Leon Marshall és interessat en la biogeografia dels organismes pol·linitzadors, particularment les abelles. En la biogeografia les illes són considerades un autèntic laboratori de biodiversitat, especialment si pensem en les espècies endèmiques de cada illa o arxipèlag. Marshall és el primer autor d’un article publicat ahir a la revista Nature en el qual presenten una llista d’espècies insulars d’abelles: 4147 espècies en 305 illes. Les xifres ens mostren que les illes, que són el 6% de la superfície emergida, acullen el 20% de les espècies conegudes d’abelles. De les 4147 espècies insulars d’abelles, el 42% són endemismes: és a dir que el 8% de les espècies conegudes són restringides a una illa o arxipèlag. La riquesa en espècies d’abelles assoleix el màxim a latituds mitjanes, si més no a l’hemisferi nord, tant pel que fa als continents com a les illes. Com més gran és una illa i més propera és al continent, major és la riquesa en espècies nadiues d’abelles. Aquesta relació entre àrea i diversitat és especialment marcada en el bioma mediterrani. Val a dir que els ecosistemes mediterranis presenten una biodiversitat d’abelles desproporcionadament gran a la biodiversitat de plantes amb flor. De tota manera, el nombre d’espècies endèmiques d’abelles és més elevat en les grans illes tropicals, com ara Madagascar, Malèsia, o Hawaii. A Hawaii hi ha hagut una gran radiació del subgènere Hylaeus (Nesoprosopis). Marshall et al. volen emprar totes aquestes dades en el disseny de plans globals de conservació d’abelles i en plans insulars de conservació d’insectes endèmics.
//embedr.flickr.com/assets/client-code.js
La biogeografia de les illes
Molt del coneixement biogeogràfic (macroecologia, evolució, ecologia de comunitats, conservació d’espècies) s’ha forjat en les illes, particularment en les més remotes. L’isolament geogràfic és una barrera a la colonització i això ha conduït a l’evolució d’una biota altament endèmica.
La biogeografia d’insectes es troba menys desenvolupada que la biogeografia d’aus, mamífers o plantes vasculars. Existeixen iniciatives com la Global Ant Biodiversity Informatics (GABI), les llistes de distribucions de mosquits o les d’escarabats invasors d’illes.
Quan pensem en abelles ens ve al cap l’Apis mellifera, però hi ha unes 21.000 espècies descrites d’abelles. Les abelles són importants pol·linitzadors per a la flora silvestre i per als cultius. En els continents, els pics de diversitat d’abelles s’assoleixen, d’una banda, en regions de latituds mitjanes estacionalment eixutes (‘clima mediterrani’) i, de l’altra, en hàbitats desèrtics i montans adjacents. Això és insòlit, ja que en la majoria de grups animals i vegetals el pic de biodiversitat s’assoleix en els tròpics.
En la biogeografia de les abelles insulars una primera qüestió és la de la colonització. Les abelles molt petites són més fàcilment transportades a gran distància per vents. Les abelles que fan niu en la fusta poden veure’s arrossegades per la deriva.
Els estudis filogenètics han permès entendre alguns processos de colonització. En el període neogen (fa 23-2,6 milions d’anys), alguns llinatges d’abelles colonitzaren noves regions saltant braços d’aigua. Les famílies Apidae, Megachilidae i Halictidae arribaren a Austràlia a través de l’Arxipèlag Indomalai. Bescanvis semblants hi hagueren entre l’Amèrica del Nord i l’Amèrica del Sud a través dels arxipèlags que eventualment es fondrien en l’actual Amèrica Central.
La paleogeografia també explica distribucions limitades com la de la tribu Apidae Meliponini, restringida a Indomalaia arran de la fragmentació de Gondwana.
De les 542 espècies d’abelles llistades per la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (IUCN), 240 són presents en illes, de les quals 68 són endemismes insulars. De les 542 espècies llistades, 26 són espècies amenaçades.
De les espècies d’abelles amenaçades segons les llistes federals dels Estats Units, la majoria són abelles endèmiques de Hawaii.
La distribució global d’abelles en illes
Marshall et al. ens ofereixen una base de dades de 11.065 entrades úniques de combinacions d’illa i d’espècie nadiu d’abella. Això es correspon a 4128 espècies nadius i a 305 illes. Així doncs, vora un 20% de les 21.000 espècies conegudes d’abelles són espècies amb poblacions insulars nadiues. D’aquestes 4128 espècies, 1742 (un 42% de les insulars i un 8% de les totals) resideixen exclusivament en illes.
A tall comparatiu, el 21% de les espècies de plantes vasculars són endemismes insulars i el 14,5% són endemismes d’una sola illa. El 17% des les espècies de rosegadors són endemismes insulars. En qualsevol cas, les illes suposen únicament el 5-6% de les terres emergides.
No totes les poblacions insulars d’abelles són nadiues. Marshall et al. han identificat 54 espècies d’abelles que han estat introduïdes en 143 illes. Apis mellifera encapçala la llista, en haver estat introduïda a 127 illes. Les invasions antropogèniques d’abelles constitueixen una amenaça per a les espècies nadiues.
La major riquesa en espècies d’abelles s’assoleix al Reialme Paleàrtic Occidental. A les illes indoamalaies es registres 466 espècies endèmiques insulars, i a les illes d’Australàsia 443.
És en el bioma mediterrani on trobem més riquesa d’espècies. A Sicília (25.000 km2) hi ha 636 espècies. A Xipre (9.300 km2) n’hi ha 384. Cal distingir una illa propera al continent com és Sicília, d’una illa oceànica com és Xipre.
A les illes orientals de l’Egeu (5000 km2) hi ha 589 espècies, entre les quals dominen les espècies continentals.
El nombre d’espècies d’abelles endèmiques a les illes mediterrànies és limitat, per bé que a Creta n’hi ha 14 i a Xipre, 23.
Tenerife (2000 km2), una illa oceànic d’origen volcànic i de clima mediterrani, acull 57 espècies d’abelles. Globalment, a les Illes Canàries (5400 km2) hi ha 128 espècies nadiues d’abelles, de les quals 57 són endèmiques.
Les illes tropicals, comparades amb les illes mediterrànies, presenten una menor riques d’espècies nadiues d’abelles, però allà el nivell d’endemisme és superior. A Nova Guinea hi ha 284 espècies, de les quals 210 (73%) són endèmiques. A les illes Moluques (34.000 km2) hi ha 102 espècies nadiues d’abelles, de les quals 62 (61%) són endèmiques: a Seram (18.000 km2) hi ha 87 espècies d’abelles (la xifra més alta per a una illa tropical oceànica).
Al Neotròpic, l’illa d’Hispaniola acull 66 espècies d’abelles.
Al Neàrtic, les Illes del Canal de Califòrnia (910 km2 hi ha 154 espècies d’abelles, de les quals tan sols un 5% són endèmiques.
A l’Afrotròpic, Madagascar acull 226 espècies d’abelles, de les quals 201 (89%) són endèmiques.
A les illes de Hawaii (17.000 km2) hi ha 65 espècies nadiues d’abelles silvestres, pertanyents totes elles a un sol llinatge endèmic de Hylaeus (Nesoprosopis).
En general, la riquesa d’espècies insulars d’abelles assoleix un pic en latituds mitjanes de l’Hemisferi Nord, tal com passa amb les espècies continentals. Així les abelles difereixen de les formigues, la major diversitat de les quals s’assoleix als tròpics.
L’asimetria entre els hemisferis nord i sud és explicable per la distribució de masses terrestres. L’hemisferi sud conté poques illes de clima mediterrani.
Hom assumeix que les primeres abelles aparegueren en ambients àrids de la Gondwana Occidental fa un 70 milions d’anys. En aquestes regions la precipitació era limitada però regular. Després d’un episodi de pluges es produïa una florida intensa. Això promogué una sincronia temporal entre els períodes de vol de les primeres abelles i els dels recursos florals, amb la consegüent especialització. Tot plegat afavoria l’especiació local en zones de clima més o menys mediterrani.
Factors predictius de la riquesa d’abelles insulars
La teoria de MacArthur i Wilson de la biogeografia d’illes estableix una sèrie de factors predictius de la biodiversitat insular. Les dades de Marshall et al. hi encaixen força. El 66% de la variança en la riquesa específica d’abelles insulars s’explica per factors com l’àrea, el grau d’isolament, el tipus d’illa i el bioma. Aquest percentatge puja encara al 75 si hi afegim la identitat d’arxipèlag.
L’àrea insular és un factor promotor de la diversitat d’abelles. Ara bé, la relació nombre d’espècies-àrea és diferent en diferents biomes: és més forta en el bioma mediterrani, intermèdia en el bioma tropical i molt fluixa en biomes desèrtics o boreals.
El grau d’isolament d’una illa és un factor depressor de la diversitat específica d’abelles. Cada vegada que la distància al continent es decuplica hi ha una davallada en la diversitat d’espècies d’abelles del 15%. Això és vàlid amb independència del bioma. Com més remota és una illa, més difícil és de colonitzar.
El tipus d’illa també influeix en el nombre d’espècies d’abelles. Les illes oceàniques tenen un nombre inferior d’espècies d’abelles que les illes continentals o les illes de fragment. En termes generals, les illes oceàniques no han tingut connexions amb el continent en el passat, com si passa en les illes de les plataformes continentals. A més, les illes oceàniques solen ser geològicament més recents.
Marshall et al. remarquen que no hi ha una homogeneïtat pel que fa l’esforç de recerca en diferents regions. Zones d’Oceania, Indomalaia i Australàsia han estat insuficientment explorades pel que fa a la diversitat d’abelles. És necessari fer un esforç en la digitalització de les col·leccions de museus i en l’exploració d’illes poc accessibles. Marshall et al. encomien la tasca realitzada per plataformes de ciència ciutadana com iNaturalist.
Factors predictius de l’endemisme insular d’abelles
Marshall et al. enumeren 113 illes que presenten espècies endèmiques d’abelles d’una sola illa. L’àrea insular és un factor promotor d’endemismes, en una relació que es fa més forta en biomes tropicals que no pas en biomes temperats. El grau d’isolament, en canvi, hi té poca influència.
En termes generals els endemismes insulars d’abelles es concentren en grans illes tropicals (Nova Guinea, Madagascar, etc.) i en certs arxipèlags oceànics (Carib, Filipines, Hawaii). Els endemismes de Madagascar reflecteixen probablement múltiples radiacions independents. A Nova Guinea, en canvi, una bona part dels endemismes deriven de la radiació de Palaeorhiza, mentre que a Hawaii domina la radiació de Hylaeus (Nesoprosopis). A Samoa i a Fiji és important la radiació de Lasioglossum (Homalictus).
La relació entre la diversitat insular d’abelles i la diversitat insular d’angiospermes
Marshall et al. disposen per a 175 illes de dades de riquesa específica d’angiospermes i de riquesa específica d’abelles nadiues. Hi troben una correlació positiva, fins al punt que la riquesa d’angiospermes explica el 49% de la variació en la riquesa insular d’espècies d’abelles.
Les illes mediterrànies mostren una particularitat en aquest punt: tenen la capacitat de suportar 5,6 vegades més espècies d’abelles que les illes tropicals amb una riquesa equivalent de plantes. Marshall et al. pensen que això es deu al fet que l’estacionalitat tèrmica és un promotor de l’especialització de les abelles en el consum de recursos florals. Els climes estacionalitzats promouen la partició temporal de recursos en contrast amb la continuïtat anual dels climes tropicals perhumits.
Els plans de conservació de pol·linitzadors
Marshall et al. consideren que els esforços de conservació de les espècies insulars d’abelles han de considerar aspectes biogeogràfics fonamentals. No és el mateix Madagascar, una illa que és fragment de l’antic continent de Gondwana, que un arxipèlag oceànic d’origen volcànic com Hawaii. La definició i preservació d’àrees clau resulta fonamental.
Les abelles insulars nadiues juguen un paper cabdal com a pol·linitzadors en la reproducció de plantes i el funcionament dels ecosistemes. La biogeografia, ajudada per la filogènia molecular, pot elucidar la història evolutiva que hi ha al darrera en termes de colonització, extinció i especiació.
Com ho han fet
Marshall et al. han fet ús de la informació disponible a Discover Life. També han recorregut a registres validats d’iNaturalist.
De les 305 illes examinades, 207 són illes oceàniques, 25 són illes de fragmentació continental i 73 són illes continentals.
El grau d’isolament d’una illa es calcula d’acord amb la distància mínima envers el continent més proper, i per la suma de terres emergides a diferents distàncies.
Les dades climàtiques emprades deriven de CHELSA v2.1.: temperatura mitjana anual (BIO1), estacionalitat tèrmica (BIO4, que es defineix com la desviació estàndard de les temperatures mensuals mitjanes), la precipitació anual (BIO12) i l’estacionalitat de precipitacions (BIO15, definida com el coeficient de variació de la precipitació mensual).
Lligams:
– Global patterns and drivers of bee richness and endemism on islands. Leon Marshall, John S. Ascher, Robert J. Whittaker, Michael C. Orr, Alice C. Hughes, Julian Schrader, Patrick Weigelt, Holger Kreft & Nicolas J. Vereecken Nature (2026).
Podeu escriure el vostre comentari aquí: