Als dotze o tretze anys, jo tenia un hàmster que deixava córrer alegrement per la meva habitació mentre feia els deures. Un dia, vaig llançar la bossa plena de llibres que havia preparat per l’endemà amb tan mala fortuna que caigué damunt la pobre bèstia, i la va matar: vaig passar tota una malaltia. I el record d’aquell amigable i simpàtic arrossegador esclafat crec m’acompanyarà tota la vida.
Anys més tard, ja a la facultat, en una pràctica de bioquímica, havíem de degollar un ratolí per extreure’n una mostra del fetge: no vaig ser l’únic de negar-m’hi amb rotunditat.
Uns pocs anys després, col·laborava per a un conegut laboratori farmacèutic en la documentació per obtenir els permisos de comercialització d’un medicament nou fent les fotografies de les mostres microscòpiques del fetge de ratolins tractats i sense tractar i amb les diferents fases de la malaltia. Vaig sentir una gran basca quan vaig saber com s’induïa la malaltia als pobres animalons. He de dir que compartia amb el meu cap, doctor en biologia i, doncs, amb un currículum farcit de disseccions, aquella basca; però era el sacrifici animal contra el patiment humà. Avui hi ha estrictes protocols sobre quins animals, quins experiments i en quines condicions, però no era pas així anys enrere.
Finalment, l’any passat, abans de fer la fotografia de més amunt, vaig estar observant el comportament del poltre i l’euga, i vaig descobrir -si és que calia- el vincle que els unia, però vaig passar per damunt d’un fet absolutament brutal: hi eren per treure’n carn.
La nostra relació amb els animals és la que és perquè som depredadors i si no fóssim depredadors no seríem el que som.
Però els toros, els correbous, la lluita de galls i el llançament d’una cabra des del campanar són una cosa ben diferent, molt més propera al penjat que la tradició manava tenir sempre a les portes de la ciutat per avisar que allí la llei es complia que no pas a les disquisicions sobre si tenim dret o no d’experimentar amb ratolins.
Segons el senyor Cantó, diputat d’UPD, partit molt espanyol i bessó -tot i que emprenyats- del nostre espanyolíssim Ciutadans (ambdós no són res més que neofalangisme disfressat), els animals no tenen drets, no tenen dret a la vida. El discurs em produeix la mateixa basca que em produïa el maltracte als ratolins. Em passa el mateix cada vegada que algú cita com a autoritat l’autodenominat filòsof senyor Savater, un personatge que és mostra evident de la decadència intel·lectual espanyola. Per raons evolutives i tecnològiques (la hipòtesi de Déu és totalment innecessària), homo sapiens ha esdevingut l’espècie dominant a la Terra i, per tant, convindrem que amb una responsabilitat evident cap al planeta; però en quina mena de monstre abjecte no ens converteix afirmar que els animals no tenen dret a la vida? No veu, senyor Cantó, cap diferència entre els toros, els ratolins de laboratori i el cavalls? De debò que no n’hi veu, de diferències, senyor Cantó?
Probablement el senyor Cantó mai no va tenir un hàmster a qui acaronar suaument el pelatge mentre l’animal, estarrufat, abaixava les orelles, amagava les potes sota la panxa i es plegava en posició fetal alhora que tancava els ulls per dormir cofoi, calent i protegit. Llàstima! No sap què s’ha perdut.
Tonilog
Quan a l’institut es trencava un termòmetre, fèiem una festa a la caça de les gotetes de mercuri; però podeu estar tranquils: en trencàvem pocs, perquè aquella era una educació de Crist i Franco a la paret, de pupitre, pissarra i cal·ligrafia, on el laboratori era només el premi per portar-se bé. Hi anàvem, doncs, poc, al laboratori, certament. Confesso formar part del fracàs escolar d’altre temps: la meva lletra és il·legible, el guix em fa al·lèrgia i m’encanten les cuinetes al laboratori, i sobre Franco i el Crist penjats, doncs bé, Què voleu!, no cal que en parlem…
Des de la Mediterrània 
Sempre m’han agradat els animals. Havia tingut i tinc predilecció per les aus voladores. entenc els raonaments i comparteixo les sensacions que intento descriure aquí mateix https://desdelamediterrania.cat/2013/02/19/el-pollo/
Jo crec que els adeptes al maltracte animal tenen una mancança afectiva que els inhibeix determinats sentiments que la resta d’humans tenim.
Bon comentari tot hi no estar d’acord en que els humans siguem depredadors per natura. Podem triar. Es el que ens fa diferents de la resta d’animals no-humans.
Potser si no pensem en la depredació com una cosa negativa, arribarem a l’acord. A veure si me’n surto.
És veritat que podem triar, però tenim zoològics farcits d’animals no humans (jo els tancaria tots, els zoològics) i granges de porcs o el que sigui escampades arreu. La diferència entre els lleons caçant i els humans amb les granges és únicament la tecnologia. Però els lleons, grans depredadors, MAI maten per gust, només per menjar. No és així en els humans, lamentablement. Potser ens hauríem de tornar “només” depredadors?
Bé, si jo hagués de remarcar una diferència entre els lleons i els humans, seria que els lleons són carnívors, oi.
