Records a la romana

Sempre m’han agradat els calamars a la romana. Desconec l’origen de l’expressió i si realment el seu origen és romà, cosa que sí que m’inclino a pensar donada la meva predilecció per tot el que està relacionat amb el vast i immillorable Imperi Romà, lamentablement desaparegut, del qual en sóc ciutadà inqüestionable.

Fa uns anys, bastants, vaig viatjar per primera vegada a Grècia, amb cotxe, amb els meus amics i la meva nòvia, en un estiu en què ens volíem alliberar del món i experimentar no sé ben bé què. El viatge va ser llarg, semblava com si anéssim a Ítaca esperonats pels cants de Lluís Llach, llavors en plena efervescència.

Al viatge ens va passar de tot però recordo que en arribar per primer cop a terres gregues després de cartografiar tota Iugoslàvia a la recerca de tallers on reparar el meu SEAT 127 de dubtosa funcionalitat, vàrem parar en un restaurant a peu de carretera amb unes magnífiques vistes de la mar de Salònica.

Cap de nosaltres no parlava grec i al restaurant, lluny de les rutes turístiques habituals, ningú no parlava cap de les llengües que coneixíem nosaltres. En aquells anys jo estudiava traducció i interpretació i els meus companys em feien servir d’intèrpret de tot. Suposaven que un intèrpret ha de saber interpretar, sigui com sigui.

Teníem gana i quan ens varen donar la carta redactada en un impecable grec totalment incomprensible per nosaltres, els meus companys, empesos per la gana, em varen començar a dictar el que volien de primer plat, de segon etc. Les peticions eren calamars a la romana, lluç a la romana, unes gambes amb allada i tot una col·lecció de plats senzill d’explicar quan no coneixes la llengua.

Evidentment no en tenia ni puta idea de com es deia tot això en grec i al nostre llibret de frases fetes que només deia bon dia en grec, kalimera, no ens va servir de gran cosa. L’hospitalitat hel·lènica ens va acabar duent a la cuina on vàrem poder senyalar amb el dit els plats que volíem i els calamars a la romana que vàrem menjar aquell dia de fa trenta-quatre anys en aquell petit restaurant amb una calor infernal i ben regats amb un vinet fresc de retzina, encara els recordo com un dels millors de tota la mediterrània.

A Vic, hi havia un restaurant molt conegut, Ca l’U. Bé, encara hi és però han canviat d’ubicació fa uns anys. Amb els meus pares hi anava de petit a menjar els diumenges (no tots) i hi menjàvem, entre altres coses, uns calamars a la romana excel·lents. Quan vaig tenir més edat (no diré quina, que potser em detindrien els mossos o l’SGAE) , podia beure una copeta de vi blanc d’Alella i hi tirava dins el tall de llimona amb què havia amanit els calamars esplèndids, i recordo que la combinació era perfecta.

Em sobtava d’aquell Ca l’U l’immens menjador interior, les taules apinyades, la sensació d’anar per feina, l’excel·lent menjar i els cambrers lletjos sense excepció, però extraordinàriament eficaços. A Ca l’U es menjava molt correctament, amb preus molt correctes, i amb celeritat en un entorn interior i depriment de parets de pintura esmaltada, d’aquella que sembla que sempre estigui molla, aquella que ja no es posa actualment enlloc.

No he anat encara a la nova seu de Ca l’U però diuen que els calamarsos a la romana clàssics han desaparegut de la seva carta que ara tendeix a les noves cuines de destrucció massiva.

No sabria dir quins dels dos plats de calamars a la romana eren millors, si els del petit restaurant a les envistes de Salònica o els de Ca l’U a Vic quan era molt a prop del Temple Romà.

Per cert, a Roma no tenen ni puta idea de què són els calamars a la romana.

Que els calamars us siguin propicis!