Passar de l’M25 a l’M26 és saltar entre dos cúmuls estel•lars oberts de característiques semblants. Tots dos tenen un diàmetre similar, d’uns 20 anys-llum, i tots dos es troben en la mateixa fase de desenvolupament, amb una antiguitat aproximada de 90 milions d’anys. Els dos objectes, però, es troben separats per una distància de 3100 anys-llum (950 parsecs; 2,9•1019 m). En aquest viatge ens apropem relativament al centre galàctic (uns 2.600 anys-llum, fins a parar a una distància de 22.500 anys-llum), mentre ens allunyem del nostre Sistema Solar (uns 3000 anys-llum, fins a una distància de 5.000 anys-llum). En el viatge notarem les oscil•lacions pròpies de passar entre braços i ramals de la nostra galàxia espiral, si bé, a fi de comptes, continuem en el mateix subsector semiperifèric. L’M25 i l’M26 són testimoni, entre molts d’altres, de com el procés astrogènic (és a dir, la formació de nous estels) és encara viu en la nostra galàxia. Els nous estels, a més, tenen una composició elemental creixentment més rica, la qual cosa segurament també augmenta les dimensions dels discs planetaris associats, i també la complexitat química d’aquests futurs mons en relació a la de Sistemes Solars com el nostre que fa 4.600 milions d’anys que s’arrossega.
L’observació de l’M26
L’M26 es troba més lluny que l’M25. És d’una magnitud aparent força inferior, i també d’un diàmetre aparent més petit. És normal que trigués més temps a ésser descobert, però també això facilità la seva identificació més clara com a cúmul estel•lar. L’M26 no va ser descobert, segons se sap, fins al propi Charles Messier. Ho fa la nit del 20 al 21 de juny del 1764, en el marc de les seves observacions cometàries, i conscient de la necessitat de cartografiar tots aquells objectes que puguessin ser confosos amb cometes. Ens diu:
En aquella nit vaig descobrir un altre cúmul d’estels prop dels estels Eta i Omicron Antonoi, entre els quals hi ha un que és més brillant que els altres. Amb un telescopi refractor de tres peus, no és possible de distingir-los(és a dir, que tenen l’aspecte de nebulosa), però sí amb un instrument més potent.
Amb un telescopi gregorià, sota un augment de x104, Charles Messier diu que es tracta d’un cúmul estel•lar sense cap nebulositat. Calcula el diàmetre aparent de l’objecte en 2 minuts d’arc. Per determinar la posició (ascensió recta de 278º05’25’’ i declinació de 9ºS38’14’’), Messier es basa en el pas del meridià de l’estel Omicron Antinoi.
Els estels externs de referència esmentats per Charles Messier com a Eta Antinoi i Omicron Antinoi han patit els atzars dels canvis de constel•lacions. Aquests dos estels són més propers a la Terra que no pas l’M26. Eta Antinoi es troba a una distància de 174 anys-llum i Omicron Antinoi a una de 202 anys-llum. És per una qüestió de perspectiva que M26 sembla ésser en la continuació de la recta formada per Omicron-Eta Antinoi. Si busqueu en els catàlegs actuals aquests dos estels, us fareu un embolic. La constel•lació d’Antinous, com ja hem explicat, es va dissoldre en el segle XIX. Alguns autors, absorbiren la constel•lació en l’Àliga. En conseqüència, hom els assigna nombres corresponents a aquesta constel•lació. Així, Eta Antinoi passà a ésser 1 Aquilae, i Omicron Antinoi esdevingué 2 Aquilae. L’aprovació definitiva de la constel•lació alternativa de l’Escut de Sobieski (senzillament, l’Escut), suposà una nova ronda de canvis de nomenclatura. 1 Aquilae esdevingué Alpha Scuti, i 2 Aquilae passà a ésser Delta Scuti).
Charles Messier, doncs, classifica l’M26 entre els cúmuls estel•lars sense nebulositat. En canvi, Johann Elert Bode que introdueix aquest objecte en l’entrada 59 del seu catàleg, indica que es tracta “d’un cúmul estel•lar amb nebulosa”. William Herschel fa un comentari en el qual no entra gaire en la qüestió, i diu que es tracta “d’un cúmul estels escampats [de forma irregular], no pas ric”. Per ric, William Herschel entén el cúmul estel•lar format per centenars d’estels.
En l’època del catàleg de Bedford, a mitjan dels anys 1830, elaborat per William Henry Smyth, l’M26 ja és inclòs en la constel•lació de l’Escut de Sobieski. Val a dir, però, que Smyth denominava la constel•lació Clypeus Sobieskii i no Scutum, que seria la denominació llatina finalment oficial. Alhora, Smyth encara continua assignant els part dels estels de la constel•lació de l’Escut a la constel•lació de l’Àliga, sense oblidar tampoc les referència a Antinous. El seu comentarui, doncs, diu:
Entrada 658: M26. Clypei Sobieskii. Cúmul d’estels petit i irregular, però brillant, que precedeix el peu esquerre d’Antinous, en una bella part condensada de la Via Làctia; segueix 2 Aquilae a tan sols mig grau de distància angular. Els principals membre d’aquest grup es formen gairebé una línia perpendicular a la línia equatorial, i hi ha un petit parell d’estels en el sud de la formació. Aquest nítid estel doble és de magnituds +9 i +10, amb una orientació polar de 48º. A l’estel doble el segueix un estel de magnitud +8, el més gran de tot el cúmul, a una distància angular de 4 segons d’arc.
Smyth es planteja la qüestió de la integritat de l’M26. Són tots els components que ell descriu realment associats gravitatòriament? No podria ser que alguns components siguin superposicions situades a distàncies diferents? Smyth creu que cal respondre afirmativament a la primera qüestió, però ho fa fonamentant-se en l’analogia entre l’M26 i altres cúmuls irregulars. Però també reconeix que es tracta d’una regió del cel marcada per la densitat del disc galàctic quan diu que “hi ha molts esquitxos astrals en aquest districte atapeït de la Galàxia, entre els quals hi ha bells especímens d’allò que podria denominar-se èter luminífer”.
En el 1847, John Herschel introduïa l’M26 en l’entrada 3758 del seu catàleg, a partir d’una observació feta el 27 de maig del 1835. Arran d’aquesta observació, Herschel classifica l’M26 en la classe VII, que el seu pare havia definit com la de “cúmuls comprimits d’estels petits i llargs”. En efecte, en el cúmul hi havia estels de magnituds més elevades (un de +9, uns altres de +12) i de menys (+15). També el considera un cúmul ric en estels, de forma irregularment rodona, força ben aïllat de l’entorn, i no gaire complimit en el centre. El diàmetre aparent, que Messier havia avaluat en 2 minuts d’arc, és elevat per Herschel (en considerar les zones perifèriques) a 10 minuts d’arc (l’estimació actual és de 15 minuts d’arc).
En el Catàleg General de John Herschel, l’M26 apareix en l’entrada 4432. En el Nou Catàleg General de John Dreyer ho fa en el 6694.
L’M26 en xifres
Imatge de l’M26 obtinguda en el marc del 2MASS, projecte conjunts de la University of Massachusetts i de l’Institut de Tecnologia de Califòrnia, finançat per la NASA i la NSF.
L’estel de magnitud +9 que apareixia en les descripcions de Smyth o en les primeres de Herschel no pertany realment al cúmul, sinó que és un estel interposat. L’estel de magnitud aparent més elevada és de +11,9.
En tot cas, en l’M26 hom troba estels de diversa magnitud. Hi ha una relació força directe entre magnitud i massa estel•lar. Tots els estels de l’M26 tenen aproximadament la mateixa edat, amb una mitjana d’antiguitat de 89 milions d’anys. És un temps suficient com perquè la nebulosa originària ja no sigui astrogènica, és a dir que ja no hi hagi formació d’estels. Però és un temps massa breu, com perquè s’hagi perdut la interacció gravitatòria entre els estels del cúmul. En un espai de 11 anys-llum de radi s’amuntega un nombre considerable d’estels, entre els quals destaquen els estels gegants.
Vist des de la Terra, en la regió central hi ha una reducció aparent de la densitat estel•lar. Però això es deu realment a la interposició d’una nebulosa fosca que no forma part del complex. Des de prop, l’M26 destaca com un cúmul obert que manté un nivell consideració de concentració estel•lar en el centre. Encara hauran de passar un bon parell de centenars de milions d’anys perquè el cúmul sigui completament disgregat per les interaccions gravitatòries galàctiques.
En l’escala evolutiva dels cúmuls estel•lars, 89 milions d’anys és una xifra notable. De fet, alguns dels estels més massius de l’M26 originari ja han entrat en la fase degenerativa (post-fusió nuclear). Però en un altre escala, no és res. La majoria d’estels de l’M26, els menys massius, tindran cicles de fusió nuclear centenars de vegades més llargs que aquest període. En l’escala del nostre propi planeta, si ens remuntem 89 milions d’anys topem amb els primers períodes del Cretàcic Superior, en l’Era dels Dinosaures. Així, els estels de l’M26, comparativament, són membres de la més jove generació d’estels de la galàxia. Els estels d’aquesta generació (els de població I extrema) són els que es troben associats més íntimament amb el disc galàctic. A mesura que passin els centenars o milers de milions d’anys, molts d’aquests estels aniran a parar a zones més allunyades del disc estricte de la galàxia i dels eixos dels braços principals.
Des de la Mediterrània 