Quan vaig llegir La Metamorfosi de Frank Kafka, em va semblar una gran obra. En aquesta, el protagonista, Gregor Samsa, un bon dia es desperta convertit en un gran insecte. No cal ni dir que aquesta transformació li canvia la vida, a ell i als del ser entorn.
El que ha passat des de la Manifestació (“manifa” per al director de El Mundo), per la Independència del darrer 11 de setembre m’ha recordat aquesta novel·la.
Bé pot semblar que partits polítics, institucions i algunes persones, han patit una Metamorfosi tant o més profunda que la del pobre Gregor. Veiem-ne alguns casos:
La Corona
El Rei s’ha convertit en Blocaire.
La carta d’ahir va estar una oportunitat perduda per quedar-se callat. No fa gaire ell mateix li deia a un altre cap d’Estat “porque no te callas”.
Fins ara matava animals indefensos, ara també mata oportunitats històriques.
CDC
Certament aquest partit porta en el seu programa la transició nacional. Ara bé, ningú dubta que malgrat això, abans de la Diada tampoc en tenien molta presa.
El President Mas ha passat de parlar del pacte fiscal a parlar d’Estat Propi. Ha passat del doble llenguatge a dir el mateix a Barcelona, que a Madrid, que als Empresaris.
UDC
Duran ha passat de dir que no aniria a la manifestació, a anar-hi. De dir que la prioritat és el pacte fiscal, ha dir que ells també porten en el seu programa la transició nacional.
De moment segueixen defensant un Estat Confederal, però també han declarat que l´’unica condició que hi posarien a l’Estat Propi és que no es tranques la cohesió social.
PPC
Han llegit el canvi de CiU com una oportunitat. Creuen que hi haurà eleccions anticipades i que poden pescar “en rio revuelto”. Ja es veuen com segona força política de Catalunya.
Pel demés, el discurs és el de sempre però més radicalitzat. Segueixen amb la cantinela de la Constitució i de que els únics nacionalistes del món són els demés, ells no ho són.
En els darrers dies s’han dedicat a llençar missatges que persegueixen causar por.
C’s
Aposten, com el PP, per la “unidad indisoluble de España”. Segons diuen, si hi hagués un Referèndum, haurien de participar tots els espanyols. Igual que li varen dir a Ibarretxe.
ICV
Defensen com pocs el Dret a Decidir dels Pobles. La seva aposta és per un Estat, com a molt, Confederal.
Així i tot, reconeixen que arribat el moment és el poble el que decideix el tipus d’Estat en el qual vol viure.
ERC
Se senten recolzats com mai. Senten que el seu Projecte Nacional té possibilitats reals.
Collaran les torques a CiU per a que no afluixi en el camí emprès.
SI
Si el Govern persisteix en el camí emprès, Solidaritat els farà costat de manera incondicional. Voldran però, com ERC, cremar etapes a una major velocitat que CiU.
PSC
Ha estat dels més impactats. El seu grau de Metamorfosi és molt profund, tant com el seu nivell de caos.
Han passat de dir que la manifestació no era per demanar la Independència, a dir que la direcció no hi aniria, però que alliberaven als membres del partit que hi volguessin anar (de veritat que els han de donar permís?).
Ara han dit que volen recuperar l’Estatut que els seus del PSOE van ajudar a escapçar (recordeu allò del ribot oi!). La darrera ha estat voler tornar convèncer Espanya de que ha de ser Federal (el primer que han d’aconseguir és convèncer el PSOE d’això).
Més encara, ahir, Pere Navarro, va apostar per l’Estat Federal Asimètric. Però, per defensar això, ells mateixos, no van fer fora en Pasqual Maragall?
Quin serà el proper pas del PSC?
Sabem que els canvis demanen temps per pair-los, per madurar-los. Després ve el temps del debat, de la confrontació d’arguments i de les idees.
Des de la Diada, els rellotges han anat a una altra velocitat, s’han accelerat, d’altra manera no podria haver passat tot això en només una setmana.
Això és apassionant!
Tomàs Ramos
Andròmina semiorgànica arribada de l'espai exterior per conèixer-vos millor. Interessat en tot. He d'omplir la meva base de dades.
Des de la Mediterrània 
El clam d’independència va ser unànime a la manifestació de l’11 dels corrents. Però en pocs dies, les forces a l’ombra afins al partit del govern, estan maldant, burjant i incrustant a la societat només dues paraules: Pacte Fiscal o l’altre Estat Propi. No Senyors, el clam de la manifestació només era un i unívoc: INDEPENDÈNCIA, paraula que sembla que l’Hble. Mas, no sàpiga pronunciar, ni ell, ni cap dels agents torpediners que ha enviat a tots els medis de comunicació de casa nostra i de l’estranger, perquè a TV3 i per descomptat a cal Súper Cuni, sibil·linament hom està en contra de la independència. És natural en certa manera, són els manats, els qui obeeixen l’amo: grup godó, vanguardia, abertis, ferrovial, etc. etc. El pas més perillós que se’ns està ara atansant, són les probables eleccions anticipades, en les quals si malauradament CiU revalida la seva majoria còmoda, ens haurem de menjar la independència amb patates bullides. El dret a decidir, decidir què ??, l’estat propi, quin abast té ?? és el perill que està planant sobre els nostres caps.
No soc de CiU, però la frase Estat Propi no em fa desconfiar, com si sembla que et passa en a tu. Certament, Independència és un terme molt clar i tothom l’entén. En aquest sentit Estat Propi no és tant transparent.
Crec que el camí cap a la Independència que em de fer ha de ser impecable, des del punt de vista democràtic, i que tant des de dins, com des de fora mai ningú ens pugui retreure res.
Així, un Referèndum i/o unes Eleccions Plebiscitàries són imprescindibles.
El més important, serà comprovar com seran els Programes Electorals dels diferents partits. Els programes han de ser nítids i inequívocs en referència a la Independència, en aquest sentit els i les votants sabran a què atenir-se. En aquest sentit també, el resultat serà un Plebiscit.
Estic veient en aquests moments que la Plaça Sant Jaume està plena de persones clamant la Independència. Sense cap mena de dubte estem vivim moments històrics.
Veurem en què queda al final aquesta metamorfosi tot just iniciada dels partits polítics com a conseqüència del reclam inequívoc d’independència del poble català. Uns es sabran adaptar i posar-se al davant d’aquest moviment i altres es quedaran enrere.
He llegit i he escoltat de tot en aquest escassos 9 dies des de la Diada. Ningú, hores d’ara, pot saber què passarà en el termini del proper anys, però comencen a tenir-en pistes.
Hem de fer les coses molt bé i de la manera més democràtica possible, el món ens mira i volem que el món no ens doni l’esquena, per tant ho hem de fer bé.
Hi ha gent de molta vàlua implicada i compten amb el recolzament de la immensa majoria, aquests dos factors me donen molta confiança.
Per contra, tenim a una bona part d’Espanya d’esquena (cosa que no és nova i que no ens ha de sorprendre).
Trobo a faltar els comentaris a favor i en contra d’allò que sempre se n’ha dit “els intel·lectuals d’esquerra espanyols”. Estan callats per voluntat pròpia? No tenen opinió sobre el tema? Temen expressar el que pensen? S’estan autocensurant? Tenen por?
Soc dels que pensa que pot sortir bé, sense deixar de pensar que el camí és difícil. Ara bé, Europa fa 20 anys no era ni molt menys com és ara, per tant, perquè no hi poden haver més canvis, sobretot si aquest venen per la via pacífica i democràtica?
Amic Oriol, penso que tens raó, més quan dius “què en queda d’aquesta metamorfòsi tot just iniciada pels partits polítics”. Aquest és el handicap que sempre hem tingut. No podem deixar de banda que els partits, tots sense excepció, mai no han escoltat el poble. Totes les seves politiqueries han estat partitocràticament interessades. Llavors aquesta mancança d’ideologia social, ignorant de forma immoral i indecent que és el poble qui els ha posat on són, ara també i per interès, poden traure’s sense cap mena de pudor la camisa bruta que porten per una altra de més neta, la qual no vol dir que a la mateixa hi portin l’etiqueta o la marca que digui DIGNITAT.
Diuen que és de savis rectificar, i si rectifiquen en el sentit de treballar de debò per a l’assoliment de la independència, com el poble els reclama, no seré jo qui els critiqui per haver mantingut la posició contrària en el passat.