Renúncia per responsabilitat?

La diplomàcia és l’art de saber conduir les relacions entre estats, entre institucions o entre governs. Però en general també s’empra el terme com a sinònim de tacte o d’habilitat en tot tipus de relació. És una manera de dir les coses subtilment perquè ningú pugui sentir-se ferit ni menystingut, i que fins i tot els retrets quedin dissimulats en un formulari de bones maneres. La diplomàcia és necessària en moltes situacions, i no només en la política d’estats, però portada a l’extrem pot esdevenir del tot inútil perquè, enmig de tanta faramalla formal, no s’aconsegueix fer arribar el missatge a l’interessat.

És el que sembla que està fent la majoria dels mitjans de comunicació i de personalitats rellevants de tots els àmbits que s’han manifestat a rel de la renúncia del Papa Benet XVI. D’entrada, em sembla exagerat el relleu que se li ha donat al fet en sí, per més que es tracti del cap espiritual de molts milions de persones, donat que la incidència real en la nostra societat és molt minsa. Igual com passa quan es mor algú, moment en què tots acostumem a exercir la diplomàcia, tothom s’ha abocat en elogis a aquest Papa, tant per la seva gestió com a Pontífex com per la decisió presa de deixar el càrrec. L’Església, no pas per casualitat, utilitza sempre un llenguatge pompós, ambigu, gairebé eteri, com a expressió màxima de la diplomàcia més inútil que no acaba de dir res. I si algú vol resumir tots aquests anys de pontificat, li costarà fer-ne cap concreció, i segurament no podrà evitar fer al•lusió que ha estat en aquest període que s’ha destapat tot el tema de la pederàstia que ell mateix havia procurat encobrir abans d’arribar a posar-se la tiara. No s’ha avançat gens en temes com la presència de la dona al sí de l’Església i ben poc en el que s’anomena diàleg interreligiós, amb relliscada de benet XVI inclosa que podia haver exaltat les comunitats musulmanes.

La tradició de l’Església era que els papes no renunciaven mai i es mantenien al càrrec fins a la mort; el cas de l’anterior Papa va arribar a extrems de patetisme gairebé inhumà. Ara resulta que tothom es desfà en elogis perquè Benet XVI ha entès que no podia continuar exercint de Cap de l’Església catòlica si no es trobava en plenes facultats físiques. Alguns parlen d’un gran exercici de responsabilitat i de generositat, el que equival a dir que els anteriors, i especialment Joan Pau II, havia fet exactament el contrari. Diplomàticament, la majoria passen per alt que la seva renúncia deu tenir molt més a veure en els escàndols interns del Vaticà, en les conxorxes i intrigues entre la cúria cardenalícia, de la qual en va sorgir només una punta l’afer de les filtracions del seu majordom. Amb tanta diplomàcia informativa, ningú ens explica realment per què Benet XVI s’ha vist forçat a la renúncia.

Josep Romeu
http://blocdejosepromeu.blogspot.com

Arxivat a Cultura i Societat
2 comments on “Renúncia per responsabilitat?
  1. ramonpitroig ha dit:

    Realment la diplomàcia serveix per amagar o diluir la veritat i és el poder de la mentida. Jo entenc que de fet és perversió del llenguatge que permet als poders o a qui sigui anar tirant i reconvertir les coses als seus interessos. El tema papal no m’interessa en absolut però serveix com a exemple i realment la gent d’església són autèntics mestres en la matèria. M’interessa molt per exemple, un model actual que és plenament invers: l’Ada Colau i la PAH. Fixem-nos en els esforços que es van fer a la sessió del Congrés i al Gran Debate de Tele5 per fer-la desdir de la paraula CRIMINALS. Realment les paraules contundents, el llenguatge real molesta moltíssim perquè és realment revolucionari. Simplement “dir les coses pel seu nom”… ostres, que curiós. Recuperem CRIM, CRIMINAL, XORIÇ, ESTAFA…

  2. Oriol López ha dit:

    Desconec els motius reals de la renúncia del Papa, però crec que deu de ser més aviat per algun assumpte fosc que no pas per un tema d’exhauriment físic; d’exhauriment físic potser també n’hi ha, però segurament com a conseqüència i no pas com a causa.

    Pel que fa al comentari del Ramon, jo també crec que dir les coses pel seu nom, educadament, però pel seu nom, és revolucionari.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: