La persecució del català durant la dictadura del general Franco

"Catalunya sota el règim franquista", de Josep BenetEl 1973, estant vigent encara a Espanya la dictadura del general Franco, es va editar a París el llibre Catalunya sota el règim franquista. Informe sobre la persecució de la llengua i la cultura de Catalunya pel règim del general Franco (1a part), de Josep Benet. En aquesta primera edició i pel perill que comportava, no hi constava el veritable autor, sinó un suposat Institut Català d’Estudis Polítics i Socials de Barcelona. Més tard, el 1978, ja en democràcia, l’editorial Blume el va tornar a editar a Barcelona. Al prefaci hi podem llegir:

El dia 26 de gener de 1939, les tropes del general Franco, entre les quals es comptaven l’exèrcit colonial espanyol del Marroc, integrat per súbdits marroquins, els mercenaris de la famosa Legió estrangera espanyola, les tropes feixistes italianes enviades per Mussolini i la Legió Còndor, tramesa per Hitler, ocupaven la ciutat de Barcelona, capital de Catalunya. Uns quants dies després ocupaven tot el territori català. La conquesta de Catalunya per les tropes franquistes representà la fi de la República a Espanya: el dia primer d’abril de 1939, el règim del general Franco quedava establert oficialment a tot el territori de l’Estat espanyol. Així acabava la guerra d’Espanya que havia estat desencadenada per l’alçament militar-feixista del mes de juliol de 1936. Quan les tropes franquistes ocuparen Barcelona, l’idioma català era llengua oficial a Catalunya, juntament amb el castellà, idioma oficial a tot el territori de la República espanyola. El català era l’idioma oficial del govern autònom català, del Parlament de Catalunya, de l’administració de justícia, de l’escola i de la Universitat. El català – idioma gairebé mil·lenari – era la llengua del poble, utilitzada com a instrument de comunicació social. En llengua catalana eren editats anualment centenars de llibres de tota mena, i el nombre de publicacions periòdiques que apareixien escrites en aquesta llengua superava el miler.
[…]
Ocupada la ciutat de Barcelona, una de les primeres mesures que prengué el govern del general Franco va ésser d’abolir l’oficialitat de l’idioma català a Catalunya. Però, a més, prengué altres mesures més radicals encara: prohibí absolutament l’ús públic de la llengua catalana a tot el territori català. Els vencedors de la guerra d’Espanya – i així ho establia oficialment el primer ban publicat per la màxima autoritat franquista d’ocupació – declaraven que l’ús de la llengua catalana, a partir del moment de l’ocupació, només seria permès en el clos de la vida familiar i privada.
[…]
Com a conseqüència d’aquesta prohibició, començà una de les persecucions més totals que mai hagi tingut lloc, modernament, a l’Europa occidental, per tal de fer desaparèixer una llengua i una cultura de la vida pública d’un país i aconseguir, per la força, d’imposar-ne una altra.
[…]
Tots els catalans n’eren víctimes, qualsevol que hagués estat la posició que havien pres durant la guerra passada, i qualsevol que fos llur ideologia.
[…]
La persecució del règim franquista contra la llengua i la cultura de Catalunya, durant els primers anys de la postguerra espanyola coincidí amb la ferotge repressió que el franquisme desencadenà contra els vençuts de la guerra d’Espanya, repressió que va ésser marcada a tot el territori de l’Estat espanyol per centenars de milers d’execucions, per centenars de milers d’empresonats i d’exilis polítics, pels atemptats més greus als més elementals drets de la persona humana.

Catalunya, juntament amb Euscadi, va ésser el poble de l’Estat espanyol que més durament sofrí aquella ferotge repressió del franquisme. Catalunya, avui, veu simbolitzada aquella repressió en la figura del President del seu darrer govern autònom, Lluís Companys, detingut per la Gestapo a la França ocupada, on es trobava refugiat, empresonat a París i lliurat a la policia espanyola de -Falange Española-, que el traslladà a l’Espanya franquista, on fou torturat i, finalment, condemnat a mort i executat, el 15 d’octubre de 1940, en la sinistra fortalesa del castell de Montjuïc, de Barcelona, després d’haver estat sotmès a una paròdia de consell de guerra sumaríssim.

Cal tenir en compte que va ésser dins aquest clima de repressió i de terror – que pretenia no solament de castigar els vençuts, ans, també, d’extirpar totalment els adversaris del nou règim franquista de la vida pública – que va començar i es mantingué la persecució contra la llengua i la cultura de Catalunya, durant els primers anys de la postguerra espanyola.

Acabada la segona guerra mundial, l’any 1945, amb la derrota total de les forces nazi-feixistes, amigues i protectores del règim del general Franco, aquest règim, davant la ferma resistència del poble català i els aires antitotalitaris que es respiraven pel món, es veié obligat a minvar una mica en l’extensió de la seva persecució contra la llengua i la cultura catalanes. Però, tanmateix, no va cedir en res que considerés essencial per a aconseguir el seu objectiu de colonització lingüística de Catalunya i de reducció de l’idioma català a un patois.
[…]
Els catalans, davant l’intent de genocidi cultural, per part dels vencedors de la guerra d’Espanya, es mantingueren fidels a llur idioma i fermament units en la seva defensa.
[…]
L’idioma català, enfront de la persecució de què era objecte, cercà refugi, d’una banda, entre els milers de catalans que es veieren obligats a emprendre el camí de l’exili, en acabar-se la guerra d’Espanya, i entre les nombroses comunitats catalanes establertes en diversos països d’Europa, Africa i, especialment, Amèrica. I, entre aquests catalans de l’emigració, continuà l’edició de periòdics i de llibres en llengua catalana que, a l’interior de Catalunya, era prohibida per les autoritats franquistes. D’altra banda, a l’interior de la Catalunya sotmesa al franquisme, el cultiu d’aquest idioma es refugià en la clandestinitat. Així, en la clandestinitat continuà ensenyant-se la llengua catalana i clandestinament continuaren formant-se mestres d’aquest idioma. Clandestinament continuaren editant-se llibres en llengua catalana, i no sols originals del escriptors d’aquest idioma, ans també versions de Shakespeare, per exemple, i d’obres que apareixien en aquelles hores a l’exterior de Catalunya, per exemple, els discursos de guerra del President Roosevelt, prologats per Jules Romains, o el Silenci del Mar, de Vercors. Fins i tot, l’edició de llibres religiosos s’hagué de refugiar en la clandestinitat. Per exemple, clandestinament va ésser editada la Imitació de Crist, de Tomàs de Kempis, la Regla, de sant Benet, i el Catecisme de la Doctrina Cristiana, destinat a l’ensenyament dels infants.

També clandestinament continuaren apareixent publicacions periòdiques en llengua catalana. Unes, de contingut polític i social, de les tendències més diverses: marxistes, social-demòcrates, democristianes, liberals … Altres, de contingut exclusivament literari, com Ariel, o artístic, com Dau al Set, aquesta de notòria importància – a despit d’ésser clandestina – en el desenvolupament de l’art modern mundial.

Catalunya sota el règim franquista. Informe sobre la persecució de la llengua i la cultura de Catalunya pel règim del general Franco (1a part) és un llibre que ens pot ajudar a conèixer la persecució del català durant la dictadura i que destaca entre d’altres que tracten la mateixa temàtica per la gran quantitat i qualitat de documentació aportada al llarg de les seves pàgines.

Oriol López

Quant a

M'agrada llegir i el món de la tecnologia.

Tagged with: , , , , , ,
Arxivat a Altres
%d bloggers like this: