Homo homini lupus

Aquests dies ens hem esgarrifat amb les imatges en què vèiem com la policia sud-africana assassinava, a sang freda, 34 miners que demanaven millors condicions laborals. Quatre dies abans, la policia de Nova York matava a trets un indigent amb problemes psicològics: les imatges demostren que hauria sigut molt fàcil reduir-lo sense haver de disparar-li. Fa poques setmanes, una parella de joves que vivien junts sense estar casats van ser lapidats a Mali: deixen dos fills (un de sis mesos).

Això només són tres exemples recents de violència humana. Cada dia n’hi ha milers, de baralles i assassinats. De vegades, són accions il·legals i, d’altres, emparades sota el dubtós paraigua de la legitimitat de la llei del lloc on es produeixen. De fet, en determinades situacions, ningú no pot garantir que no seria capaç de fer servir la violència més extrema (per exemple, en un acte defensa pròpia). No obstant això, la diferència entre nosaltres i la resta d’éssers vius és que, en el nostre cas, som capaços de comportar-nos cruelment de manera conscient i sense cap necessitat.

S’han fet molts estudis sobre la violència humana. I els teòrics han volgut trobar alguna explicació a una manera de fer que és congènita a la nostra espècie. Algunes de les primeres habilitats manuals que van desenvolupar els nostres avantpassats més primitius estaven vinculades a la fabricació d’armes per caçar i protegir-se.  El més difícil d’esbrinar és saber en quin moment i per quin motiu els humans van començar a matar per matar, sense cap motiu raonable que ho justifiqués.

Pel que sembla, a mesura que l’home ha anat evolucionant ha anat incorporant la violència com una part de la seva manera de ser. La paradoxa és extraordinària, perquè d’una primera violència «necessària» de caràcter conservacionista hem passat, amb el nostre desenvolupament intel·lectual, a considerar aquesta violència com un mitjà factible per aconseguir el poder i controlar les altres persones. Els fanatismes no deixen de ser eines per controlar les masses, que, embogides en funció d’una idea, sempre estaran preactivades per actuar violentament.

L’any 1932 Albert Einstein va enviar una carta a Sigmund Freud per preguntar-li si hi havia cap manera d’evitar les guerres. La resposta del pare de la psicoanàlisi no va ser gaire optimista: «Vostè expressa la seva sorpresa pel fet que sigui tan fàcil entusiasmar els homes per a la guerra, i sospita que alguna cosa, un instint de l’odi i de la destrucció, obra en ells i els facilita aquest enardiment. Un cop més, no puc sinó compartir sense restriccions la seva opinió. Nosaltres creiem en l’existència de semblant instint, i precisament durant els últims anys hem tractat d’estudiar-ne les manifestacions.»

Abans deia que en part —penso— ha sigut la nostra supremacia intel·lectual allò que ens ha portat a especialitzar-nos en la violència (entesa com un recurs vàlid per assolir els objectius individuals o comunitaris). Per això, avui segueix sent vigent allò que Plaute va dir fa més de 2000 anys: «Homo homini lupus», perquè l’home continua sent un llop per al mateix home. L’esperança és que l’evolució completa com a éssers humans integrals arribarà quan siguem capaços d’eliminar aquesta maleïda característica tan «humana». Tot i que per desgràcia encara trigarà molt de temps.

Per Jaume Pros

Publicat al setmanari El Vallenc, 24/8/2012