Per què és tan bona ‘Jo confesso’

M’endinse en la lectura de la monumental Jo confesso (Proa, 2011), de Jaume Cabré, quan puc, a les vacances, quan no m’acacen les lectures preceptives, els llibres per ressenyar, els articles per seguir l’actualitat,  les matèries diverses. I sóc conscient que, com a comentarista, faig tard: ja s’ha dit gairebé tot sobre aquesta senyorial novel·la, un clàssic immediat i un esdeveniment de magnitud 10 per a la cultura catalana. Un d’aquells llibres que despulla cruelment les mancances de la resta de producció literària, en la nostra llengua i en unes altres.

Supose que els molts lectors que ja ha tingut Jo confesso llegireu açò mentre féu cabotades d’aprovació. Els altres es preguntareu si hi ha per a tant. Trobe que sí. Tot i fer tard, aquest llibre havia de formar part de les entrades del blog explicant, precisament, algunes de les raons que, al meu parer, expliquen la qualitat de l’obra.

De primeres, la seua descomunal ambició literària. I, més que això, la concreció, la forma d’arrodonir el repte, de contar una història que abasta vora un centenar de personatges i uns quants segles (sensacional el mcguffin del violí i la seua història), amb una originalitat, un pols narratiu i una precisió a l’hora de tancar i relacionar tots els fronts oberts absolutament magistrals. La creació i la gestió dels personatges és també un punt destacable que fa àvida la lectura del seu miler de pàgines.

Tècnicament, a més a més, Jo confesso és una novel·la enorme, inabastable. En ella, Cabré depura experiments previs com ara barrejar diferents veus narratives en els mateixos paràgrafs. O, fins i tot, eixos temporals diferents, amb salts sobtats en la mateixa línia, que l’autor corona amb un parell de fragments memorables on les històries s’intercanvien i es trepitgen de forma aparentment desastrada. Aparentment. Fer tot això sense que trontolle la narració és terreny vedat a una ment privilegiada.

No content amb aquesta hercúlia construcció, Jo confesso també és una novel·la de pensament, de reflexió, que nia en qüestions transcendents, com ara el paper del mal al llarg de la història, amb erudició i una ingent documentació, però de forma perfectament encaixada i soldada a la narració, no a l’estil prou estés de parèntesi pedantesc i no massa justificat.

Finalment, perquè teniu a la xarxa multitud d’opinions més autoritzades (servisca aquest comentari com a ganxo), hi ha un aspecte que ha passat gairebé desapercebut però que a mi, personalment, m’ha resultat encisador de la novel·la: la introducció de l’humor, en una versió evidentment fina, com a descongestionant de la narració o com a element enriquidor, tant se val. Un d’aquells llibres que justifica el qualificatiu solemne de “novel·la total”. No tornarem a fer-lo gastar en una bona temporada.

sotalacreueta.blogspot.com.es

Quant a xavieraliaga

Periodista independent i escriptor, amb dues novel·les publicades, "Si no ho dic, rebente" i "Els neons de Sodoma". També faig tertúlies de ràdio i televisió, guions i gestió de comunicació.