‘Això és Àustria’: Joan Jordi Miralles

ÀustriaHi ha escriptors amb discurs, amb un món propi, exploradors que produeixen aquella literatura que mou a la ingravidesa, a la tele-transportació, a dur-nos a un altre lloc diferent, ignot. I hi ha junta-lletres, redactors, emuladors, generadors d’exercicis d’estil, d’obres que trepitgen llocs comuns com una piconadora, a raó de dotzena i escaig de tòpics per paràgraf. Joan Jordi Miralles (Osca, 1977), manresà d’adopció, pertany al primer grup. Tot i que per a bona part de l’establishment literari això haja passat miserablement desapercebut.

A Miralles li coneixíem fins ara dues novel·les, la devastadora L’Altíssim (Premi Andròmina dels Octubre, 3i4, 2005) i una altra punyada a l’esòfag anomenada L’úter de la balena (Premi Vila de Lloseta, Moll, 2010), una novel·la amb un final no tan redó com l’anterior però amb desenvolupament igual d’impactant, amb el mateix desplegament d’intensitat, tensió i voracitat. Perquè en això consisteix la seua narrativa, en conduir al lector per camins de dolor, per fer-nos passejar descalços per un pedregal. A banda de les novel·les, Miralles també ha dirigit algunes obres audiovisuals i representat un parell de peces curtes teatrals de les quals no podem donar referències. Un complit bagatge previ que explica la qualitat de la seua darrera novetat editorial, la sensacional obra teatral Això és Àustria (Lleonard Muntaner, 2012), Premi de Teatre Mediterrani Pare Colom.

Això és Àustria, una delirant però encertada reflexió sobre l’esperit nacional, les flatulències literàries i la construcció de patètics i insofribles egos, conté el discurs literari de Miralles, la seua capacitat de sacsejar-nos la cadira, d’incomodar. Però hi incorpora elements que no hi eren a les novel·les, com ara un sentit de l’humor càustic i, per moments, espaterrant. El text és sensacional. Absorbent, ocurrent i provocador en grau màxim: partint dels personatges d’un escriptor consagrat que espera recollir el Premi Nacional de Literatura, la seua filla adolescent amb ínfules nimfomaníaques i el seu vell pare, lletraferit que no va triomfar per no plegar-se al joc d’interessos del món literari, Miralles llança les seues andanades embolcallades en un marc sorprenent: la comparació permanent entre Catalunya i Àustria i la presència permanent de Thomas Bernhard com una mena de mesura de totes les coses i, alhora, homenatge per la seua actitud vital i literària.

Un engranatge ple també de petites i grans bromes de salvatgisme variable (algunes delicioses, molt internes o autobiogràfiques) i mogut amb un ritme i una capacitat de mantenir l’interés que fan desitjar la visualització del corresponent muntatge. Una producció que no hauria de trigar a fer-se. Tot no siga que les justificades càrregues de profunditat que conté, dirigides cap a la mediocritat de l’ecosistema, la seua fatuïtat, no barren el pas d’una obra imprescindible que es llegeix com si d’això depenguera que ens tornaren a insuflar oxigen en l’escafandre.

(Per llegir més: ací teniu la ressenya que li ha fet Jaume C. Pons en Núvol).

sotalacreueta.blogspot.com.es

Quant a

Periodista independent i escriptor, amb dues novel·les publicades, "Si no ho dic, rebente" i "Els neons de Sodoma". També faig tertúlies de ràdio i televisió, guions i gestió de comunicació.

Arxivat a Cultura i Societat
%d bloggers like this: