Records a la romana

Sempre m’han agradat els calamars a la romana. Desconec l’origen de l’expressió i si realment el seu origen és romà, cosa que sí que m’inclino a pensar donada la meva predilecció per tot el que està relacionat amb el vast i immillorable Imperi Romà, lamentablement desaparegut, del qual en sóc ciutadà inqüestionable.

Fa uns anys, bastants, vaig viatjar per primera vegada a Grècia, amb cotxe, amb els meus amics i la meva nòvia, en un estiu en què ens volíem alliberar del món i experimentar no sé ben bé què. El viatge va ser llarg, semblava com si anéssim a Ítaca esperonats pels cants de Lluís Llach, llavors en plena efervescència.

Al viatge ens va passar de tot però recordo que en arribar per primer cop a terres gregues després de cartografiar tota Iugoslàvia a la recerca de tallers on reparar el meu SEAT 127 de dubtosa funcionalitat, vàrem parar en un restaurant a peu de carretera amb unes magnífiques vistes de la mar de Salònica.

Cap de nosaltres no parlava grec i al restaurant, lluny de les rutes turístiques habituals, ningú no parlava cap de les llengües que coneixíem nosaltres. En aquells anys jo estudiava traducció i interpretació i els meus companys em feien servir d’intèrpret de tot. Suposaven que un intèrpret ha de saber interpretar, sigui com sigui.

Teníem gana i quan ens varen donar la carta redactada en un impecable grec totalment incomprensible per nosaltres, els meus companys, empesos per la gana, em varen començar a dictar el que volien de primer plat, de segon etc. Les peticions eren calamars a la romana, lluç a la romana, unes gambes amb allada i tot una col·lecció de plats senzill d’explicar quan no coneixes la llengua.

Evidentment no en tenia ni puta idea de com es deia tot això en grec i al nostre llibret de frases fetes que només deia bon dia en grec, kalimera, no ens va servir de gran cosa. L’hospitalitat hel·lènica ens va acabar duent a la cuina on vàrem poder senyalar amb el dit els plats que volíem i els calamars a la romana que vàrem menjar aquell dia de fa trenta-quatre anys en aquell petit restaurant amb una calor infernal i ben regats amb un vinet fresc de retzina, encara els recordo com un dels millors de tota la mediterrània.

A Vic, hi havia un restaurant molt conegut, Ca l’U. Bé, encara hi és però han canviat d’ubicació fa uns anys. Amb els meus pares hi anava de petit a menjar els diumenges (no tots) i hi menjàvem, entre altres coses, uns calamars a la romana excel·lents. Quan vaig tenir més edat (no diré quina, que potser em detindrien els mossos o l’SGAE) , podia beure una copeta de vi blanc d’Alella i hi tirava dins el tall de llimona amb què havia amanit els calamars esplèndids, i recordo que la combinació era perfecta.

Em sobtava d’aquell Ca l’U l’immens menjador interior, les taules apinyades, la sensació d’anar per feina, l’excel·lent menjar i els cambrers lletjos sense excepció, però extraordinàriament eficaços. A Ca l’U es menjava molt correctament, amb preus molt correctes, i amb celeritat en un entorn interior i depriment de parets de pintura esmaltada, d’aquella que sembla que sempre estigui molla, aquella que ja no es posa actualment enlloc.

No he anat encara a la nova seu de Ca l’U però diuen que els calamarsos a la romana clàssics han desaparegut de la seva carta que ara tendeix a les noves cuines de destrucció massiva.

No sabria dir quins dels dos plats de calamars a la romana eren millors, si els del petit restaurant a les envistes de Salònica o els de Ca l’U a Vic quan era molt a prop del Temple Romà.

Per cert, a Roma no tenen ni puta idea de què són els calamars a la romana.

Que els calamars us siguin propicis!

 

blogger des de petit però ho vaig descobrir de gran

Tagged with: ,
Arxivat a Cultura i Societat
10 comments on “Records a la romana
  1. Oriol López ha dit:

    Cert, ni els romans saben què dimonis és això dels calamars a la romana, ni els russos saben què diantre és això que anomenem ensalada russa.

  2. Maria Boix ha dit:

    A França tampoc saben què és la truita a la francesa. Invencions Made In Spain!

    Jo feia uns calamars a la romana boníssims quan cuinava per a la família, des que visc sola, no em queden bé, he deixat de fer-ne, això sí, no eren com els de la foto, eren tipus bunyol, per llepar-se’n els dits. No sé per què, molts plats, cuinats per a una persona no surten bé. Com es fa perquè quedin grocs?

    • Sophia Blasco ha dit:

      Cuinar per a qui t’estimes dóna uns altres resultats.
      Maria, ens pots convidar un dia a delectar-nos amb aquests deliciosos calamars, què et sembla?

  3. jordicaballeria ha dit:

    Els bunyols no m’acaben d’agradar, i malgrat que al meu pare la fruita que més li agrada és el braç de gitano, les postres en general les detesto. Espero que els bunyols us quedin bons i us siguin propicis.

  4. jordicaballeria ha dit:

    Igualment!

  5. Maria Boix ha dit:

    El problema amb els calamars és que, des de 1998 que no n’he fet i no sé què sortiria. Això sí, Jordi, com que la massa no porta sucre, al contrari, porta una mica de sal, hi ha hagut gent que se’ls ha menjat sense sucre, de fet, quan els faig, sempre en menjo algun (per comprovar si són bons, hehe) i no porta sucre i també estan boníssims.

    Bon Any a tots! Gràcies per les bones estones que em feu passar.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: