sagitari. Aquesta n’és la descripció:
Un cúmul distès d’estels grans i petits en la galàxia, entre el cap del Sagitari i l’escut de Sobieski; s’hi registren un parell d’estels de magnitud +8, i el principi d’un conjunt d’estels que es disposen en forma d’una harpa jueva. La part més agregada del grup assum una forma arquejada en la part superior, i es troba densament filada en el sud. En la part agregada un nus preciós de petites llumeneres ocupa el centre, amb molt pols interestel·lar al volant.
Smyth la siuta a 5º al NE de Mu Sagittarii i gairebé en el mateix paral·lel de Beta Scorpii.
És simptomàtic que John Herschel no inclogués mai en els seus catàlegs successius aquest cúmul estel·lar. És possible que no reconegués en la disposició dels estels un veritable cúmul estel·lar. Sí que apareix, en canvi, en la guia “Celestial Objects for Common Telescopes”, publicada per Thomas William Webb en el 1859. El mateix Webb diu de l’objecte que “és irregular i brillant” i remarca que no apareix en el “catàleg general”.
Com que no apareix en el Catàleg General de Herschel, s’explica que no figurés en el Nou Catàleg General (NGC) de John Dreyer. Per això, l’M25 és un dels pocs objectes de Messier no té un número corresponent NGC. Dreyer annexà al NGC, un Index Catalogue (IC) que el complementa. Julius Schmidt, en el 1866, va fer un estudi més complet de l’M25, i descartà que es tractés d’un objecte de Messier artefactual. Es podria dir, en aquest sentit, que Schmidt és el redescobridor de l’M25.
En el 1900, Solon Irving Bailey observa l’M25. Diu que és un cúmul estel·lar prou condensat. El situa en la classe D2, és a dir la dels cúmuls irregulars força condensats i amb estels de diferents magnituds. Li calcula un diàmetre aparent de 25 minuts d’arc. Hi compta 50 estels, de magnituds +9 a +12.
A partir de les observacions de Schmidt i les posteriors de Bailey, l’M25 rebrà per part de John Dreyer, en el 1908, una entrada en l’IC (IC 4725).
Esquema del cúmul estel·lar obert M25, realitzat per l’astrònom amateur Vedran Vrhovac
L’M25 de prop
Imatge de l’M25, obra de Jean-Charles Guillandre i Giovanni Anselmi. Els estels blaus de la imatge, els més brillants, són també els més massius en l’M25.
L’M25 es va formar fa uns 90 milions d’anys, a partir d’una nebulosa astrogènica. El contingut de material interestel•lar encara és prou elevat com per justifica que Bode digués que és un cúmul estel·lar nebulós. La forma del cúmul és irregular, i una part substancial dels estels originals ja deuen haver quedat fora de l’agregació. En tot cas, en un diàmetre de 19 anys-llum s’acumulen més d’un centenar d’estels. El més espectaculars són els gegants blaus, que han entrat ja en la fase final del seu desenvolupament. Els estels menors, de tonalitats groguenques, tindran un desenvolupament més llarg en el temps i no esdevindran estels gegants fins d’aquí un grapadet de milers de milions d’anys, però també llavors el cúmul s’haurà disgregat completament.
Entre els estels de l’M25, apareix U Sagittarii, un estel variable del tipus Delta Cephei. Precisament, d’aquest estel variable depèn la nostra estimació de la distància de l’M25.
Des de la Mediterrània 