L’11 de juliol de 2000 ens deixava, als 82 anys, Francesc Ferrer Pastor, pocs mesos després d’haver rebut un merescut homenatge, la medalla d’or de la Universitat de València, que li fou atorgada el 4 de febrer d’aquell any.
Han estat diversos els estudiosos de la seua obra que reconeixen que ha sigut el valencià que ha fet més per recollir i sistematitzar el lèxic valencià. Fins i tot Antoni Ferrando el considera com “el lexicògraf valencià del segle XX”, i “el personatge que més ha treballat en la replega i difusió dels mots valencians”, i Emili Casanova afirma que “ha estat l’home dels diccionaris, qui ha ordenat lèxicogràficament el cabal lèxic valencià i l’ha posat al servici dels valencians i de tota la comunitat lingüística”.
I tot això des de la seua formació autodidacta. De fet, Ferrer Pastor començà a treballar el 1941 com a maquinista dels diaris Jornada i Levante, fins que el gener de 1942 va sofrir un accident laboral on va perdre la mà esquerra. A partir d’aquell moment va haver de dedicar-se a les tasques de corrector per la qual cosa va mantenir un constant contacte amb la lletra escrita, amb les paraules. Posteriorment va realitzar el mateix treball a la impremta de Federico Doménech i al diari Las Provincias.
Assistí el 1949 al primer curs de llengua de Lo Rat Penat, impulsat per Carles Salvador i impartit per Enric Valor. Acabat el curs, Ferrer Pastor va obtenir el títol de professor de valencià i va integrar-se en la plantilla de professors d’aquests cursos, la qual cosa li permeté establir unes bones relacions amb Carles Salvador, Enric Valor i Josep Giner.
A partir d’aquells moments, Ferrer Pastor s’involucrà profundament en el treball i l’estudi sobre el valencià, primerament com a professor dels cursos de Lo Rat Penat i, poc després, com a estudiós de la llengua, centrant-se en el camp de la lexicografia i, posteriorment, com a editor de llibres i materials per a l’estudi de la llengua.
La seua ha estat una impagable tasca de replega del lèxic valencià que s’ha traduït en una voluminosa i popular obra lexicogràfica, la primera duta a terme al País Valencià amb uns nivells de qualitat i de criteris científics i la que ha estat més útil per a la protecció i promoció del valencià entre milers de valencians fins l’actualitat. Fruït del seu treball són el Diccionari de la rima de 1956, el Vocabulari valencià-castellà (1960) i el Vocabulari castellà-valencià (1966), l’obra lexicogràfica més popular del segle XX, el Diccionari General (1985), les Lliçons d’ortografia (1973), el Diccionari valencià escolar (1987), el Diccionari escolar valencià-castellà i castellà-valencià (1994) i la Gramàtica Valenciana (1994).
Podeu llegir l’article complet al blog L’interés per la llengua dels valencians.
Professor de valencià; professor col·laborador de la UOC; interessat en la història de la llengua catalana, referida especialment al País Valencià.
Des de la Mediterrània 