Però Alí Bei no era de la fusta amb què es fan els llits de matrimoni, sinó de la que els mestres d’aixa fan servir per construir els vaixells que mai no s’aturen.
Amb aquesta frase resumia en Nicolau M. Rubió i Tudurí al seu prefaci a l’edició catalana de 1932 dels Viatges d’Alí Bei el tarannà de Domènec Badia (1767-1822), espia?, arabista i aventurer d’origen català que, adoptant la personalitat fictícia d’Alí Bei l’Abbàsida, fill d’Othman Bei, príncep dels abbàssides, va emprendre un viatge pel món musulmà de l’època, que ens relata a la seva crònica de viatge.
Publicà el seu relat en francès a París el 1814 amb el títol “Voyages d’Alí Bey el abbasi en Afrique et en Asie pendant les annés 1803, 1804, 1805, 1806 et 1807”. La primera edició en català de què es té constància data del 1888.
Aquests dies n’estic llegint l’edició que en va fer Llibres de l’Índex el 2005, a la qual correspon la imatge de la portada del llibre que acompanya aquesta entrada. És una lectura que dóna noticia de diversos aspectes del món musulmà de principis del segle XIX i que paga molt la pena, però que cal fer amb un cert esperit crític, ja que Domènec Badia, tot i els sus coneixements de l’islam i del món àrab, era un foraster que compartia molts dels prejudicis propis d’un catòlic europeu de l’època.
Oriol López
M'agrada llegir i el món de la tecnologia
Des de la Mediterrània 
Alí Bey, igualment, l’hem de revaloritzar com el nostre Lawrence d’Aràbia.
Sí, jo crec que no té entre nosaltres el reconeixement que mereix, més enllà d’accions puntuals com la d’haver-li dedicat un carrer a Barcelona. Gràcies per comentar, Albert.