Divergeixo en aquest aspecte. Hi ha animals que prenen decisions ja que poden fer ús de raó. :-)
Molt bon apunt. Només hi he trobat una pega: això de que som “depredadors”. Ja em disculparà, però aquest extrem em semblaria una excusa vàlida si encara fóssim a l’edat de pedra. Avui dia, ningú assenyat pot negar que existeix la possibilitat de viure de manera completament saludable sense menjar cadàvers d’animals. I no és cosa meva; som milions de vegetarians i vegans, i la xifra augmenta any rere any. Es tracta tan sols de reflectir en un mateix el canvi que hom voldria veure al món.
Vivint al primer món podem triar no menjar carn, ben cert. I és veritat que cada vegada hi ha més gent que pensa així. Però tard o d’hora tothom acaba prenent un antibiòtic o un antiinflamatori i exigint que aquest medicament funcioni. Al darrera, fa feredat la quantitat d’animals sacrificats: hi estem disposats a renunciar? És un tema que realment requeriria una discussió molt àmplia…
Gràcies pel comentari.
Reconèixer el dret a la vida i a la llibertat dels animals implica necessàriament evitar qualsevol consum que impliqui la seva mort o el seu esclavatge. Justificar algunes activitats (menjar, experimentació,…) en contraposició a altres (esport, oci,…) és un exemple evident d’hipocresia.
Em fa l’efecte que no és un tema que es pugui despatxar en dues línies, ni tampoc no ho pretenia amb el post. Simplement volia posar en solfa tot un munt de contradiccions que hi ha en la relació entre humans -que són animals- i animals que no són humans. Segurament seria necessari debatre més profundament sobre els drets dels animals (que en tenen), però un debat -deixa’m que et digui- no pot començar acusant d’hipòcrita qui no pensa igual, perquè aleshores no pot haver-hi debat. La hipocresia és un prisma amb moltes, moltes cares. Hi ha qui menja carn, pren antibiòtics i va al toros (ara no, de moment); hi ha qui no menja carn, no sé si pren antibiòtics i no va als toros, i finalment hi ha qui menja carn, pren antibiòtics i no va als toros. Aquests darrers són, pel que sembla, la majoria. És la majoria hipòcrita?
Gràcies pel comentari.
La hipocresia és una contradicció conscient entre allò que un diu i allò que fa. No hi té res a veure amb pensar o no igual que jo i, per tant, aquesta acusació no la reconec vàlida per aturar el debat.
No m’agradaria faltar al respecte a la majoria, però crec que sí, que efectivament és hipòcrita. Com a mínim ho és en aquest debat sobre els drets dels animals. La majoria no queda lliure de responsabilitats ni de crítiques pel simple fet de ser majoria. De fet, sovint li assumim moltes propietats que contradiuen l’evidència: no és veritat que la majoria tingui la raó (pot tenir-la o pot no tenir-la), no és veritat que l’opinió de la majoria sigui justa, no és veritat que la majoria sigui intel·ligent, no és veritat que la majoria prengui decisions responsables, …
Entenc i comparteixo que és molt difícil actuar al cent per cent d’acord amb allò que un creu. Jo he consumit productes animals la major part de la meva vida i he fet servir les mateixes excuses. I així fins que em vaig plantejar la reflexió seriosament i amb autocrítica. És cert que els humans tenim tradicions que ens costa molt abandonar. Ara bé, no podem pretendre progressar en la resolució d’un problema sense la predisposició de reconèixer i canviar allò que fem malament. Allò que, en molts casos, és fins i tot la principal causa del problema.
Els vegetarians estrictes no som els enemics de ningú. La majoria hem fet, durant molts anys, allò que ara critiquem. Sabem que és difícil reconèixer la pròpia culpa, és a dir, reconèixer que som el motiu únic del patiment que provoquem, però em sembla molt important que, com a mínim, tothom es plantegi algun cop fer un canvi significatiu.
Salut.
Segurament vaig interpretar de la pitjor manera possible el teu comentari i, per tant, vaig errar en deduir el teu punt de vista. Disculpa’m.
La qüestió és si els animals no tenen drets, com sosté el senyor Cantó -que és el que va motivar el post-, o sí que en tenen, com suposo que ambdós sí que estem d’acord, tot i els matisos. Tinc coneguts que són vegetarians i coneguts que ho van ser però ho van deixar i, com que jo no he estat mai vegetarià, pots imaginar les discussions que hi he tingut, sempre des del respecte mutu. Tots admetien i admeten la incoherència (mai vam parlar d’hipocresia) que representava -per a ells- anar a la farmàcia, en relació a l’experimentació animal (un d’ells es avui farmacèutic!).
La nostra relació amb els animals és molt i molt complexa. El punt de vista d’algú, com jo, que no és vegetarià, que va a la farmàcia quan cal i que va firmar la ILP per la prohibició de les corridas de toros és que cal minimitzar el patiment dels animals com més millor. I ser conscients que cada actuació que fem els humans genera patiment animal, fins i tot si convertim un bosc en un hort. Pots estar segur que el propietari de l’hort, el pagès, no dubtarà a caçar el porc senglar quan arribi l’època en què es pot fer per protegir l’hort. Però si no ho fes, com que no tenen depredadors, en pocs anys hi hauria tants porcs que no hi hauria menjar per a tots, haurien convertit la muntanya en un erm i al final acabaria patint tothom, porcs i humans.
Vagi per endavant que el post i la discussió que mantenim -suposant que ho llegeixi algú més- pot servir perquè algú, com dius tu, s’ho plantegi.