Ja era hora! A la fi! Després d’una trentena de parades, ja era ben bé hora que el nostre viatge deixés d’ésser “galàctic” a “intergalàctic”. Doncs bé, ja ha arribat a aquest moment. La nostra nau taquiònica es disposa a realitza la primera travessia intergalàctica. El cúmul globular M30 ens serveix de port per acomiadar-nos (momentàniament) de la nostra galàxia, de la galàxia de la Via Làctia. No ens va del tot malament que aquest sigui el nostre punt de partida, ja que l’M30 se situa en l’hemisferi sud de l’halo de la Via Làctia, i això farà que no haguem de creuar el disc de la nostra galàxia per començar el creuer cap a l’Andròmeda. En total, en el nostre periple, que no hem de concloure fins arribar al nucli mateix de l’Andròmeda, és de 2.530.000 anys-llum, és a dir 777 kiloparsecs, o 2,40•1022 metres. El nostre motor taquiònic ha treballat a una velocitat de 1,32•108•c. Són totes aquestes xifres espectaculars… però fóra bo de no exagerar-les. El salt que va de fer viatges interestel•lars profunds com els que hem fet fins ara a un viatge intergalàctic com el que emprenem no és tan complex tècnicament com el que hi ha entre passar dels viatges a escala interplanetària fins als viatges interestel•lars de proximitat. Per exemple, la Via Làctia, de cap a cap, fa uns 100.000 anys-llum. Multipliquem per 25, i ja tenim la distància a l’Andròmeda. En canvi, el Sistema Solar, prenent com a límit l’heliopausa, no fa més que 0,003 anys-llum de diàmetre, i en canvi, un viatge cap a Sírius suposa multiplicar aquest valor per 2500. I, al capdavall, l’Andròmeda és una galàxia veïna situada en el nostre mateix Grup Local. La idea que se’ns ha de quedar és que les galàxies, en l’espai intergalàctic, no són els objectes reduïbles a punts que sí són els sistemes estel•lars en l’espai interstel•lar. Un exemple, el tenim en el fet que hem recorregut 2.530.000 anys-llum des de l’M30, però la distància del centre de l’Andròmeda al centre de la Via Làctia és de 2.553.000 anys-llum, mentre que la distància que ens separa de la Terra és de 2.540.000 anys-llum. Així doncs, els nostres 2.530.000 anys-llum ens han allunyat del Centre de la Via Làctia en 2.527.000 anys-llum, i ho hem fet de la Terra en 2.510.000 anys-llum. Els nostres lectors de la Terra, he vist com el nostre senyal es desplaçava des de la constel•lació del Capricorn fins a la constel•lació de l’Andròmeda, tot passant pels grans catasterismes de l’Aiguader i del Pegàs.
El coneixement clàssic de la galàxia de l’Andròmeda
La galàxia de l’Andròmeda és l’únic objecte extragalàctic que ens és visible a ull nu, amb una magnitud aparent de +3,44. Observadors prou atents de qualsevol època històrica, hi hauran pogut percebre, en una nit clara i sense lluna, el seu caràcter nebulós. Per a la majoria dels observadors, però, poc avisats, no és més que un estel feble entre tants. Dins de la pròpia constel•lació de l’Andròmeda, no participa en la construcció de la figura de la jove encadenada:
Però, com diem, el núvol de l’Andròmeda no passa desapercebut del tot als qui es preocupen de reconèixer els estels més enllà de les constel•lacions:
La mateixa Via Làctia apareix com l’espinada de la nit per a algunes cultures, o com la llet abocada per Hera quan fou obligada pel seu home a alletar Heracles. En tot cas, aquesta estructura apareix com una estructura nebulosa (fins a Galileu, no es constatà que la Via Làctia és conformada realment per estels molt distants com per veure’s resoltament a ull nu). Els habitants de latituds tropicals i australs, a més, poden veure dos núvols igualment fixos, d’un aspecte similar al de la Via Làctia.
