El sant cristo gros o dues nits separades per trenta-nou anys

Dues nits similars amb trenta nou anys de diferència, el mateix Sant Cristo Gros, aquestes són les dues històries…

Una, la nit del dissabte vint-i-nou de juny del dos mil tretze

Sempre m’ha agradat l’expressió treure el Sant Cristo Gros pronunciant cristo (amb u) i no crist tal i com correspondria a la caòtica i confusa normativa de la gramàtica parda catalana que acaba semblant un reflex de la realitat actual que no s’acaba de posar d’acord amb què collons vol.

Sense voler desmerèixer el sentit que es volia donar de l’acte reivindicatiu del concert per la llibertat del proppassat dissabte vint-i-nou de juny, penso que no em va acabar de convèncer per uns quants motius tot i que es va treure el sant cristo gros que era en Lluís Llach que, com havia fet en altres temps, semblava que era l’únic que sabia dur les idees de’independència des d’Ítaca fins a Ripoll (posem pel cas) amb una mica de coherència i vehemència viscerals.

Amb tot el respecte, dues negres cantant en anglès Tomorrow. tomorrow… sense intensitat acaba essent curiós però pesat. Sentir l’Estaca en àrab i amaziga, amb tot els respectes pels àrabs i berebers, és una bajanada. Que la cantin a Dubai o a Fez, però no al camp nou on la gent l’ha de cantar i emocionar-s’hi. Cloure el concert amb una cançó desconeguda (imagino que per al mateix autor, que va sortit amb un paper xuleta encapçalant la llista d’il·lustres que no es varen poder aprendre la lletra) no és precisament reivindicatiu, ni adient.

Una de les meves activitats professionals és la correcció de textos en català i puc constatar que la normativa de la llengua catalana és poc clara i confon a l’agosarat redactor de tota mena de textos. Els francòfons canadencs dieun girles a les mosses en una clara influència del totpoderós anglès, però es queden tan amples perquè així s’entenen i possiblement perquè, encara que sigui de forma inconscient, saben que les llengües canvien i que tota la mitologia medieval que les envolta, tard o d’hora canviarà, que no es pot viure de llegendes.

Sovint m’emprenya el català perquè no tinc mai la certesa absoluta de quina preposició diu la normativa que he de posar en cada cas particular i acabo perdut en un mar procel·lós de normes, contranormes, exemples, excepcions i contra excepcions.

Als que formem la societat catalana actual se’ns deu un respecte i se’ns ha de donar claredat en els fets i en les opinions. Ens agradaria saber on som i per això vull un referèndum ja sobre el destí de Catalunya, vull saber de quin mal he de morir, vull saber si la situació actual és, com la gramàtica parda del català, plena de normes que ningú no coneix i excepcions que invaliden les normes un cop i un altre, o si és una situació clara i potent com cada vegada que es convoca al poble en general a fer alguna cosa en particular, com ara manifestar-se pels carrers o pels estadis per reclamar una catalanitat que no sempre tothom ens vols deixar reconèixer.

Ara fa una pila d’anys, trenta nou per ser precís, al juny del setanta-quatre vaig viure una nit màgica amb en Lluís Llach i els meus amics de l’institut de Ripoll (ara IES Abat Oliba)

Dues, aquesta és la història de la nit del Juny del setanta-quatre, El dia que en Lluís Llach es va quedar a les fosques en mig del seu viatge cap a Ítaca*

Quan tenia setze anys, ho recordo perfectament, al final del franquisme se celebraven concerts reivindicatius arreu de la nostra pàtria. Els herois del moment, els cantautors, ara semidéus (com en Lluís Llach i molts altres), acceptaven pràcticament qualsevol oferta per cantar on fos empesos per la follia nacionalista.

Els nostre curs de sisè de batxillerat va organitzar un quants concerts per recaptar calés i anar de viatge de final de curs. La Companyia Eléctrica Dharma, Ovidi Montllor, Pere Tàpies entre altres varen passar per les nostres mans inconscients. Una de les víctimes va ser en Lluís Llach. El meu grup d’amics i jo ens encarregàvem de la il•luminació i el so, es veu que això de la tècnica ens tirava. Ens agradava molt aquest oportunitat que teníem d’anar a fer el merda amb aquella gent, i hi teníem accés per a demanar-los com volien els llums, si el so els anava bé, collonades que ens permetien ser-hi a prop i en xulexàvem com si els coneguéssim de tota la vida.

El concert d’en lluís Llach es prefigurava com un dels millors i ens vàrem esmerçar amb els llums, les bombetes robades a l’Ajuntament, els cables nous sense “empalmes” de moltes empreses locals, col•laboradores inconscients etc.

Un dels homes de llums, el meu amic en Pere Pla, els obria i tancava i sempre tenia idees rares. Nosaltres, però, ja se sap, joves i amics, hi confiàvem cegament.

La nit del concert tots érem excitats, érem prop d’en Llach, en Lluís, i no paràvem d’emprenyar-lo, que si els llums, que si els focus, que si els micros i ell amb una paciència infinita ens anava resolent els absurds dubtes terrenals que teníem. Aquella nit cantava el Viatge cap a Ítaca i l’Estaca entre d’altres. El públic enfollit l’esperava. Als carrers propers al nostre institut, ara IES Abat Oliba, banderes quadribarrades onejaven al vent de la passió, altres banderes amb menys barres cremaven enmig de crits patriòtics i adjectius no tant. Algun joc d’hòsties amb els fatxes locals (n’hi havia), aquella nit era nostra i res no ens faria callar, cantàvem ja les cançons emblemàtiques abans que ni tan sols hagués començat res.

En Llach comença fort amb l’Estaca i tot un reguitzell de les seves més emblemàtiques, els ànims i les emocions eren a flor de pell, tothom enaltit per la catalanitat incipient, els darrers anys del dictador ja caducat, la nit de juny (rara i agradable nit d’estiu al Ripollès) era càlida i tot apuntava a un èxit incommensurable. Nosaltres obríem i tancàvem llums amb traça i follia, controlàvem el so de manera que la veu del nostre ídol era a les nostres mans joves i enaltides, érem, com et diria jo, també com semidéus. Les noietes es barallàvem per ser amb nosaltres, que érem prop de l’Olimp a pocs metres d’en Llach, Zéus Olímpic llençant llamps musicals directament a les nostres ànimes patriòtiques.

I comença llavors en Lluís Llach a cantar el Viatge cap a Ítaca, lentament, una emoció intensa fa callar la sala, tothom pendent d’en Lluís, tots ens sabíem la cançó i érem a punt de començar a cantar, les “xurris” privilegiades que ens acompanyàvem al nostra lloc de control ploraven d’emoció i nosaltres ni tan sols les hi volíem tocar els pits ni el culet, tanta era l’emoció que envaïa aquell institut, aquelles prop de mil cinc-centes persones que com una sola ànima estaven pendents d’en Lluís, d’Ítaca, el franquisme que moria i nosaltres, la nostra nació que renaixia, com una au fènix de les cendres de la història.

Va ser llavors, en aquell moment àlgid que semblava que els cels s’obririen i baixaria la Venus Afrodita i Mare de Déu conilla agafades de la mà per cantar amb nosaltres, quan el nostre amic Pere Pla ens diu, com aquell qui res, “Ara veureu el joc de llums que li cardo!”.

Les cames ens varen començar a tremolar al moment que en Pere Pla va començar a apagar llums, un darrere l’altre fins a deixar un trist focus, únic i sol, enfocant … bé, ni tan sols en Lluís. La màgia, l’electricitat, la història que canviava a marxes forçades, tot es va trencar en aquell instant que en Lluís va parar de cantar en sec i un silenci sepulcral va omplir la sala i els cors, desconcertats, de les mil cinc-centes persones. En Lluís Llach va mirar, lentament, cap allà on érem nosaltres, els tècnics de llums i so i, davant l’eternitat, solemnement, ens va dir alguna cosa així com, “Voleu fotre el favor d’obrir els llums dels collons?”.

Ocults al nostre amagatall vàrem obrir tots els llums un darrere l’altre, apressats, avergonyits d’haver trencat l’encís i la màgia. Les “xurris” mig conilles varen fugir temoroses de represàlies Olímpiques i en Lluís ens va agrair haver fet la llum i va continuar com si res. Els nostres cors però i les nostres cames vàrem tremolar hores, anys.

Passat l’ensurt i la cançó, en Lluís va dedicar la cançó “Abril 74” als dels llums, nosaltres, cosa que li vàrem agrair amb unes quantes cerveses ocultes. En acabar el concert, èxit malgrat la nostra poca traça (i de les idees d’en Pere), en Lluís ens va donar les gràcies personalment per haver resolt la situació i ens va pregar que no li trenquéssim la cara al nostre amic en Pere, cosa que no vàrem dubtar en explicar-li que faríem. Tot va acabar bé i ara, cada vegada que escolto aquelles primeres cançons d’en Lluís, Ítaca i en especial Abril 74, m’alço, em poso la mà al cor i la canto des del fons de l’ànima.

He intentat contagiar aquesta afecció a la meva família i als meus amics i ja va esdevenint un clàssic que em tregui l’iPod i cantem tots a tot pulmó Abril 74.

Lo Tècnic de Llums.

No deixo de pensar que els déus ens siguin propicis.

 

*aquest relat forma part del llibre El temps, que tot ho emmerda.

blogger des de petit però ho vaig descobrir de gran

Tagged with: , , , , ,
Arxivat a Cultura i Societat
%d bloggers like this: