Els objectes d’una profunda reflexió

Fa poques setmanes que el periodista de guerra de La Vanguardia, Plàcid Garcia-Planas, exposava el seu particular arxiu documental de guerra a l’Arts Santa Mònica de Barcelona. Una exposició senzilla, humil però carregada de significat, història i reflexió. Tota mena d’objectes penjats del sostre amb una etiqueta identificadora i reversible (en català i anglès) et descrivien allò que estaves observant i palpant com si no pogués ser de debò.

Garcia-Planas ha dedicat tota una vida a explicar als d’aquí allò que passava allà, als països en conflicte. Primer la guerra del Golf seguida de la reunificació Alemanya i la conseqüent desmembració de la URSS, les guerres d’Iraq, Afganistan, etc. Totes elles recollides d’una manera o altra amb objectes, petits i grans, més violents o menys (a priori). Des d’un simple caramel amb un missatge concret: ‘Welcome to hell’ que una empresa d’armament repartia a la fira més gran d’armes, a París; un cartró del McDonalds que actualment hi ha on l’any 1945 van penjar el cadàver de Mussolini, a Milà; , un encenedor de les Torres Bessones de Nova York amb l’avió impactant a una d’elles que Garcia-Planes va comprar a una botiga del Raval de Barcelona, poc després de l’atemptat terrorista, l’ordinador que va fer servir durant molts anys per enviar-se fax; pamflets informatius d’amenaces que rebien els civils afganesos; o míssils. Però tots ells tenen una cosa en comú. I és que Garcia-Planes els ha recollit i col·leccionat per fer reflexionar a la societat sobre la crueltat de la humanitat. Són molts els objectes que es mostraven a l’exposició. Alguns directament vinguts d’alguna zona amb conflicte armat, però la majoria són mostres que van més enllà i expliquen una part de la història “on les paraules no hi arriben”, en una expressió del mateix periodista.

Garcia-Planas ha viscut experiències i vivències molt dures, de les guerres però també del què queda després d’un episodi bèl·lic. En una entrevista que vaig tenir el plaer de fer-li pel Diari de Sant Cugat, Plàcid m’explicava la dificultat de saber “com relatar allò que passa per davant dels teus ulls amb un sol foli”. M’argumentava que el periodisme “és literatura contrarellotge” i no li falta raó, i que per explicar les millors històries s’ha de tenir-ho tot pensat, fins a l’útlim detall. De fet em va dir que a diferència de la majoria de ‘colegues’ periodistes, va tenir accés a un grup de talibans, “se’m obrien moltes portes, no tothom es pot infiltrar amb els talibans i veure com col·locaven la bomba als nord-americans”. Una oportunitat que Garcia-Planas sabia del cert que no podia deixa escapar però a la vegada necessitava treure’n el màxim de profit. Amb un to proper i mirant aquí i allà, recordant d’alguna manera tot el què va viure en aquells moments, Garcia-Planas va clavar la seva mirada profunda a les meves ninetes i va dir que “no només havia de descriure la brillantor dels ulls del talibà mentre col·locava la bomba que faria esclatar els militars nord-americans sinó que després d’això sentia que tenia la obligació de volar fins als Estats Units on traslladen els cadàvers dels difunts i en la mateixa crònica descriure la brillantor dels ulls de la novia i la mare del militar assassinat per aquell talibà”. Després d’escoltar atentament aquesta història que sembla fictícia però és completament real, el silenci i suposo, el seu record dels fets es complementava amb el meu intent de reflexió sobre totes les paraules i sensacions que Garcia-Planas em transmetia mentre fèiem un glop més del cafè de bon matí.

En quin moment va prendre la decisió de ser periodista de guerra? 
El meu nom [Plàcid] ja indica que no estic programat per a la guerra. Vaig fer periodisme per casualitat i també per casualitat vaig anar a parar a la Guerra del Golf l’any 1991 amb una llibreta i un boli. Al principi m’incomodava molt, sobretot, els primers 5 anys.

I què l’ha fet continuar durant aquests 20 anys? 
A poc a poc vaig trobar el meu punt, que era com explicar allò que estava vivint. No tant les experiències sinó com transmetre-les al lector. El periodisme és literatura contra rellotge i amb una crònica en què expliques la fi del món t’ho jugues tot perquè si no saps explicar allò que vius, no serveix de res ser-hi.

El descriuen com aquella persona capaç d’explicar els horrors de la guerra amb una literatura clara i entenedora. És veritat? 
És molt important pensar en les paraules que esculls en cada moment per transmetre una situació. I jo sóc un home de poques paraules, de reportatges curts.

No té por que no quedi prou clar? 
No tinc por dels míssils sinó d’enrotllar-me. Crec que s’ha d’anar al gra perquè en el meu cas em toca explicar coses molt complexes en un parell de folis. No he patit mai per la meva vida, però sí que ho he fet per no enviar la crònica a temps.

El canvi tecnològic que s’ha viscut durant aquests 20 anys com ha condicionat la seva feina? 
L’any 1991 vaig haver de recular 500 km per poder enviar una crònica. Avui en dia hi ha satèl·lits i, evidentment, tot és molt més fàcil, però el repte segueix sent el mateix. El Twitter té el mateix problema que l’estilogràfica: com puntuar la mort.

Què és el més difícil? 
Saber fins on arribes, decidir fins a quin punt arribaràs i com et condicionarà la teva persona depenent del que tu facis o expliquis. I també descriure un cadàver perquè un dia o un altre tots ho serem.

Què és imprescindible per poder fer la seva feina? 
Estimar-la. I tenir molta empatia per posar-te en la pell de l’altre, encara que sigui un assassí.

Què es va poder veure a l’exposició del seu arxiu documental a l’Arts Santa Mònica?
Cròniques en tres dimensions. Un seguit d’objectes que m’he anat trobant en diferents guerres perquè l’objecte arriba a un territori on la paraula no ho fa i al cap i a la fi els humans som el que llancem a terra.