Lluitant darrera d’una barricada de cavalls morts (Barcelona, 1936), fotografia d’Agustí Centelles penjada per “Recuerdos de Pandora” al Flickr
En Pere Calders (1912-1994), que pel seu ofici de dibuixant va estar destinat a la secció de cartografia de l’exèrcit de la República, tenia molt clar per què a la Guerra civil espanyola (1936-1939) el feixisme va vèncer la democràcia:
“Un dels motius més clars fou que la guerra és un afer de professionals i la República -atacada pels tècnics de les armes- era un exèrcit d’aficionats, format amb penes i treballs i en ple conflicte, mentre ens havíem de defensar desesperadament. […] A això cal afegir-hi una situació internacional que ens era desfavorable, amb unes democràcies a Europa més preocupades d’evitar que Hitler s’excités més que no pas d’ajudar la República espanyola. Érem peons experimentals en un gran joc de preparació (per part del nazisme) de la Segona Guerra mundial, amb episodis tan deplorables com el pacte germano-soviètic. Avui s’admet generalment que Hitler no es volgué llançar a l’aventura bèl·lica sense tenir una Espanya si no aliada del tot, amiga, i una URSS quieta de moment. De manera significativa, l’any 1939 és el de l’acabament de la nostra guerra i el del començament de la Segona Guerra mundial.”
El text anterior de Pere Calders correspon a dos fragments del seu article Per què vam perdre la guerra, publicat a la secció Temps era temps de L’Avenç, secció de recuperació de la memòria històrica que es va mantenir del 1977 al 1985. Amb posterioritat, el 2009, L’Avenç va publicar al llibre Temps era temps. Records de mig segle (1931-1975) alguns dels articles de l’esmentada secció, entre els quals el citat.
Oriol López
M'agrada llegir i el món de la tecnologia
Des de la Mediterrània 
En una època que els totalitarismes, independent del seu signe, estaven en ascens a Europa, les democràcies van intentar fins l’últim moment no enfrontar-s’hi, i això va permetre que Hitler anés reforçant el seu poder militar, van deixar que el monstre creixés fins que va ser massa gros. A Hitler li van permetre que ocupés la zona desmilitaritzada del Rin i s’annexionés Àustria i Txecoslovàquia sense fer res més que llançar advertències. Li van tolerar que construís una Armada i que desenvolupés un força aèria, i que augmentés i armés l’exèrcit pel damunt del que permetien les restriccions imposades després de Versalles.
I, al final, no els va quedar més remei que enfrontar-s’hi, però massa tard. Quantes vides es podien haver salvat aturant-ho a temps!
Això hauria suposat declarar la guerra a Alemanya, per exemple l’any 34.
Seria el cas dels tirans actuals. Les democràcies han d’atacar països amb règims totalitaris davant la possibilitat que s’acabin convertint en una amenaça?. Per exemple, l’Iran, hauria, Occident d’atacar l’Iran abans que el programa de míssils de llarg abast tingui capacitat real per atacar ciutats europees?
No sóc partidari de les “guerres preventives”. Acaben patint-les sobretot la població civil, els qui tenen menys responsabilitat en tot l’assumpte. Quan, en el meu comentari, parlava “enfrontar-s’hi” no pensava en la via militar, sinó d’actuar a temps per evitar la via militar.
Per això he posat un exemple actual. Un país que desenvolupa els mitjans per atacar els seus veïns, se l’ha d’aturar abans que hagi pogut desenvolupar tot el poder, convertint-nos nosaltres en els agressors, o hem de deixar que desenvolupi aquest poder militar i decideixi usar-lo?. En aquesta segona opció que és la que va usar-se en el cas de l’Alemanya nazi té grans riscos. Però si ens situem en aquell període s’ha de dir que després de la Gran Guerra, els països europeus democràtics tenien una opinió pública oposada a la guerra. La Gran Guerra havia de ser la guerra que havia d’acabar amb totes les guerres, ja sabem que això no va ser així.
I de fet, tampoc la Segona Guerra Mundial ha acabat amb els conflictes armats, ans al contrari, des del final de la SGM quasi no hi ha hagut cap període que no hi hagués una guerra en alguna banda del Món. Únicament hem guanyat en un punt, sembla que les guerres entre Gran Bretanya, França i Alemanya ja s’han acabat per (quasi) sempre.
No crec que s’hagi d’atacar “preventivament” ningú, però crec que, si un país ataca, com va fer Alemanya, al primer atac, els altres no s’ho poden estar mirant des de la distància, com van fer quan va atacar la República espanyola, aliat amb Franco. La resposta no s’havia de donar abans que Alemanya agredís, però sí a la primera agressió, que li hauria d’haver costat tan cara que no se li hagués tornat a acudir repetir-la. I això no es va fer.
Fa anys vaig veure reportatges a TV3, va ser una VERGONYA tot el que va passar!
I tant, i alguns dels culpables i els seus hereus encara remenen les cireres.
Quina mena de país permet que tot aquell horror quedés sense càstig? Per què el feixisme no està prohibit? (Amb perdó) com pot ser, la població, tan estúpida i inconscient de posar-los al capdavant del país? No tenen memòria? No ho entenc i ho paguem TOTS!
Un que no només no va fer neteja sinó que va permetre que els responsables de tot aquell horror continuessin controlant totes les estructures del poder.
I, com que el crim ha quedat impune, per això, de tant en tant, els hereus dels criminals amenacen tranquil·lament amb repetir-lo.
Doncs quin fàstic de país, del tercer món, va passar al primer món i ara va directe al tercer món. Quin negoci!
Sí, fa venir esgarrifances de pertànyer a un estat on passen aquestes coses.
Espero i desitjo que puguem marxar aviat, em repugna i condemno tot el que estan fent… i això només comença…
Jo també he sentit dir a gent que ho va viure que a la zona republicana hi havien moltes disputes internes entre partits i faccions i a l’altra banda tots anaven a la una.
Us sona d’alguna cosa això amb la situació política actual ? No n’aprendrem mai ?
Jo crec que no es va fer pitjor a la zona republicana que a la feixista. La diferència fonamental està, crec jo, en el que deia en Pere Calders al text que cito en aquesta entrada. Que hem d’anar més tot a la una, estic totalment d’acord amb tu.