Abd al-Rahman al-Sufi va nàixer en el 903. Desenvolupà els seus estudis en el marc de la cort de l’emir Adud ad-Daula, d’Isfahan. A Isfahan, la Via Làctia, és visible però no pas ho són els dos núvols australs que hem dit abans. No obstant, Abd al-Rahman al-Sufi, àvid lector de comentaris astrònoms no tan sols antics (particularment, de Ptolomeu) sinó també moderns, conegué a través de descripcions iemenites els dos núvols esmentats (i que ara coneixem com a núvols de Magalhaes). També vam veure en el seu moment (M7) que Ptolomeu va identificar, si més no, un núvol fix en el firmament. En la constel•lació d’Orió, una altra nebulosa, fa part d’aquesta mena d’estructures ja conegudes en l’antiguitat.
Vers l’any 964, al-Sufi va publicat el Llibre dels Estels Fixos (Kitab Suwar al Kawakib). En aquest llibre trobem el primer esment documental de la Nebulosa de l’Andromeda. En una còpia manuscrita apareix aquesta figura:
En el text, al-Sufi parla d’un “petit núvol”, situat davant de la boca del Gran Peix (la Balena o Cetus que amenaçava de cruspir-se Andròmeda abans de l’aparició providencial de Perseu amb el cap de la Medusa). Però al-Sufi, en cap moment, s’atribueix la descoberta d’aquesta “nebulosa”. Aparentment, al-Sufi recull un coneixement present entre els astrònoms d’Isfahan que remuntava, si més no, dues generacions.
Ja hem dit en alguna ocasió, que els astrònoms grecs (com els seus antecessors babilonis) centraven les seves descripcions en les constel•lacions o catasterismes. Els astrònoms àrabs matisaren aquesta tradició per identificar individualment cada estel rellevant de cada constel•lació. En les cartes del cel que comença a produir la imprempta europea se segueix aquest criteri. En una carta estel•lar holandesa del 1500, per exemple, trobem una referència específica a la nebulosa de l’Andròmeda.
Malauradament, el coneixement de les nebuloses fixes no entrà en el compendi de coses que s’ensenyaven en l’astronomia oficial. Així doncs, un astrònom reputat com Simon Mayr (Simon Marius), nascut el 10 de gener del 1573, no sabia de l’existència de la nebulosa de l’Andromeda. Però, dotat de gran inventiva, fou un dels primers en aplicar la invenció del telescopi a l’observació astronòmica. El 15 de desembre del 1612, amb el seu telescopi, va topar amb la nebulosa de l’Andromeda. A ull nu, com a tants altres observadors, l’objecte li semblava un estel fix. Vistos al seu telescopi (i al telescopi més potent dels nostres dies, podríem afegir) els estels fixos apareixen com a punts i prou. El telescopi ajuda a veure estels massa febles com per veure’ls a ull nu, però no pas per saber res de l’estructura dels estels, més enllà, potser, del color. Deixem, però, que Marius s’expliqui:
Des del 15 de desembre del 1612, he descobert i observat un estel o estel fix, com no he pogut trobar en cap altre lloc en tot el firmament. Se situa prop del tercer i més septentrional dels estels del cinyell de l’Andròmeda. Sense cap instrument, s’hi pot observar quelcom com una nebulosa; però amb el telescopi no s’hi pot veure cap estel, com és el cas de la nebulosa del Cranc o d’altres estels nebulosos
Marius, fins llavors, havia pogut resoldre telescòpicament com a cúmuls estel•lars, totes les nebuloses de les que tenia notícia. En canvi, a través del telescopi, Marius veia:
Tan sols uns raigs brillants, que són lluents com més aprop són del centre. En el centre hi ha una lluïsor feble i pàlida que ocupa un diàmetre d’un quart de grau [15 minuts d’arc]. Una lluïsor similar té lloc en la flama d’una espelma que es veu a través de banya transparent. La nebulosa no apareix com a dissemblant al cometa que Tycho Brahe va observar l’any 1586.
Marius feia aquestes observacions des d’Anbach. El setembre del 1613, M. Lucas Brunnius, matemàtic de la cort electoral de Saxònia, va fer una estada amb Marius. Encara que el treball comú se centrà en diverses qüestions matemàtiques, també hi hagué temps d’aprofitar la claredat de les primeres setmanes autumnals. L’observació telescòpica de l’estel nebulós de l’Andròmeda fou uns dels objectius. Brunnius, però, poca cosa més tenia a dir. No en tenia tampoc notícia. En tot cas, Marius deixa oberta la qüestió de la descoberta:
Que, però, aquest estel sigui un estel nou, no ho puc dir amb certesa; uns altres ho podran determinar i jutjar. Em sorprén que Tycho, d’una agudesa visual considerable, que determinà la posició d’un estel fix que era un poc més al nord del cinyell de l’Andromeda, no digués res d’aquesta nebulosa, malgrat que era ben a prop.
Brahe, mort el 1601, no va utilitzar mai telescopis. Encara que la magnitud de la nebulosa de l’Andròmeda sigui de +3,4, això no treu que s’escampa sobre una bona llenca de cel (un quart de grau, segons el propi Marius) i, per tant, no és tan fàcil de veure per qui no hi presta atenció.
Giovanni Battista Hodierna, astrònom de la cort del Duc de Montechiaro, havia nascut en el 1597. En el seu catàleg de 40 objectes nebulosos, també apareix la Nebulosa de l’Andròmeda (entrada III.3). Vet ací el que diu:
Una nebulosa molt admirable, mai no vista (pel que sé) per ningú abans. És l’estel irresoluble per damunt del meluc dret d’Andròmeda. No s’hi pot distingir cap multitud d’estels propers, sinó que s’assemblea a un cometa.
Johannes Hevelius (Jan Hewelcke) també assenyala l’objecte, en l’entrada 32 del seu catàleg, consignant-la en el “cinyell de l’Andròmeda”.
Cal esperar-se al 1664, però, per tal que la Nebulosa de l’Andròmeda aparegui, per fi, en el coneixement comú, si més no dels amants de l’astronomia. Ismaël Bullialdus (Ismaël Boulliau) en un article al Philosophical Transactions, del 1667, exposa tot el que sap de l’objecte. A final del 1664, bona part dels astrònoms (i del públic general) seguia l’evolució d’un cometa. Fou llavors que molts perceberen la “Nebulosa in Cingulo Andromeda”, ja que alguns la confonien amb el cometa. Bullialdus, però, en el seu article, recordava l’esment que Simon Marius havia fet a “De Mundo Joviali” (1614). Bullialdus també desempolsegava la carta holandesa anònima del 1500, que Jacobus Augustus Thuanus havia dut a París després de la seva ambaixada als Països Baixos.
Bullialdus no és conscient de l’obra d’al-Sufi. Sí que diu que ni Hiparc ni cap dels astrònoms antics fa esment de la nebulosa de l’Andromeda. Bullialdus suggereix, doncs, que l’objecte seria un objecte nou, aparegut dècades o segles abans del 1500. Per explicar el fet que ni Tycho Brahe ni Johann Bayer, en els tombants dels segles XVI i XVII, no en digueren ni ase ni bèstia, Bullialdus suposa que la lluminositat de la nebulosa és variable. Bullialdus posa els exemples dels estels dels colls de la Balena (l’estel Mira Ceti, la variabilitat del qual fou descrita per David Fabricius, entre el 1596 i el 1609) i del Cigne (P Cygni, descrita originalment com a nova per Johann Bayer). En el novembre del 1666, ens diu Bullialdus, la lluminositat de la Nebulosa de l’Andròmeda havia baixat respecte el 1664, i per tant aquestes oscil•lacions explicarien la irregularitat dels seus esments en la bibliografia. Athanasius Kircher compartia l’opinió d’una Nebulosa de l’Andròmeda fluctuant.
Johann Flamsteed inclou referencia la Nebulosa de l’Andròmeda en l’entrada 58 del seu catàleg.
Edmond Halley, en el seu catàleg de nebuloses, publicat en el 1716, esmenta la “Nebulosa del Cinyell de l’Andròmeda” en l’entrada 2. Atribueix la descoberta a Bullialdus, i la data en el 1661. Considera que ni Brahe ni Bayer l’esmentaren, degut a la seua petitesa, si bé anota que apareix en el catàleg d’Hevelius. Afegeix:
No hi ha cap indici de presència d’un o més estels en el seu interior, sinó que sembla un núvol pàlida, que emet un fes radiant cap al nord-est, com ho fa la Nebulosa d’Orió cap al sud-est. Precedeix en ascensió recta l’estel nord del Cinyell, Nu Andromedae, en un grau i tres quarts (105 minus d’arc) i té una longitud eclíptica de 24º d’Àries i una latitud eclíptica nord de 33º20’.
William Derham, a partir del catàleg d’Hevelius, recull la Nebulosa de l’Andròmeda en el seu primer catàleg i la posa en la primera entrada. D’aquesta manera, la indica com la més destacable de les nebuloses.
De Chéseaux va trobar en Derham, primer, i en De Maupertuis després, una inspiració per al seu propi catàleg de nebuloses, publicat en el 1746. En aquest catàleg, la Nebulosa de l’Andròmeda apareix en l’entrada número 15. Els propis Derham i De Maupertuis s’havien basat en els catàleg d’estels fixos d’Hevelius i de Halley. En tot cas, De Chéseaux afirma que la Nebulosa de l’Andròmeda ha d’ésser considerada la nebulosa per antonomàsia.
En el 1759, Le Gentil, coneixedor del catàleg de De Chéseaux, va publicar un dibuix de la Nebulosa de l’Andròmeda per a les Memòries de l’Acadèmia de Ciències. Le Gentil venia observant la Nebulosa des del 1749, i aprecia les variacions temporals sostingudes per Boulliaud i Kircher.
La primera observació que va fer Charles Messier de la Nebulosa de l’Andròmeda data del 3 d’agost del 1764, i d’ací que rebés el número 31 del seu catàleg, per raons purament cronològiques. Aquesta és l’anotació que hi va fer Messier:
Hi he emprat diferents instruments, especialment un excel•lent telescopi gregorià de 30 peus de longitud focal, un refractor de 6 polsades de diàmetre i de x104 augments. El centre d’aquesta nebulosa sembla força clar en aquest instrument, sense que aparegui cap estel. La llum disminueix gradualment des del centre fins a extingir-se. Amb un telescopi newtonià de 4,5 peus de longitud focal, complementat amb un micròmetre de fil de seda, vaig estimar un diàmetre aparent de 40 minuts d’arc.
Messier també diu que l’objecte sembla dos cons o piràmides de llum, oposats per la base, els eixos del qual són en direcció NO-SE. Quant a les dimensions, els 40 minuts d’arc seria la distància entre els dos àpices, mentre que la base comuna de les dues piràmides seria de 15 minuts d’arc. La posició de la nebulosa l’esmentà a partir de l’estel Gamma Andromedae, de magnitud +4.
En el catàleg publicat en el 1771, Messier fa esment de Simon Marius, al que considera descobridor, i fa esment del dibuix de Le Gentil i del registre que fa l’Atlas anglès basat en les observacions de John Flamsteed.
Entre el 1764 i el 1779, Messier va observar repetidament la Nebulosa de l’Andròmeda. Amb aquestes observacions, no havia percebut cap canvi en lluminositat o morfologia.
Johann Elert Bode inclou la Nebulosa de l’Andròmeda en l’entrada 3 del seu catàleg. Diu que és una “nebulosa visible a ull nu” i n’estimà el diàmetre en 15 minuts d’arc. En el 1782, Bode va publicar una “Introducció als estels en 34 plaques de coure”. La placa 30 és especialment dedicada a la nebulosa del cinyell de l’Andròmeda, citant les estimacions de Messier i el dibuix de Le Gentil.
William Herschel observà l’M31 per primera vegada el 6 d’agost del 1780. El 27 d’agost del 1783, ho va fer la seva germana, Caroline. Caroline va descobrir llavors, al costat de l’M31, una “nebulosa petita i força feble”, però no menystenble. Aquesta nebulosa, de fet, ja apareixia en el catàleg de Messier (M110) i és, ho sabem ara, com també l’M32, una galàxia satèl•lit de l’Andròmeda.
En el 1785, William Herschel, en parlar de nebuloses molt complexes, esmenta l’M31:
La Nebulosa de l’Andròmeda és, sens dubte, la més propera de totes les grans nebuloses; la seva dimensió és de més d’un grau i mig en longitud i, fins i tot, en els llocs més estrets, no baixa de 16 minuts d’arc d’amplada. La part més brillant s’apropa a la d’una nebulositat resoluble, i comença a lluir en un color vermell fluix. A partir de les moltes observacions que he fet dels colors i de la magnitud de nebulosos, crec que això és una indicació que la distància en la part més colorejada no supera 2.000 vegades la distància de Sírius.
Aquesta estimació, de 16.000 anys-llum, és incorrecte, en emprar un fonament equivocat.
En el 1811, William Herschel descriu una subestructura de la Nebulosa de l’Andròmeda, consistent en una nebulositat. Seria una exemple de nebulositat separada dins d’una nebulosa.
En el 1814, William Herschel incloïa la Nebulosa de l’Andròmeda entre els “objectes de construcció ambígua”. Això feia referència a aquells objectes que no es poden ni considerar “nebuloses sense estels” ni “cúmuls estel•lars”. En total, Herschel enumera 71 objectes, i els classifica en quatre grups. L’M31 cau en el primer grup, és a dir el d’objectes “que es pot suposar que consisteixen en estels, però que les observacions fetes fins ara, no permeten classificar”. De l’M31, Herschel diu el següent:
És un gran nucli, amb branques nebuloses molt esteses, però amb el nucli gradualment vinculat amb elles. Els estels que s’escampen al damunt, semblen trobar-s’hi al darrera, ja que perden part del llustre en el pas de la llum a través de la nebulositat, i no n’hi ha molts d’escampats per damunt del veïnat immediat. L’he examinada en el meridià amb un refractor de 24 polsades de diàmetre, veient-la amb alta perfecció, però la seua natura roman misteriosa. La seva llum, per comptes de semblar resoluble amb aquesta obsertura, apareix com més lletosa.
William Herschel se sent confós. L’aspecte lletós indicaria un objecte no-estel•lar, però també qui sap si un galàxia llunyana (com van especular alguns contemporanis). Però Herschel creu que els estels escampats en el veïnat poden ésser estels situats més lluny que la pròpia nebulosa, la qual cosa descartaria una distància elevadíssima.
John Herschel, en el catàleg del 1833, situa la Nebulosa de l’Andròmeda en l’entrada 50, d’acord amb una observació feta el 18 de setembre del 1828.
William Henry Smyth la inclou en el seu catàleg entre l’entrada 24, d’acord amb observacions fetes el setembre del 1833:
És una nebulositat irresoluble d’aspecte lletós, i si bé se la descriu “en el cinyell de l’Andròmeda”, es troba entre el vestit i el braç esquerra de la Senyora, i certament per sota del cinyell. Hi ha nombrosos estels telescòpics al voltant, i tres de petits es troben en la lluïsor, però no hi poden tenir cap connexió, i sens dubte es troben entre el nostre sistema i la nebulositat. L’eix de direcció de l’objecte és SO-NE, i se’l pot percebre a ull nu, en una nit ben bona, si fem una línia imaginària des d’Alamak (Gamma Andromedae) a Mirak (Èpsilon Boötis), i des d’allà traslladant un rectangle a una distància de 6º30’. També se la port trobar amb una línia des de Gamma Ceti (la Boca de la Balena) fins a Mirak, passant per Sherathan del cap d’Àries.
Smyth la considera la nebulosa més antiga coneguda, i cita el coneixement àrab que remuntaria, si més no, a l’any 905.
En el Catàleg General, John Herschel introdueix la Gran Nebulosa de l’Andròmeda en l’entrada 116, sota la remarca de “magnífica; brillant en extrem; extremadament gran; molt estesa”.
En el 1864, Huggins va fer un dels primers estudis espectromètrics de la Nebulosa de l’Andròmeda. Va analitzar la llum de la part més brillant de la nebulosa, identificant-hi les línies D-F de Fraunhofer. En la banda del taronja, la llum s’esvaïa, cosa que Huggin atribuïa a la lluminositat inferior d’aquesta part de l’espectre. No observà línies brillants (d’emissió). En tot cas, l’estudi de Huggins mostrava que la Nebulosa d’Andròmeda havia d’ésser un objecte estel•lar.
Paral•lelament, es difonien entre el públic les imatges de Bond o de Touvelot, referides en el Nou Catàleg General (Dreyer situa l’Andròmeda en l’entrada 224). Hi seguiren després les imatges fotogràfiques de Isaac Roberts (1887), James Edward Keeler i de Heber Curtis.
En el 1885, hom va descriure una nova (en realitat, una supernova) en la Nebulosa de l’Andròmeda, la qual cosa refermava encara més la idea que consistia en un cúmul estel•lar.
La Gran Nebulosa de l’Andròmeda, captada per Isaac Roberts, en el 1887. En la imatge, a més de l’M31, s’observen les nebuloses menors M32 i M110, a banda de tot un camp d’estels. Roberts fou el primer en observar el caràcter espiral de l’objecte. Suggerí que la figura era un sistema planetari en formació.
En el 1912, Vesto Slipher, des de l’Observatori Lowell, prenia noves anàlisis espectroscòpiques de la llum procedent de la Nebulosa de l’Andròmeda. Mitjançant l’efecte Doppler, hom podia calcular ja la velocitat radial d’estels i nebuloses per anàlisi espectroscòpica. Slipher calculà una velocitat radial de -300 km•s-1, és a dir que, cada segon, la distància a l’Andròmeda es redueix en 300 km. Es tractava de la velocitat radial més elevada mai observada.
En el 1917, Heber Curtis va observar una nova en l’M31. A través de fotografies preses en els darrers anys, va poder comptar-hi fins a 11 noves. Les magnituds aparents d’aquests objectes eren 10 unitats logarítmiques inferiors als valors de magnituds habituals. Això s’explicaria si la distància a la Nebulosa de l’Andròmeda fos de 500.000 anys-llum. Curtis, doncs, es convencé del fet que la Nebulosa de l’Andròmeda era un objecte situat molt més enllà de la Via Làctia. O, el que és el mateix, que la Via Làctia no és pas “l’univers”. Fet i fet, ja en el segle XVIII, trobem algunes especulacions sobre la natura galàctica de certes nebuloses, i aquesta idea mai no fou del tot abandonada. En la formulació de Curtis, l’univers era format en realitat per “universos illes” o galàxies. La Via Làctia no seria més que una galàxia espiral entre tantes, i l’Andròmeda en seria la més propera.
En aquells anys, fins i tot, hi hagué qui proposà que l’Andròmeda no era més que una imatge de la nostra pròpia Via Làctia, fruit de la curvatura tancada del canemàs tetradimensional del nostre univers. Avui, és clar, sabem que no és així.
Si Curtis era el màxim exponent de la teoria dels “universos illa” (o de l’univers de galàxies), Harlow Shapley era el defensor de la idea tradicional de l’univers unigalàctic. Poc a poc, Curtis guanyava la partida. En el 1922, Ernst Öpik estimava la distància a l’Andròmeda en 1.500.000 anys-llum (tres vegades el càlcul de Curtis de feia 5 anys). El colp definitiu el va fer Edwin Hubble, quan trobà estels variables cefeids a l’Andròmeda, i els pogués fer servir de candeles còsmiques.
En el 1943, Walter Baade va resoldre finalment estels en la regió central de la Galàxia de l’Andròmeda. Això possibilità la realització d’estudis espectroscòpics d’estels individuals. Baade distingí entre una població I d’estels rics en elements més pesants que l’heli, i una població II més pobra. La població I era la predominant en el disc i en els braços, mentre que en el centre galàctic, predominava la població II. Aquest detall, doncs, fou conegut abans en la Galàxia de l’Andròmeda que no pas en la nostra pròpia galàxia. Baade també reexaminà la distància a la Via Làctia per deixar-la entre 2 i 3 milions d’anys-llum.
En els anys 1950, començaren els estudis radioastronòmica de l’Andròmeda, de la mà de John Baldqin. El nucli de la galàxia rebé la denominació de catàleg “2C 56”.
Ingrosso et al. (2009) reportaren la primera detecció d’un planeta en la Galàxia de l’Andròmeda.
L’M31 en xifres
Imatge de la galàxia de l’Andròmeda, l’M31. Imatges com aquesta són les que més associa el públic amb el concepte “galàxia”
Coneixem amb més certesa la morfologia de la Galàxia de l’Andròmeda que la de la Via Làctia. Les galàxies, per conèixer-les, hom se les ha de mirar de lluny i, a poder ser, des de diversos angles. La Galàxia de l’Andròmeda és una galàxia espiral típica, amb un centre el•lipsoidal. En canvi, ara que podem mirar la Via Làctia des d’una certa perspectiva, la contemplem com una galàxia espiral barrada, és a dir amb un centre molt més elongat, en forma de barra.
En termes de massa, totes dues galàxies tenen una massa equivalent a 1 bilió de sols (2•1042 kg). La Galàxia de l’Andròmeda, però, té un contingut en estels superior, de l’ordre de 1•1012, mentre que la nostra galàxia en tindria un terç d’aquesta xifra (3•1011 estels). En tot cas, sembla que la taxa astrogènica de la nostra galàxia és força superior a la de l’Andròmeda (3-5 masses solars per any en front 1 massa solar per any, respectivament).
Una imatge d’infraroig de la Galàxia de l’Andròmeda. Aquesta galàxia espiral mostra una tendència cap a una mena de galàxia en anells, amb els diversos braços gairebé desconnectats entre ells i el cos central.
El diàmetre del disc de la Galàxia de l’Andròmeda arriba fins a un valor de 220.000 anys-llum, dues vegades el valor de la galàxia de la Via Làctia, si bé les regions més perifèriques tenen una densitat estel•lar molt i molt baixa. En tot cas, el disc de l’Andròmeda mostra una torsió segurament afavorida per la interacció gravitatòria amb la Galàxia del Triangle (l’M33).
Malgrat totes les diferències, la Via Làctia i l’Andròmeda tenen moltes similituds. Totes dues tenen un halo galàctic poblat de cúmuls globulars. També s’hi associen galàxies satèl•lits. En el cas de l’Andròmeda, s’han comptat fins a 14 galàxies nanes: l’M32, l’M110, l’NGC 185, l’NGC 147, l’Andromeda I, l’Andromeda II, l’Andromeda V, la Galàxia Nana del Pegàs, la Galàxia Nana de Cassiopeia, l’Andromeda VIII, l’Andromeda IX, l’Andromeda X, etc. En certa manera, fins i tot la Galàxia del Triangle pot ésser considerada una galàxia satèl•lit de l’Andròmeda. Val a dir que, al llarg dels milers de milions d’anys, l’Andròmeda, com la Via Làctia, han absorbit desenes i desenes de galàxies menors en la seva esturctura.
El Grup Local de Galàxies
Fou Edwin Hubble, el 1936, el primer es parlar d’un “Grup Local de Galàxies”. Ho fa en el capítol VI de “The Realm of the Nebulae”. El Grup Local és un “grup típic de nebuloses que és aïllat en el camp general”. Hubble ja reconeixia en l’Andròmeda, la galàxia gran d’aquest Grup Local. Després, anaven la Via Làctia i la Galàxia del Triangle. La resta de galàxies són nítidament menors. Algunes són satèl•lits bé de l’Andròmeda o de la Via Làctia, i d’altres es troben en posicions intermèdies.
En total, el Grup Local inclouria 54 galàxies. El diàmetre del Grup Local és de 10 milions d’anys-llum.
Col•lisió i fusió futures de la Via Làctia i de l’Andròmeda
La velocitat radial de la Galàxia de l’Andròmeda és de -300 km•s-1. La velocitat tangencial no s’ha pogut estimar amb precisió. No obstant això, sí que es pot calcular la probabilitat de col•lisió futura entre les dues galàxies. La taxa d’aproximació és de 400 anys-llum per cada milió d’anys. En qüestió de 4.000 milions d’anys, totes dues galàxies començaran un procés de col•lisió.
La fusió de dues galàxies espirals donaria lloc probablement a una galàxia irregular, amb un centre més o menys el•líptic, en l’interior del qual es podria formar un quàsar. En aquella època, l’evolució del Sol, sens dubte, haurà transformat la Terra en una planeta incompatible amb formes de vida. Alhora, en qüestió de centenars de milions d’anys, la Terra mateixa podria acabar incinerada dins d’un propi Sol en expansió. Però l’escala estel•lar i l’escala galàctica són escales diferents. Ni els estels no pateixen les col•lisions galàctiques, ni les galàxies pateixen per la formació i destrucció dels estels individuals.
Així, doncs, despreocupats pel futur, planetari, estel·lar o galàctic, no fem més que girar la vista enrera. Ara sí. També per fi, podem contemplar la galàxia de la Via Làctia com a tal galàxia.
Des de la Mediterrània 